Han tornat

Han tornat. Són molts. Moltíssims. Terriblement lletjos i horrorosament dolents. Estan a l’aguait esperant per atacar. Són els monstres que passegen de nit. Els ha crescut el cap i han canviat de color. Les orelles són més llargues i les urpes més punxegudes, les dents més esmolades i la cua més recargolada. Són peluts, malcarats i llefiscosos. Fastigosament llefiscosos. No fan soroll, són silenciosos. Alguna vegada pots sentir com parpellegen, com empassen saliva o com se’ls remouen els budells. Tenen gana. Volen empassar-se molts nens amb patins, molts i molts nens amb patins, moltíssims, tants com calgui, ... tots!!! S’amaguen dins l’armari o darrera la llibreria, sota el llit o entre la porta i la paret. I esperen … esperen amb paciència … amb molta paciència ... Fins el dia assenyalat, fins dissabte a la nit, fins el dia abans del partit. I de sobte ... ataquen!. Surten cridant de sota la catifa, d’entre mig de les joguines, de dins la paperera. Ensenyen les dents i escupen foc, aixequen les potes i remenen la cua. I fan el seu aterridor crit de guerra: aaaajjjjkkk!!! Pugen per les parets i es pengen del sostre, es cargolen dalt del llum i rodegen el llit. Salten per sobre la taula i estiren els llençols. I mosseguen, i pessiguen, i esgarrapen … I són molts. I molt dolents. I molt molt lletjos ....
Però nosaltres som més. Més forts i més valents. I naturalment, molt, però que molt més guapos. Ara ja no som sis equips, ara som quatre exèrcits. Valerosos, arriscats, intrèpids, forçuts, vigorosos, fornits, atrevits, decidits i amb molta molta empenta. Ens hauríeu de veure. Verds, Grocs, Taronges i Vermells. Trenta-un nens i nenes patinant al mateix temps. Ningú no ens pot espantar, ningú no ens pot aturar. Estem ben preparats, en forma i plens d’energia. I ens acompanyen els quatre delegats: les mares del Pol i l’Helena i els pares del Ferran i l’Anna. Els millors delegats per a la millor tropa. Valents, fidels, coratjosos i diligents. Sempre al nostre costat, disposats a tot, fins les darreres conseqüències, fins a l’extenuació. Transporten les provisions, se’n fan càrrec de la indumentària, distribueixen l’avituallament. I no es queixen, sempre protegint-nos i salvaguardant-nos. I després, els tres entrenadors, els tres millors caps que mai podries somiar. L’Oriol, el Ton i el Jordi. Bregats en mil batalles, per a ells quatre mostres panxuts i pilosos són una futilesa. Ens ensenyaran les millors tàctiques per combatre’ls, ens explicaran la tècnica per doblegar-los, i ens dirigiran amb valentia i elegància per a fer de nosaltres el millor exèrcit esclafa-monstres del món. I com a comandant general, inventant l’estratègia, ideant les maniobres, distribuint posicions i emplaçaments: l’Alejandro. Serem invencibles. Ho sé. Arribarem allà on calgui, assolirem les fites més altes, la glòria més extraordinària. Destruirem els monstres, enderrocarem les seves fortaleses, devastarem el seu territori, demolirem els seus amagatalls, desmantellarem els seus arsenals, abatrem els seus escortes, els estirarem de la cua i triomfarem. Faltaria més. Serem els vencedors absoluts. Seguríssim. I desapareixeran de la faç de la terra per sempre i sempre més, per a tota l’eternitat, tots i cada un dels monstres que passegen de nit, que entren a les habitacions dels nens i que esperen la nit abans d’un partit per atacar i menjar-se’ls.
I jo, per si fos cas, posaré el cap sota el coixí, m’arronsaré tant com pugui i pregaré per a que es faci clar d’una maleïda vegada.
I al dia següent, més tranquil, prendré els patins i l’estic i aniré a jugar a hoquei.

Els ametllers florits

Perdoneu que no us parli d'hoquei però és que diu l'avi Tomàs que els ametllers ja estan florits, i els pètals de les flors cauen per terra i aviat podrem menjar aquelles ametlles petites, com una boleta verda, que d'aquí uns mesos seran ametlles grans, fosques i amb closca.
Perdoneu que no us parli d'hoquei però és que tinc moltes ganes d'anar al mas i veure el Xarel·lo, que és un gos molt pelut, i perseguir-lo pel pati i ruxar-lo, si es despista, amb la mànega groga. I tinc ganes de donar de menjar les tres gallines de la senyora Rosa i mirar si han post un ou, o dos o mitja dotzena. I he de revisar les rodes de la bici, perquè després de tant de temps potser s´han desinflat, i he de demanar a l'avi que posi 3 en 1 a la cadena. I tinc moltes ganes de dormir al meu llit de l'habitació del costat de la cuina, tapar-me fins el nas i sentir l'àvia com fregeix els bunyols o com obre l'aixeta.
Perdoneu que no us parli d'hoquei però estic nerviós perquè dissabte marxarem cap el mas, i ens quedarem sols amb els avis, i podrem anar a dormir tard, i jugarem al set i mig amb fesols secs, i baixarem a la plaça a comprar el pa i potser ens compraran un ou kinder, i pararem la taula sense posar estovalles, i ens dutxarem cada dos dies, i faré un forat a terra fins trobar un cuc fastigós, l'agafaré amb un pal i espantaré l'Amèlia.
Perdoneu que no us parli d'hoquei però he de preparar la maleta i posar-hi les bambes més velles, la gorra de Piratas del Caribe i el pijama que no té botons. I quan arribi allà buscaré la meva pilota de cuir, un tirachines que em vaig fer amb una branca i els prismàtics per espiar els ocells. I aniré amb l'avi a buscar llenya al magatzem i em deixarà pujar al tractor encara que no engegui.
Perdoneu que no parli d'hoquei però em sembla que els avis m'estan esperant, i m'esperen també el Xarel·lo i la Fosca, i els veins que vénen a vegades després de sopar i juguem a amagar-nos pel pati, i les gallines de la senyora Rosa, i el forner, i el llençols del meu llit del costat de la cuina, i la meva bici, i el tractor que no engega, … i els ametllers florits que, poc a poc, van perdent els pètals, i el terra es torna blanc, tot blanc, com si hagués nevat uns dies abans de començar la primavera.

