Adéu Jack Sparrow

Les aventures només existeixen a les pel·lícules i a la imaginació dels nens. I jo no faig pel·lícules i, a més a més, el dia vint d’agost vaig fer vuit anys. I quan tens vuit anys comencen a posar-te deures, i com no els has fet et poses nerviós, i si et poses nerviós pateixes, i si pateixes perquè no has fet una feina és perquè ja no ets un nen. Jo, fins ara, havia passat mil i una aventura; que si els monstres, que si els dracs, que si els partits contra l’equip vermell… S’ha acabat. El dia vint, de cop, em vaig fer gran i a partir d’ara faré els deures cada tarda, tindré l’habitació super-endreçada, seuré a taula i em posaran un ganivet dels que sí tallen, em faré els patins jo sol, i potser seuré al sofà i miraré el diari… potser, no sé, … I llavors les aventures… les aventures les viuré mirant les pel·lis… I ja no hi haurà monstres de la nit, ni dracs que escupen foc, ni exèrcits de formigues assassines. Quan tens vuit anys les coses són el que són i no són el que et penses que són. Quan tens vuit anys les coses deixen de ser divertides, em sembla.

Un dia, al pati, el Manel, el Felipe i jo vam descobrir un cau d’aranyes verinoses. Després d’insistir molt amb una branca i un pal de xupa-xup, l’aranya monstruosa va sortir i va començar a perseguir-nos. Nosaltres corríem moltíssim (jo corria més que ningú, és clar) però l’aranya quasi que ens enxampa. A mesura que s’acostava es feia més i més gran, li creixien les potes i li sortia més pèl. Vam donar més de sis voltes al pati a tota màquina, i l’aranya estava a punt d’atrapar-nos… Aixecava les potes del davant, xisclava, udolava, obria la boca i podíem veure aquells terribles ullals afilats i aquella llengua llefiscosa… I llavors… Llavors va arribar la Susanna amb les seves ridícules bambes de la Hello Kitty, va esclafar l’aranya i va dir: Què són aquests crits per una formigueta de no res? … No era una formigueta de no res… Era una aranya verinosa i peluda disposada a menjar-se tants nens de set anys com li cabessin a la seva fastigosa boca. Però la Susanna veia les coses d’una altra manera. La Susanna havia fet els vuit anys el catorze de gener. I a mi, ara, comença a passar-me el mateix. Començo a veure les coses com si fos gran. Ja no us podré explicar les fantàstiques aventures amb el meu equip d’hoquei, ni les lluites amb els monstres que passegen de nit, ni les angoixes de la carta als Reis, ni les trifulgues amb l’Amèlia, la germana més figa-flor, mandonguilla i pica-soques del món mundial, … I és que ja no hi haurà aventures, ni angoixes ni trifulgues. He fet vuit anys i aviat la meva vida deixarà de tenir interès. Aniré a escola, estudiaré molt, entrenaré seriosament, tindré un equip de veritat, faré deures, em tallaré el pollastre arrebossat jo sol, … i segurament… no sé… segurament, a l’hora de pati, seuré sota un arbre amb el Felipe i el Manel, i parlarem de les taules de multiplicar, de la respiració dels amfibis o de coses molt serioses i molt molt avorrides… I és clar, tot això, a vosaltres, no us interessa gens ni mica i no cal que us ho expliqui, oi? I és que així és la vida: fas vuit anys i s’han acabat les aventures.

O sigui que adéu a tots. El curs que ve ja no m’enrotllaré amb les meves històries de pa sucat amb oli. Jo pensava que la meva vida seria una gran aventura, com la de Jack Sparrow a Piratas del Caribe, que passarien coses extraordinàries, que descobriria mons desconeguts, que lluitaria contra éssers esgarrifosos, i que al final sempre guanyaria jo, és clar. Però no. Piratas del Caribe és una pel·li i jo sóc un nen de veritat, visc a Reus i el dia vint d’agost vaig fer vuit anys… M’he fet gran i m’he d’acomiadar de tots els que llegiu, de tant en tant, les meves ximpleries. Dels meus amics no m’acomiado, no. Els meus amics els seguiré veient al cole o als entrenaments, és clar. Però a tota la resta: adéu. Yolanda, Alícia, Andreu, Mercè, Leonardo, Cori, Pau, Montse, Nines, Isabel, Joan Carles, Cristina, Anna, Paco, Mari Carmen, Lourdes, Xavi, Marcelo, Mònica, Emilio, Rosi i tots vosaltres, adéu… adéu Francesc, adéu Marga, adéu Jack Sparrow...

... i si algun dia descobriu un cau d’aranyes verinoses, estigueu a l’aguait. Si surten, es tornen gegants, peludes i fastigoses, us miren, obren la boca comencen a perseguir-vos… apreteu a córrer, sí. Però abans, aviseu-me, si us plau. La cosa està clara: o teniu menys de vuit anys o resulta que potser sigui cert que la vida està plena de grans aventures.

Adéu a tots. Ha estat un plaer.

La meva vida és com la taula del 7

Per on anàvem? Ja he perdut el fil. Tant de temps sense explicar-vos res que ara no sé com posar-m’hi. Vam quedar que el drac moria dessagnat i els cavallers guanyaven de carrer. I llavors quedava la princesa Genoveva una mica penjada. Però ja ho té això de ser princesa en aquests temps que corren. Et quedes esperant en un palau de marbre i desprès … doncs passa el que passa, et mors d’avorriment. També us havia explicat la nova fase del Torneig Social, els nous equips, les noves regles i tot això, oi?. El meu equip és impressionant i de moment les coses ens van superbé, vull dir que juguem superbé. I què més ha passat? Un munt de coses, és clar. I de tot tipus, sí. L’Amèlia m’ha gastat els retoladors del meu estoig d’Spiderman. Pinta superfort i aixafa les puntes. Ja no li penso deixar mai més de la vida. La mare va fer anys. Molts. No sé. 34 o 43. Jo li vaig fer un dibuix superxulo amb un jugador d’hoquei que era jo mateix i el meu nom amb lletres roig-i-negres. Després li vaig afegir una enganxina que era un cistell de flors – a la mare li encanten les flors! -, una altra enganxina d’un gosset pelut – a la mare li encanten els gossos – i una foto del Platero retallant només el cap – a la mare li encanta el número 7–. Va quedar un dibuix guapíssim. La mare va al·lucinar i de moment l'ha col·locat a la porta de la nevera. Els entrenaments continuen com sempre i aquests últims dies ha plogut, però això ja ho sabíeu. Nosaltres, a casa, ens hem posat seriosament amb això de la sequera. Desprès de sopar, l'aigua que queda als gots jo la buido a les torretes del balcó. Abans la llençàvem per l'aigüera i això era malgastar, oi? El pare diu que es vol deixar barba i a l'escola hem començat la taula del 7. Uf! La taula del 7 és una mica estranya. La del 2 i la del 3 són super-fàcils. La del 4 organitzada i bé. La del 5 xupada. La del 6 és xipo-xapo. Però la taula del 7 no té cap ni peus. De quina manera relaciones el 7 amb el 4 i dóna 28?, o el 7 per 7 amb el 49? 7 per 7 haurien de ser 47. Està clar. I el 63? Com et pots recordar del número 63? És molt complicat. A mi m'agraden les mates, m'agraden molt les mates. No tant com l'hoquei però m'agraden. Però amb la taula del 7 m'han fet una mala passada. No sé qui se la devia inventar. Em dóna la impressió que és un batibull total de números, col·locats un darrera l'altre sense solta ni volta. És com si jo em posés a explicar-vos la meva vida i us parlés del Torneig Social, de la meva família, de la sequera o us expliqués històries de dracs o princeses tot barrejat com un gran poti-poti ...

... ??? ...

... No està tan malament la taula del 7. Té un cert ordre, a vegades és sorprenent i en tot cas sembla important i super-interessant ... 7x1=7, 7x2= 14, 7x3= 21, 7x4=28 … No està tan malament. Poc a poc i anar fent, mica a mica i amb alguna sorpresa ... Així és la vida. Així és la meva vida, com la taula del 7.

Per cert, em sembla que el drac esgarrifós que va aparèixer a la pista la diada de Sant Jordi, … em sembla, ... em sembla que tenia un col·lega. I jo diria que està amagat en el vestuari número 3 ...

I en aquesta darrera jornada del Torneig Social Verds 2 – Grocs 3 i Taronges 3 – Vermells 0.

Sant Jordi amb patins

En un país llunyà, llunyà però molt llunyà, vivia un valerós cavaller. Alt i ben plantat, valent i intel·ligent, intrèpid i molt fort ... com ara jo. Habitava un castell amb els seus pares, els reis, i la seva germana, la princesa Amèlia. Els reis eren poderosos, dirigien el reialme amb mà ferma i donaven les ordres i manaven amb la convicció de qui té una gran responsabilitat al seu càrreg. Eren reis coratjosos, inflexibles, seriosos i assenyats. Implacables. I a vegades, perquè no dir-ho, una mica pesats. La princesa Amèlia era una figa-flor integral, cursi i carrinclona com la majoria de princeses. Però bona nena, vale, vale, bona nena, insuportable però bona nena.
El nostre cavaller va decidir, un dia, anar a conquerir altres terres. Es va acomiadar dels seus pares, - la reina, per cert, va plorar moltíssim -, va dir adéu a la seva germana i va marxar de palau amb l’única companyia dels seus fidels patins i empunyant amb valentia el seu estic de fusta.
Patinant patinant va fer cap a un país increïble on regnava un monarca diligent amb una filla preciosa, la princesa Genoveva. Els súbdits eren experts patinadors i els seus governants gent destra i preparada, amb molts coneixements i molta habilitat per a dirigir els seus vassalls. El nostre heroi, allà, s’hi va trobar molt bé i va decidir quedar-s’hi. Va conèixer altres cavallers com ell, hàbils amb els patins i destres en el maneig de l’estic: el noble cavaller Pau, altrament dit Pellicer, versat en el patinatge més elegant i en les més subtils passades, el galant cavaller Albert, que juntament amb el noble Ramon, pertanyien a una de les famílies més importants del regne, el distingit Pol Sanahuja, un lluitador implacable, l’afectuós Max i el cordial Aleix, el generós Oriol, el Senyor de Basterretxea, la poderosa Helena, filla dels ducs de Sivatte, la gentil Blanca, hereva del comtat de Guiamets, ... i així fins a trenta cavallers i cavalleres, experts patinadors i implacables amb l’estic.
En aquell regne els dies transcorrien tranquils, sense altra complicació que les disputes amistoses que se celebraven els diumenges a la tarda. En tan assenyalat dia, els plebeus i plebees, camperols i camperoles, artesans i menestrals, gent sense ofici ni benefici (i alguns molt importants, d’acord, d’acord) omplien de bat a bat la plaça dels Torneigs per a veure les evolucions dels seus herois i aplaudir fins a l’èxtasi les seves habilitats i destreses. Tot era tranquil, serè, d’una quietud bucòlica i una calma infinita ... Fins que un dia ... un dia del mes d’abril ... el 23 d’abril de 2008 per a ser més precisos, la calma es va tornar tempesta, la bonança va esdevenir borrasca, la quietud i la joia es varen convertir en el pitjor dels temporals. Va aparèixer del fons dels abismes, de més enllà de les tenebres, de l’altra banda de l’infern, la més esgarrifosa de les bèsties, la més aterridora de les criatures, el més esfereïdor dels monstres de la nit: un drac gegant, terrible i espantós, traient foc pels queixals i vomitant escuma.
Els aguerrits cavallers, el nostre heroi el primer, no s’ho van pensar dues vegades: van prendre estics i boles i van escometre contra la fera. La lluita va ser sagnant. El cavaller Ferran va ser el primer en atacar: dues boles llençades amb punteria van impactar en el rostre de l’animal. Les nobles i valentes dames de bellísiim nom, deferentment anomenades Les Annes, van arremetre sense pietat, el Senyor de Salvany i el gentil Borja projectaven les boles amb força descomunal, el noble Sergi insistia inclement, l’afectuós Don Hugo envestia amb tenacitat, els magnànims Pau i Marcelo, senyors d’Itàlia i l’Argentina respectivament, preparaven un llançament mortal per a quan la bèstia aixequés les urpes, els cavallers Àlex, Nil i Francesc atacaven per la reraguarda, els nobles Oriols, els cordials Eric i Sergi, el poderós Xavier, el vigorós Roger, el fornit Àlex, l’enèrgica Mariona ... tots lluitaven a l’uníson, esgrimien els seus estics i llançaven boles una darrera una altra, d’una manera incessant, inclement ... fins que el malèfic drac, ferit de mort, exhaust i derrotat, va emetre un darrer crit esgarrifós i va expirar. I de la sang vessada va florir una bandera roig-i-negra, i els nobles cavallers la varen prendre i la van onejar al vent en senyal de gran victòria.
I vet aquí que el Rei d’aquelles terres, en agraïment a tan important gesta, va convocar tots els cavallers i cavalleres, va pujar al punt més alt de l’estrada i els va fer el següent parlament:
- Nobles cavallers del meu reialme, en mostra de gratitud a la vostra colossal proesa, vull que sigueu recompensats en la més alta mesura. Per aquest motiu, us ofereixo gentilment, la mà de la meva filla, la princesa Genoveva.
Els cavallers, aixecant els seus estics a l’aire, van cridar tots a una:
- No volem princeses!, no volem princeses!!
- Així doncs, us ofereixo tots els títols que posseeixo: Senyor de les Grades, Duc dels Vestuaris, Baró de la Taquilla número Sis, ...
- No volem títols!, no volem títols!!
- Si més no accepteu els meus tresors més preuats: la copa de la Generositat, la de Cassa’nuna o la de la Fesaraaixò
- No volem tresors!, no volem tresors!!
- Doncs què voleu, nobles Senyors?, quin bé hi ha més preuat que això que us puc brindar? Què desitgeu? Què ambicioneu? Quina és la vostra voluntat?
- Volem patinar!, volem patinar!!, volem patinar!!!, volem patinaaaaaar!!!!