I de la quinzena jornada del Torneig Social no recordo cap resultat. Tinc el cap en un altre lloc. Perdoneu-me.

Les derrotes i Gandhi

A vegades els pares, - que són bona gent i tot això -, a vegades parlen molt, criden, t'inflen el cap i et compliquen l'existència. 

L'altre dia, desprès de sopar i abans de rentar-me les dents, em van fer seure al sofà i van començar a parlar sense parar. La mare sempre parla molt, el pare no tant, però aquell dia ... aquell dia estaven tots dos disposats a fer un discurs important. La mare em va voler explicar una cosa estranya. Començava bé però desprès es va animar i parlava més i més fort i més i més extrany, i llavors l'embolic era tal que vaig haver de desconnectar, i sentia la seva veu però no la deixava entrar al cervell. Anava així, més o menys. Tots sabem córrer, oi? però hi ha alguns que corren més i millor i se'n diuen corredors i guanyen medalles. Tots dibuixem, no?, però hi ha gent que dibuixa més i millor i se'n diuen dibuixants (o pintors) i fan quadres i els pengen als museus. I tots pensem, vale?, alguns més que altres, clar, però hi ha alguns que pensen molt més i molt millor i se'n diuen filòsofs i tenen resposta per a quasi totes les preguntes i poden parlar de qualsevol cosa inexplicable. I resulta que aquests senyors que pensen tant un dia van pensar en els que guanyen i en els que perden. I llavors el pare va començar a parlar de gent super-rara i de fa un munt de segles i la mare el corregia, a vegades, i també deia frases extranyes, i la cosa semblava que no tenia ni cap ni peus. Un tal Simón, que era guerrer o guerriller o lluitador o alguna cosa així va dir que la manera de guanyar s'aprèn amb les derrotes, però ho va dir en castellà. I els japonesos, tots els japonesos en general, diuen que aprens molt poc de mil victòries però molt d'una derrota, i ho diuen en japonès, suposo. I un senyor molt bon home, que mai no cridava ni s'enfadava i es deia Gandhi va dir que es pot dir en veu ben alta que has perdut però que mai hem de dir que no hem lluitat. I un altre que no sé si cridava gaire o no, i no sé si es deia Kennedy o Bonaparte, va dir que la victòria té mil pares i la derrota és orfe, i això és com si diguéssim que el Barça té molts socis i la Pobla de Mafumet molt poquets. I la mare va insistir en que tot té una explicació i de tot se n'aprèn, i jo posava cara d'espantat. I el pare em va dir: Te'n recordes d'aquell dia que veu perdre un partit i estaves trist?, doncs la mare i jo hi hem pensat molt i volem donar-te una explicació. Ens sembla que necessitaves unes paraules i una mica de consol, i com veus, sempre hi ha algú que et dóna una resposta i sempre hi ha algú que té la paraula justa i l'explicació que estaves esperant. I hem trigat una mica però creiem que hem trobat el que necessitaves. El món està ple de persones que han perdut una batalla i desprès han guanyat la guerra. Te'n sortiràs i aprendràs de tot, i en aquesta vida viuràs moments difícils i situacions que no voldries, ... i ... I la veu del pare i la mare eren cada cop més fortes i més rares, i es ficaven al cap, i picaven el cervell com un tambor, i ressonaven com un eco escandalós, i marejaven, i desconcertaven un munt, i ratllaven que no vegis, .. i jo només volia silenci, silenci, silenci, …

Tenia son i vaig demanar d'anar al llit. I allà al llit, en silenciabsolut, em vaig preguntar si els pares no li donen massa voltes a les coses, si potser no pensen massa com els filòsofs aquests, si tot no és molt més senzill i més directe: jugues, perds, et fan una abraçada gran, et compren una bossa d'staks, esperes el proper partit i tornes a jugar amb moltes ganes. I tot això dels senyors que pensen, de les victòries i les derrotes, de les batalles i dels orfes, tot això és molt complicat, i no s'entén res de res, i no sé per a què pot servir, potser serveix pels grans, i no veig res d'interessant en aquell senyor Simón, o en el Kennedy o en el Bonaparte, ... 

En el senyor Gandhi sí, aquest sí que m'agrada, sobre tot perquè diu la mare que parlava fluix i mai no s'enfadava ... aquest Gandhi devia de ser guai ... aquest Gandhi el podríem fitxar ... aquest Gandhi mola ... sempre parlant fluix, fluix, molt fluixxxx, ... zzzzz ...

Bona nit.

I en la catorzena jornada del Torneig Social, i en veu molt baixa, Negres 6 - Grocs 12, Vermells 7 -Taronges 4 i Blaus 2 - Verds 3.