I des del centre de la pista, amb veu ben clara, es va sentir:
- I un conte ben bonic, perquè avui és Sant Jordi.



I en la segona jornada de la segona fase del Torneig Social: Groc 0 - Vermell 3 i Taronja 2 – Verd 1

A dibuixar!

He tingut una idea genial: guanyaré el concurs de dibuix del 9è Torneig del Reus Deportiu!!

Ho tinc fàcil. Tinc les millors qualitats per a guanyar un concurs d’aquesta mena. Sóc un crac de l’hoquei i des de P5 que no em surto de la ratlla quan pinto. La cosa està xupada.El Frederic diu que guanyarà ell. El Frederic? ... un concurs de dibuix? ... i a més a més d’hoquei? Ho té xungo xungo. El Frederic podria guanyar el concurs de poesia que fem al cole per Sant Jordi. Ja li faig jo la poesia:

...les floretes creixen pel camp

les orenetes volen

els mosquits fan bzzzz

i el meu cor t’enyora ...

Ja, ja. El Frederic no guanyarà mai un concurs de dibuix. El Frederic no sap patinar, no sap com és un estic i a més a més pinta superfluixet per a no gastar els llapis i així els dibuixos queden fatal, però fatal. En canvi jo sóc molt bo dibuixant. Molt bo no: boníssim. I a més a més tinc molt bones idees:

Faré un mapa de Catalunya amb una bandera del Reus Deportiu clavada allà al mig i ... no sé ... potser això ja està una mica vist. Doncs faré el campanar de Sant Pere amb els colors roig-i-negres i un estic a la mà ... però potser es pensaran que m’ho he copiat. Doncs faré un porter a la seva porteria allà superben plantat amb les guardes i el casc ... o això ja ho va fer un dia un nen?... No sé, tinc tantes idees i tan bones que se’m barregen totes i m’he d’organitzar ... Les apuntaré en una llista, triaré la millor, prepararé els llapis de colors, els plastidecors, els retoladors, les ceres, les pintures, la goma i els pinzells ... i a dibuixar, a dibuixar, a dibuixar!! A fer el millor dibuix de la meva vida: guapo, guapíssim, tot ben pintat, aquí roig, aquí negre, genial, sensacional!!!

... però és que hi ha tants nens que dibuixen bé, hi ha tants nens que tenen bones idees, hi ha tants nens que fan dibuixos espectaculars ... I hi ha tants nens i nenes que es presenten al concurs perquè, és clar, hi ha molts premis, i premis molt bons, i el Torneig del Reus Deportiu és molt famós, i tothom es vol presentar, i tothom el vol guanyar ... No sé, no sé ...

Vale, vale, jo ho intento. Ho intentaré amb totes les meves forces, dibuixaré tan bé com pugui, ho pintaré superbé sense sortir-me ni una miqueta de la ratlla, presentaré el dibuix i ... a esperar.

I sinó em seleccionen diu el Frederic que canviant el bzzzz per un bzz bzz la poesia de la primavera no està tan malament!

Bona sort a tots i totes!

Sóc petit

Sóc petit. Si fos gran sabria fer-me els patits jo sol i potser fins i tot amb els ulls tancats, i arribaria al Reus, saludaria molta gent, entraria al vestuari i en un plis sortiria a la pista.

Si fos gran tindria dos equips, com l’Oriol, un per a jugar i un per a fer d’entrenador. I quan fes de jugador ho faria tan superbé que els meus companys i jo seríem el millor equip del món de la nostra categoria. I quasi quasi del món sencer.

I quan fes d’entrenador organitzaria la pista i col·locaria molts cons i faria fer uns exercicis molt difícils i ensenyaria els nens com fer-ho, i vigilaria, i miraria com ho fan, i si una bola s’escapés, jo, amb un lleuger cop d’estic, la posaria a lloc, i ells seguirien amb l’exercici tranquil·lament. I jugaríem a l’aranya i potser la pararia el Francesc o el Roger, no sé, i a mig joc l’Helena i l’Anna es queixarien i dirien: Uri, uri, hem pillat el Pau i no es vol posar. I jo diria. Pau, pillat. I estaria pillat.

I els diumenges a la tarda muntaria el Torneig Social i faria quatre equips guapos guapos, i faríem partits de veritat, amb marcador, àrbitre i tot això. I jo, amb el Jordi i el Ton, controlaria el crono, i faríem d’entrenadors o d’àrbitres, i dirigiríem el partit i els hi ensenyaríem tàctiques i coses que només saps quan ets gran. I em compraria un jersei a ratlles i si fes calor, me’l trauria i em quedaria en màniga curta com si res.

I vindrien les mares i dirien: Escolta Oriol, avui el meu nen s’ha llevat ... i tal i tal, i jo els hi diria que sí, perquè a les mares, quan parlen del seu nen, sempre se’ls ha de dir que sí. I llavors vindrien els pares i dirien: saps què? Jo penso ... jo vaig fer ... jo sé ... I llavors jo diria molt bé, molt bé, perquè als pares, quan parlen d’ells mateixos, sempre se’ls ha de dir molt bé.

I coneixeria molta gent: grans, petits, mitjans i fins i tot gent important i gent que porta carpetes. I pels passadissos aniria dient: adéu, adéu, què, com va tot?, bona tarda Quim, hola Jaume, adéu, adéu. I jo els saludaria tots, i algun d’ells, alguna vegada, em convidaria a fer un cafè i jo hi aniria. Si tingués temps, és clar.

Perquè si fos gran tindria molta feina, faria moltes coses, aniria a molts llocs, patinaria molt ràpid i baixaria les escales amb els patins sense agafar-me a la barana. I per a fer d’entrenador no em posaria ni espinilleres ni genolleres, perquè ja se sap, no cal posar-se espinilleres ni genolleres si ja ets gran i fas d’entrenador.

Sóc petit. Si fos gran sabria moltes coses, faria moltes coses, aniria a molts llocs, coneixeria molta gent, em saludaria molta gent, prendria cafè, tindria un jersei a ratlles, dominaria l’estic, em faria els patins jo sol, baixaria les escales corrents, organitzaria el Torneig Social superbé, … però arribaria al Reus, em miraria l’entrenador … i no seria l’Oriol … Ja m’està bé ser petit!

Petit, petit, però no tant … De fet, ja em ser fer el nus i la primera llaçada.

Per l’Oriol, perquè sap dir com ningú: tu, pillat! I per moltes altres coses, naturalment.

I en la primera jornada de la Segona Fase del Toneig Social Taronges 3 – Gocs 0 i Verds 3 – Vermells 0.

Han tornat

Han tornat. Són molts. Moltíssims. Terriblement lletjos i horrorosament dolents. Estan a l’aguait esperant per atacar. Són els monstres que passegen de nit. Els ha crescut el cap i han canviat de color. Les orelles són més llargues i les urpes més punxegudes, les dents més esmolades i la cua més recargolada. Són peluts, malcarats i llefiscosos. Fastigosament llefiscosos. No fan soroll, són silenciosos. Alguna vegada pots sentir com parpellegen, com empassen saliva o com se’ls remouen els budells. Tenen gana. Volen empassar-se molts nens amb patins, molts i molts nens amb patins, moltíssims, tants com calgui, ... tots!!! S’amaguen dins l’armari o darrera la llibreria, sota el llit o entre la porta i la paret. I esperen … esperen amb paciència … amb molta paciència ... Fins el dia assenyalat, fins dissabte a la nit, fins el dia abans del partit. I de sobte ... ataquen!. Surten cridant de sota la catifa, d’entre mig de les joguines, de dins la paperera. Ensenyen les dents i escupen foc, aixequen les potes i remenen la cua. I fan el seu aterridor crit de guerra: aaaajjjjkkk!!! Pugen per les parets i es pengen del sostre, es cargolen dalt del llum i rodegen el llit. Salten per sobre la taula i estiren els llençols. I mosseguen, i pessiguen, i esgarrapen … I són molts. I molt dolents. I molt molt lletjos ....
Però nosaltres som més. Més forts i més valents. I naturalment, molt, però que molt més guapos. Ara ja no som sis equips, ara som quatre exèrcits. Valerosos, arriscats, intrèpids, forçuts, vigorosos, fornits, atrevits, decidits i amb molta molta empenta. Ens hauríeu de veure. Verds, Grocs, Taronges i Vermells. Trenta-un nens i nenes patinant al mateix temps. Ningú no ens pot espantar, ningú no ens pot aturar. Estem ben preparats, en forma i plens d’energia. I ens acompanyen els quatre delegats: les mares del Pol i l’Helena i els pares del Ferran i l’Anna. Els millors delegats per a la millor tropa. Valents, fidels, coratjosos i diligents. Sempre al nostre costat, disposats a tot, fins les darreres conseqüències, fins a l’extenuació. Transporten les provisions, se’n fan càrrec de la indumentària, distribueixen l’avituallament. I no es queixen, sempre protegint-nos i salvaguardant-nos. I després, els tres entrenadors, els tres millors caps que mai podries somiar. L’Oriol, el Ton i el Jordi. Bregats en mil batalles, per a ells quatre mostres panxuts i pilosos són una futilesa. Ens ensenyaran les millors tàctiques per combatre’ls, ens explicaran la tècnica per doblegar-los, i ens dirigiran amb valentia i elegància per a fer de nosaltres el millor exèrcit esclafa-monstres del món. I com a comandant general, inventant l’estratègia, ideant les maniobres, distribuint posicions i emplaçaments: l’Alejandro. Serem invencibles. Ho sé. Arribarem allà on calgui, assolirem les fites més altes, la glòria més extraordinària. Destruirem els monstres, enderrocarem les seves fortaleses, devastarem el seu territori, demolirem els seus amagatalls, desmantellarem els seus arsenals, abatrem els seus escortes, els estirarem de la cua i triomfarem. Faltaria més. Serem els vencedors absoluts. Seguríssim. I desapareixeran de la faç de la terra per sempre i sempre més, per a tota l’eternitat, tots i cada un dels monstres que passegen de nit, que entren a les habitacions dels nens i que esperen la nit abans d’un partit per atacar i menjar-se’ls.
I jo, per si fos cas, posaré el cap sota el coixí, m’arronsaré tant com pugui i pregaré per a que es faci clar d’una maleïda vegada.
I al dia següent, més tranquil, prendré els patins i l’estic i aniré a jugar a hoquei.

Els ametllers florits

Perdoneu que no us parli d'hoquei però és que diu l'avi Tomàs que els ametllers ja estan florits, i els pètals de les flors cauen per terra i aviat podrem menjar aquelles ametlles petites, com una boleta verda, que d'aquí uns mesos seran ametlles grans, fosques i amb closca.
Perdoneu que no us parli d'hoquei però és que tinc moltes ganes d'anar al mas i veure el Xarel·lo, que és un gos molt pelut, i perseguir-lo pel pati i ruxar-lo, si es despista, amb la mànega groga. I tinc ganes de donar de menjar les tres gallines de la senyora Rosa i mirar si han post un ou, o dos o mitja dotzena. I he de revisar les rodes de la bici, perquè després de tant de temps potser s´han desinflat, i he de demanar a l'avi que posi 3 en 1 a la cadena. I tinc moltes ganes de dormir al meu llit de l'habitació del costat de la cuina, tapar-me fins el nas i sentir l'àvia com fregeix els bunyols o com obre l'aixeta.
Perdoneu que no us parli d'hoquei però estic nerviós perquè dissabte marxarem cap el mas, i ens quedarem sols amb els avis, i podrem anar a dormir tard, i jugarem al set i mig amb fesols secs, i baixarem a la plaça a comprar el pa i potser ens compraran un ou kinder, i pararem la taula sense posar estovalles, i ens dutxarem cada dos dies, i faré un forat a terra fins trobar un cuc fastigós, l'agafaré amb un pal i espantaré l'Amèlia.
Perdoneu que no us parli d'hoquei però he de preparar la maleta i posar-hi les bambes més velles, la gorra de Piratas del Caribe i el pijama que no té botons. I quan arribi allà buscaré la meva pilota de cuir, un tirachines que em vaig fer amb una branca i els prismàtics per espiar els ocells. I aniré amb l'avi a buscar llenya al magatzem i em deixarà pujar al tractor encara que no engegui.
Perdoneu que no parli d'hoquei però em sembla que els avis m'estan esperant, i m'esperen també el Xarel·lo i la Fosca, i els veins que vénen a vegades després de sopar i juguem a amagar-nos pel pati, i les gallines de la senyora Rosa, i el forner, i el llençols del meu llit del costat de la cuina, i la meva bici, i el tractor que no engega, … i els ametllers florits que, poc a poc, van perdent els pètals, i el terra es torna blanc, tot blanc, com si hagués nevat uns dies abans de començar la primavera.

I de la quinzena jornada del Torneig Social no recordo cap resultat. Tinc el cap en un altre lloc. Perdoneu-me.

Les derrotes i Gandhi

A vegades els pares, - que són bona gent i tot això -, a vegades parlen molt, criden, t'inflen el cap i et compliquen l'existència. 

L'altre dia, desprès de sopar i abans de rentar-me les dents, em van fer seure al sofà i van començar a parlar sense parar. La mare sempre parla molt, el pare no tant, però aquell dia ... aquell dia estaven tots dos disposats a fer un discurs important. La mare em va voler explicar una cosa estranya. Començava bé però desprès es va animar i parlava més i més fort i més i més extrany, i llavors l'embolic era tal que vaig haver de desconnectar, i sentia la seva veu però no la deixava entrar al cervell. Anava així, més o menys. Tots sabem córrer, oi? però hi ha alguns que corren més i millor i se'n diuen corredors i guanyen medalles. Tots dibuixem, no?, però hi ha gent que dibuixa més i millor i se'n diuen dibuixants (o pintors) i fan quadres i els pengen als museus. I tots pensem, vale?, alguns més que altres, clar, però hi ha alguns que pensen molt més i molt millor i se'n diuen filòsofs i tenen resposta per a quasi totes les preguntes i poden parlar de qualsevol cosa inexplicable. I resulta que aquests senyors que pensen tant un dia van pensar en els que guanyen i en els que perden. I llavors el pare va començar a parlar de gent super-rara i de fa un munt de segles i la mare el corregia, a vegades, i també deia frases extranyes, i la cosa semblava que no tenia ni cap ni peus. Un tal Simón, que era guerrer o guerriller o lluitador o alguna cosa així va dir que la manera de guanyar s'aprèn amb les derrotes, però ho va dir en castellà. I els japonesos, tots els japonesos en general, diuen que aprens molt poc de mil victòries però molt d'una derrota, i ho diuen en japonès, suposo. I un senyor molt bon home, que mai no cridava ni s'enfadava i es deia Gandhi va dir que es pot dir en veu ben alta que has perdut però que mai hem de dir que no hem lluitat. I un altre que no sé si cridava gaire o no, i no sé si es deia Kennedy o Bonaparte, va dir que la victòria té mil pares i la derrota és orfe, i això és com si diguéssim que el Barça té molts socis i la Pobla de Mafumet molt poquets. I la mare va insistir en que tot té una explicació i de tot se n'aprèn, i jo posava cara d'espantat. I el pare em va dir: Te'n recordes d'aquell dia que veu perdre un partit i estaves trist?, doncs la mare i jo hi hem pensat molt i volem donar-te una explicació. Ens sembla que necessitaves unes paraules i una mica de consol, i com veus, sempre hi ha algú que et dóna una resposta i sempre hi ha algú que té la paraula justa i l'explicació que estaves esperant. I hem trigat una mica però creiem que hem trobat el que necessitaves. El món està ple de persones que han perdut una batalla i desprès han guanyat la guerra. Te'n sortiràs i aprendràs de tot, i en aquesta vida viuràs moments difícils i situacions que no voldries, ... i ... I la veu del pare i la mare eren cada cop més fortes i més rares, i es ficaven al cap, i picaven el cervell com un tambor, i ressonaven com un eco escandalós, i marejaven, i desconcertaven un munt, i ratllaven que no vegis, .. i jo només volia silenci, silenci, silenci, …

Tenia son i vaig demanar d'anar al llit. I allà al llit, en silenciabsolut, em vaig preguntar si els pares no li donen massa voltes a les coses, si potser no pensen massa com els filòsofs aquests, si tot no és molt més senzill i més directe: jugues, perds, et fan una abraçada gran, et compren una bossa d'staks, esperes el proper partit i tornes a jugar amb moltes ganes. I tot això dels senyors que pensen, de les victòries i les derrotes, de les batalles i dels orfes, tot això és molt complicat, i no s'entén res de res, i no sé per a què pot servir, potser serveix pels grans, i no veig res d'interessant en aquell senyor Simón, o en el Kennedy o en el Bonaparte, ... 

En el senyor Gandhi sí, aquest sí que m'agrada, sobre tot perquè diu la mare que parlava fluix i mai no s'enfadava ... aquest Gandhi devia de ser guai ... aquest Gandhi el podríem fitxar ... aquest Gandhi mola ... sempre parlant fluix, fluix, molt fluixxxx, ... zzzzz ...

Bona nit.

I en la catorzena jornada del Torneig Social, i en veu molt baixa, Negres 6 - Grocs 12, Vermells 7 -Taronges 4 i Blaus 2 - Verds 3.

Els porters

Diumenge passat vaig veure la llum. Bé, en realitat vaig veure una llum que s’apagava. De fet tampoc no va ser així, va ser més complicat. Primer veia la llum, després vaig tancar els ulls i la vaig deixar de veure, llavors els vaig obrir i la vaig veure de nou, i finalment, i de manera definitiva, es va apagar i llavors la vaig veure per sempre més. Diumenge passat vaig descobrir que no podré ser, de cap de les maneres, porter d’hoquei.

La mare està molt trista, el pare ho ha acceptat més o menys bé, i per a mi ha resultat un dels tràngols més durs d’aquesta vida. Però ho superaré… suposo que ho superaré …

Diumenge passat, en el Torneig Social, em va tocar col·locar-me les defenses i posar-me de porter. I va ser un desastre, perquè no dir-ho, va ser horrorós. La mare tenia una il·lusió immensa, el pare confiava plenament en mi, jo li vaig posar totes les ganes i tota la força però hi havia un problema, un problema molt greu i amb el que no hi comptàvem … A mi, a vegades, m’agrada tancar els ulls, … I jo he vist porters corrent, saltant, donant voltes a la porteria, driblant un davanter, llençant un penal, estirant-se panxa enlaire, recolzant-se en el travesser … però tancant els ulls? Tancar els ulls i ser porter és definitivament incompatible.

Ja no podré ser mai com el Xavier Bartolí o com l’Albert Morgades. No podré dominar la porteria com la domina l’Anna Escofet ni podré estirar-me a esquerra i dreta com s’estira el Joan Tasias. No podré dirigir la defensa com ho fa l’Eric Soriano ni podré esperar l’atac amb el posat del Sergi Papasseit. No podré moure’m a per l’àrea com es mou el Lúcio Agüero, ni podré aixecar-me i acotxar-me amb la facilitat amb que ho fa el Pol Llaó. No podré allunyar tres llançaments seguits com fa el Joan Casas ni podré col·locar-me a la porteria amb la disposició amb que es col·loca l’Oriol Solé. No podré dominar l’àrea com la domina el Sergi Simó ni estirar-me tot i aturar un penal com l’atura el Mateu Gonzàlez. No podré aguantar un tac i gol permanent amb la serenitat del Joan Carazo ni sortir de l’àrea petita amb la confiança del Pol Benabarre. No podré esperar el davanter amb la seguretat del Jordi Busquets ni inventar una aturada impossible amb l’alegria del Joan Saldaña. No podré endevinar la intenció del contrari com ho fa el Pol Ferrer ni aturar un llançament des de lluny com ho fa el Joel Boqué. No podré situar-me al pal dret i saltar cap a l’esquerra com ho fa el Roger Moreno ni podré allunyar una bola amb la guarda com ho fa el Borja Garcia. I no podré mai, en acabar un partit, treure’m el casc, dirigir-me al mig del camp, saludar l’Anna Carazo i pensar: quina passada de portera! I preguntar-me si ella estarà pensant el mateix de mi.

I és que cada porter, sota el casc, és una persona diferent, i agafa l’estic d’una manera diferent i toca la bola d’una manera diferent i es col·loca a la porteria d’una manera diferent i viu els patits d’una manera diferent i veu l’hoquei d’una manera diferent. I és que cada porter, sota el casc, té una cara, una boca, un nas i uns ulls diferents. Això sí, oberts, sempre oberts.

I si, algun dia, per aquelles coses de la vida, qualsevol d’ells apareix en una pel·lícula, no us la perdeu, si us plau. L’emoció, l’alegria, la diversió, l’angoixa, el suspens, la màgia, la sorpresa o el neguit estan assegurats. I fixeu-vos bé…, fixeu-vos molt bé, perquè segur segur que no serà el protagonista. Però tampoc no serà mai el qui traeix l’heroi o al que li prenen la noia. (O el noi, és clar)

Per a tots els porters i porteres que mireu l’hoquei des d’un altre angle.

I en la darrera jornada del Torneig Social Taronges 1 – Grocs 9, Negres 4 – Blaus 6 i Verds 4 – Vermells 3. I els porters tots increïbles, com sempre. Tots, excepte jo, malauradament.

El Reus

Ser del Reus d’hoquei és com ser del Drac Palma de volei però en Reus i en hoquei. Una cosa estranya. Jo ja sé que tots els que llegiu aquestes cròniques i tots els que entreu a la web on escric aquestes cròniques sou del Reus i estareu pensant: No diguis això, on vas a parar?, el Reus té una història, el Reus és molt gran, és quasi centenari, anem segons a la lliga, tenim no sé quants nens patinant, no sé quants nens nedant, no sé quants pares i mares al gimnàs, no sé quantes seccions, no sé quants metres quadrats, ... Jo també ho pensava tot això. Estava convençut que el Reus era el millor i més important club del món mundial. Però no és així. Hem viscut enganyats.
Més enllà de Reus hi ha Riudoms, i encara més enllà, Sant Vicent del Raspeig. I més enllà, però per mar, hi ha Mallorca. I a Mallorca hi ha un nen que es diu Biel i té nou anys i porta ulleres i creu que el millor equip del món mundial és el Drac Palma Voleibol Portol. I n’està convençut. I quasi em va convèncer a mi. Ens vam conèixer l’estiu passat al càmping on vaig anar amb els pares. Ell parlava una mica estrany però ens vam fer amics i anàvem sols als gronxadors. Ell m’explicava coses de la seva ciutat, que és molt gran i està en una illa, i només pots marxar en avió o en vaixell. Jo li explicava coses de Reus, del meu cole i les meves senyoretes, i del Frederic perquè li feia gràcia el nom. No només parlàvem, també fèiem altres coses. Un dia vam perseguir un esquirol i vam descobrir el seu cau. Des d’aquell dia l’animal no va tornar a aparèixer. Un altre dia vam pescar un cranc de color negre, vam fer una tanca amb pedres de riu, i vam deixar anar el cranc. El bitxo va pujar la tanca, la va baixar i es va amagar sota terra. No teníem sort amb les bèsties, ...
Una tarda, quan estàvem dalt d’una alzina surera, jo li vaig preguntar de quin equip era i em vaig imaginar la resposta: “del Barça, és clar “... o potser “del Madrid, tu què et penses?” ... o si més no de l’Espanyol, del Noia o de la Penya. Però no. Va dir una cosa que en aquell moment em va semblar la més estranya del món: del Drac Palma voleibol Portol. Anda ja! Això no és un equip. Però llavors el Biel em va començar a explicar que ell jugava a volei amb l’escoleta del club, i que la seva germana també jugava. I anaven tres tardes a entrenar i tenien un entrenador que en sabia molt i era una canya. I tenia un equip superbó. I cada dissabte feien partits i els pares els anaven a veure. I allà al club hi havia una piscina o dos, no me’n recordo. I la seva mare anava al gimnàs. I quan s’acabava l’entrenament, a vegades s’esperaven per veure els del primer equip, que són quasi els millors del món i havien guanyat la lliga i no sé què més. I ell tenia una bufanda del seu equip i anava amb el seu pare a veure els partits. I allà, al club, tenia molts amics, i coneixia molta gent. I li encantava arribar a les tardes, amb la seva bossa i saludar al senyor de l’entrada que li deia: Què Biel, avui vens sol?, i entrava al vestuari i trobava els seus companys. I em va dir que el club tenia una web però jo no me la sé i, a vegades, el primer equip sortia a les notícies de la tele. I va dir que hi havia molts nens jugant a volei, i moltes categories, i que es podien apuntar a jugar tants com volguessin. I que hi havia uns senyors o unes senyores que manaven, uns que organitzaven, uns que netejaven, uns que discutien i uns que tenien la clau i tancaven a la nit. I al Biel, el que li agradava més del món era el seu club i jugar a volei, clar. I, a vegades, feia enfadar la seva germana i tenia una amic al cole que es deia Pep i jugava a futbol. I no podia suportar el bròquil ni els xampinyons (tan bons que són els xampinyons ...). I li encantava explicar els partits que feia, i parlar del seu equip, i de les tàctiques i de les coses noves que aprenia. I per les nits somiava amb boles i xarxes i amb llançaments i jugades, i el dia abans d’un partit dormia malament perquè es posava nerviós i tenia malsons.
I llavors ell em va preguntar de quin equip era jo i jo em vaig fer un embolic al cap, se’m va fer un nus a la gola, la llengua es va paralitzar i no vaig poder contestar.
I aquella nit li vaig donar moltes voltes, i al dia següent, desprès d’esmorzar vaig anar corrent a buscar-lo.
Ei, Biel, t’he de dir de quin equip sóc jo. Sóc del millor equip del món, del millor equip del MEU món: del Reus Deportiu d’hoquei, és clar. I li vaig regalar una enganxina amb l’escut.
En la dotzena jornada del Torneig Social: Taronges 2 – Negres 3, Verds 3 – Grocs 4 i Blaus 6 – Vermells 9. I també: Drac Palma 3 – Jusan Canarias 0. Me n’alegro pel Biel.

L’hoquei

El Frederic treu molt bones notes i els nens que treuen molt bones notes són un mirall per la resta i sempre tenen raó i sempre els hem de creure. I el Frederic diu que m’estic tornat boig, que se me’n va l’olla i que m’he begut l’enteniment. Diu que és exagerat i ridícul això del segon dia més important de la meva vida, diu que hi ha infinitat de coses més importants que trobar un estic i diu que com m’he pogut oblidar del dia que vaig néixer, el dia que vaig començar a caminar o el dia que vaig aprendre a escriure el meu nom amb totes les lletres. I potser té raó. Segur que té raó. I per això ara he decidit refer la meva llista de dies importants. He de pujar cap a les primeres posicions la primera papilla, la primera dent, el dia que ens van explicar la “s” o la “t”, o el dia que vaig cantar-li Moltes felicitats a la nostra veïna i la nostra veïna va plorar. I he de baixar cap el final de la llista el dia que van sortir els cucs de seda dels ous que guardava feia un any, el dia que la senyoreta em va fer anar a la classe del costat a ensenyar la tapa de l’àlbum perquè m’havia quedat superbé, o el dia que va venir el Manel a casa i vam aconseguir col·locar a les fosques 72 peces de dòmino seguides, vam empènyer la primera, van caure totes perfectament bé, i llavors l’última va tocar un interruptor i es va encendre un llum.
Ara ja sé fer llistes per ordre d’importància i per això ara faré la llista de les coses més importants de la meva vida.
Jo abans pensava que el més important de la meva vida era l’hoquei. Perquè és un esport superxulo, perquè sembla difícil per la història dels patins i l’estic però no ho és. Perquè un cop has après a patinar és molt divertit, i a més a més tens un equip i jugues amb altres nens, i llavors has d’anar a entrenar amb ells, i els entrenaments són molt guapos perquè aprens moltes coses noves i t’ho passes genial. Jo l’any passat no sabia llençar de cullera però l’altre dia el Ton Guarque em va ensenyar i ara quasi que ho domino. I és que quan tens quatre anys només saps patinar cap endavant, i després aprens a fer la moto i la moto-canyon, i després a patinar cap enrera, i llavors t’ensenyen coses més difícils i tàctiques pels partits, i aprens a fer quadro, que és quan els quatre jugadors - sense comptar el porter - es col·loquen fent un quadrat, i t’ensenyen el camp enrera o el bulling, que és quan el porter atura la bola i aixeca el guant, i moltes altres coses, clar. I quan vaig pel carrer penso en el partit del diumenge, i quan estic a classe a vegades m’imagino jugades superxules, i quan vaig al Reus m’agrada veure els entrenaments dels grans i al·lucino quan els veig patinar. I jo algun dia també patinaré com el Jordi Saldanya o xutaré com l’Albert Poy. I mentrestant m’agrada patinar, i m’agrada el soroll dels patins, i m’agrada mirar com la bola roda per la pista i com arriba fins l’estic, i m’agrada quan els porters s’estiren i quan aguanten molta estona el davanter abans d’estirar-se, i m’agraden els minuts abans de sortir a la pista i m’agrada tornar al vestuari i desfer-me les botes i guardar els patins a la bossa i tornar a casa i anar a dormir i somiar en l’hoquei. I per tot això abans pensava que l’hoquei era el més important de la meva vida, però no. He de fer una llista seriosa i responsable i en una llista seriosa i responsable el més important és la pau al món. I el segon més important és l’amor de la família. I el tercer, el català i el castellà perquè són fonamentals per tantes i tantes coses que he d’aprendre. I després l’anglès, potser. I l’amistat, i la companyonia, i la solidaritat entre els homes, … I l’hoquei? … L’hoquei serà la vintena o dinovena cosa en ordre d’importància … O potser la catorzena … o l’onzena … o la vuitena … o la sisena … o la tercera … o la segona ...
Què dimonis!
L’hoquei és la primera cosa més important de la meva vida. La primera, la primera i la primera!
… i és que es poden fer llistes serioses i responsables i llistes fetes des de la il·lusió i l’entusiasme. I els nens que no traiem molt bones notes però li posem passió i estima a les coses també podem ser un mirall per la resta, i a vegades també tenim raó, i a vegades també se’ns ha de creure … I les nostres llistes també són necessàries, i són igual de bones i són molt valuoses.
I a la meva llista de coses importants l’hoquei ha d’estar el primer. Segur. I segon els pares, quan no estan enfadats, i tercer l’hora del pati i els meus amics del cole, i quart la meva col·lecció de cromos de Pokémon, i cinquè un secret que em va explicar el Manel i no puc dir perquè els secrets no es diuen, i sisè el mas dels meus avis quan és estiu i puc córrer per fora, i …

... i la pau, l’amor i la solidaritat també estaran, és clar, però una mica camuflats entre patins i cucs de seda.

I en l’onzena jornada del Torneig Social, Negres 1 – Vermells 4, Taronges 1 – Verds 4 i Blaus un munt – Grocs un entusiasme infinit.

Vermell ... com les espurnes?

El vint de gener de dos mil vuit serà per sempre més el segon dia més feliç de la meva vida. Diumenge passat va ser vint de gener de dos mil vuit. Al matí em vaig llevar feliç i content. Els monstres i les bèsties que esperen la nit abans d’un partit per amenaçar-me i atacar, aquella nit ... aquella nit no van gosar aparèixer. Jo dormia plàcidament i ells no van arriscar-se a sortir. Jo tenia tota la força, tota l’eufòria, tot el coratge i tot l’atreviment per sortir victoriós de qualsevol batalla. Les serps amb llengua afilada retrocedien espantades, les escolopendres i els centpeus gegants giraven cua abans d’arribar al llit, els monstres de banyes punxegudes baixaven el cap, i jo dormia tranquil, serè, assossegat i terriblement orgullós del meu poder sobre les maleïdes bèsties. Aquella nit va ser la meva nit.Per esmorzar el pare va anar a comprar croissants. Croissants acabats de fer, cola-cao super ben remenat, el pare llegint el diari, la mare escalfant la llet per l’Amèlia, l’Amèlia dormint, el sol que entrava pel balcó del menjador, jo pensant en el partit de la tarda, imaginant tàctiques infal·libles, inventant jugades impressionants. I l’olor del cafè, i el silenci dels diumenges al matí, cap crit, cap pressa, cap “posa’t les sabates que fem tard” ... Aquell matí va ser el meu matí

... I per la tarda ... el Torneig Social! Quina tarda! La millor jornada de la temporada. Tots els equips donant el màxim, la pista sencera el marcador traient fum, els entrenadors a tope, el públic entregat, ... I tantes jugades boníssimes, tantes curses per la banda, el soroll dels patins, les frenades, els estics quan colpegen la bola, els crits dels entrenadors, el xiulet de l'àrbitre, els ànims del públic, el so tronador de la grada quan marcàvem un gol, ... Va ser una festassa, un festival increïble, una bogeria fantàstica, una explosió d'alegria i bon joc, d'emocions i nerviosisme, d'entusiasme i eufòria. I en mig de tota aquella gresca, l'equip vermell. L'Hugo, el Ramon, el Max, el Pau Pellicer i el Ferran. Esplèndids com sempre. Jugant a tota màquina, corrent amunt i avall, fent meravelles amb l'estic i la bola. I és que són tots tan bons…! L'Hugo és ràpid i hàbil, el Ramon és tècnic i molt elegant, el Max té força i energia, el Pau és increïble, té tocs que semblen màgia i moviments de somni, i el Ferran és ... no sé ... és jugador d'hoquei, oi?, però jugador d'hoquei dels de veritat! I allà tots junts, al mig de la pista, corrent cap a totes bandes, amb la samarreta vermella i a una velocitat de vertigen semblaven espurnes enmig del foc. Això, les espurnes que salten quan menys ho esperes, que donen color i alegria, que et sorprenen per totes bandes, que no s’aturen, que semblen plenes de vida. L’equip vermell són com les espurnes: màgiques, vives i sorprenents. I aquella tarda van estar formidables. Va ser una gran tarda. Va ser la seva tarda. I la meva, també.

I a la nit, al llit, vaig fer memòria d’aquell diumenge inoblidable. Vaig repassar cada segon viscut, cada emoció sentida, cada paraula dita o escoltada, cada persona que vaig tenir a prop meu … Era immensament feliç. Feliç per haver vençut els monstres de la nit, pels croissants acabats de fer, pel sol que entrava pel balcó del menjador, per la desena jornada del Torneig Social, per uns partits memorables, per l’equip vermell, vermell com les espurnes, per tanta felicitat que no em podia contenir … Vint de gener de dos mil vuit: el segon dia més feliç de la meva vida. El dia que vaig trobar l’estic !!!

I el primer dia més feliç de la meva vida va ser quan ...

… espereu un moment … deixeu-me que vagi a veure una vegada més el meu estic!

I també, en la desena jornada, Blaus 3 – Verds 2, Vermells 2 – Taronges 4 i Grocs 3 – Negres 9

Verd ... com l’arc de Sant Martí?

A vegades la mare m’explica coses difícils i jo les entenc perfectament bé. Un dia, desprès de trobar-nos el veí del primer primera, em va explicar que el més important de les persones és el que tenen dins i no pas el que veiem des de fora. El veí del primer primera és el Sr Avel·lí i i té noranta anys o més. És baixet i molt prim, té la pell blanca i arrugada i camina poc a poc i encongit. Des que la mare em va explicar això del dins i el fora, quan veig el Senyor Avel·lí jo li dic bon dia i ell em pregunta, què, noi, com va això del joquei? (el Senyor Avel·lí diu joquei amb jota). Després ell em dóna la mà delicada i tremolosa i llavors jo li premo amb força, perquè sé que, per dins, el Senyor Avel·lí és fort i musculós, és alt i ben plantat i si fos jugador d’hoquei - o de joquei - seria un defensa impressionant o un porter valerós.
I ara, per explicar-vos qui són i com són els de l’equip Verd del Torneig Social he de fixar-me bé en tot el que es veu per fora i tot el que es veu per dins, naturalment. I per fora són quatre nens amb samarreta verda: l’Iker, el Sergi, el Pau i el Roger. Són nens que juguen a hoquei, és clar, i juguen de pel·lícula. I són nens que patinen molt bé, i super-ràpid, i tomben i giren i dominen l’estic i la bola. I són nens que fiquen molts gols perquè són molt bons, i el Roger atura moltes boles perquè és molt bon porter. I els veus per fora i són un equip tot verd, molt guai ... I mires dins i són nens que dormen destapats, que mengen macarrons, que fan els Pastorets i fan de Llucifer i ho claven, que corren pel carrer i la mare es desespera, que abracen a l’Aita, que juguen a la Wii, que tenen mal de panxa, que fan deures d’anglès, que toquen el contrabaix, que tenen molts amics que no patinen, que s’enfaden i es queixen, que somien i riuen, que et sorprenen, que viatgen fins a Itàlia a veure els seus parents, que tenen son i gana, que pugen les escales de dos en dos i baixen per la barana, que ajuden a parar taula, que esquien i que neden, que es llencen al sofà i es treuen les sabates, ... i tantes altres coses que mai no acabaries! I per això, si per fora són verds per dins són tantes coses que el verd es queda curt, que el verd és més que verd: és verd fosc i verd clar, verd llimona i verd pistatxo, verd herba i verd esmaragda, verd groc i verd blau, verd tirant a marró i verd amb taques taronges, i verd-lila i verd-rosa, verd-vermell i verd-gris, ... És un verd especial, ple de tons i matisos, és un verd molt complert, diferent, peculiar, multicolor, un verd ... com l’arc de Sant Martí.
I així, amb la teoria del dins i el fora, quan miro les persones veig moltes més coses i m’adono de detalls que abans em passaven per alt. I ara sé que el Senyor Avel·lí, tan prim i delicat, per dins és fort i valent. I aquella infermera del CAP, que jo pensava antipàtica i enfadada, és en realitat divertida i alegre. I els Reis d’Orient, que jo imaginava amb un punt de malícia perquè porten carbó i barnussos amb caputxa, en veritat són fantàstics i s’esforcen en deixar-te els millors regals del món i marxen al seu país amb els camells carregats de carbó, barnussos i objectes inservibles. I així doncs, el qui creieu molt trist, per dintre sempre riu, i el que veieu molt gras per dins és un secall, i el qui trobàveu lleig per dins és ben bonic ...
I jo em pregunto ara: i si mirem algú i el veiem simpàtic i bonic?, preciosa o molt simpàtica?, delicat o divertit?, bona persona i encantador o encantadora?, ... No us preocupeu, no us imagineu el què no és, no us amoïneu pel què puguin tenir dins, no dubteu del seu interior. Hi ha persones que amaguen un secret. Hi ha persones reversibles!

I en la novena jornada Grocs 3 – Negres 9, Vermells 2 – Taronges 8 i Blaus 3 – Verds 2. O si mireu més endins, un munt de nens i nenes, de tots colors, patinat, jugant, rient, aprenent del seus entrenadors, marcant gols i fent grans aturades, escoltant, xerrant, cridant, fent esport, passant-s’ho bé... i tot en mitja pista que des que la miro més endins la veig pista sencera.