Ser del Reus d’hoquei és com ser del Drac Palma de volei però en Reus i en hoquei. Una cosa estranya. Jo ja sé que tots els que llegiu aquestes cròniques i tots els que entreu a la web on escric aquestes cròniques sou del Reus i estareu pensant: No diguis això, on vas a parar?, el Reus té una història, el Reus és molt gran, és quasi centenari, anem segons a la lliga, tenim no sé quants nens patinant, no sé quants nens nedant, no sé quants pares i mares al gimnàs, no sé quantes seccions, no sé quants metres quadrats, ... Jo també ho pensava tot això. Estava convençut que el Reus era el millor i més important club del món mundial. Però no és així. Hem viscut enganyats.
Més enllà de Reus hi ha Riudoms, i encara més enllà, Sant Vicent del Raspeig. I més enllà, però per mar, hi ha Mallorca. I a Mallorca hi ha un nen que es diu Biel i té nou anys i porta ulleres i creu que el millor equip del món mundial és el Drac Palma Voleibol Portol. I n’està convençut. I quasi em va convèncer a mi. Ens vam conèixer l’estiu passat al càmping on vaig anar amb els pares. Ell parlava una mica estrany però ens vam fer amics i anàvem sols als gronxadors. Ell m’explicava coses de la seva ciutat, que és molt gran i està en una illa, i només pots marxar en avió o en vaixell. Jo li explicava coses de Reus, del meu cole i les meves senyoretes, i del Frederic perquè li feia gràcia el nom. No només parlàvem, també fèiem altres coses. Un dia vam perseguir un esquirol i vam descobrir el seu cau. Des d’aquell dia l’animal no va tornar a aparèixer. Un altre dia vam pescar un cranc de color negre, vam fer una tanca amb pedres de riu, i vam deixar anar el cranc. El bitxo va pujar la tanca, la va baixar i es va amagar sota terra. No teníem sort amb les bèsties, ...
Una tarda, quan estàvem dalt d’una alzina surera, jo li vaig preguntar de quin equip era i em vaig imaginar la resposta: “del Barça, és clar “... o potser “del Madrid, tu què et penses?” ... o si més no de l’Espanyol, del Noia o de la Penya. Però no. Va dir una cosa que en aquell moment em va semblar la més estranya del món: del Drac Palma voleibol Portol. Anda ja! Això no és un equip. Però llavors el Biel em va començar a explicar que ell jugava a volei amb l’escoleta del club, i que la seva germana també jugava. I anaven tres tardes a entrenar i tenien un entrenador que en sabia molt i era una canya. I tenia un equip superbó. I cada dissabte feien partits i els pares els anaven a veure. I allà al club hi havia una piscina o dos, no me’n recordo. I la seva mare anava al gimnàs. I quan s’acabava l’entrenament, a vegades s’esperaven per veure els del primer equip, que són quasi els millors del món i havien guanyat la lliga i no sé què més. I ell tenia una bufanda del seu equip i anava amb el seu pare a veure els partits. I allà, al club, tenia molts amics, i coneixia molta gent. I li encantava arribar a les tardes, amb la seva bossa i saludar al senyor de l’entrada que li deia: Què Biel, avui vens sol?, i entrava al vestuari i trobava els seus companys. I em va dir que el club tenia una web però jo no me la sé i, a vegades, el primer equip sortia a les notícies de la tele. I va dir que hi havia molts nens jugant a volei, i moltes categories, i que es podien apuntar a jugar tants com volguessin. I que hi havia uns senyors o unes senyores que manaven, uns que organitzaven, uns que netejaven, uns que discutien i uns que tenien la clau i tancaven a la nit. I al Biel, el que li agradava més del món era el seu club i jugar a volei, clar. I, a vegades, feia enfadar la seva germana i tenia una amic al cole que es deia Pep i jugava a futbol. I no podia suportar el bròquil ni els xampinyons (tan bons que són els xampinyons ...). I li encantava explicar els partits que feia, i parlar del seu equip, i de les tàctiques i de les coses noves que aprenia. I per les nits somiava amb boles i xarxes i amb llançaments i jugades, i el dia abans d’un partit dormia malament perquè es posava nerviós i tenia malsons.
I llavors ell em va preguntar de quin equip era jo i jo em vaig fer un embolic al cap, se’m va fer un nus a la gola, la llengua es va paralitzar i no vaig poder contestar.
I aquella nit li vaig donar moltes voltes, i al dia següent, desprès d’esmorzar vaig anar corrent a buscar-lo.
Ei, Biel, t’he de dir de quin equip sóc jo. Sóc del millor equip del món, del millor equip del MEU món: del Reus Deportiu d’hoquei, és clar. I li vaig regalar una enganxina amb l’escut.
En la dotzena jornada del Torneig Social: Taronges 2 – Negres 3, Verds 3 – Grocs 4 i Blaus 6 – Vermells 9. I també: Drac Palma 3 – Jusan Canarias 0. Me n’alegro pel Biel.
Més enllà de Reus hi ha Riudoms, i encara més enllà, Sant Vicent del Raspeig. I més enllà, però per mar, hi ha Mallorca. I a Mallorca hi ha un nen que es diu Biel i té nou anys i porta ulleres i creu que el millor equip del món mundial és el Drac Palma Voleibol Portol. I n’està convençut. I quasi em va convèncer a mi. Ens vam conèixer l’estiu passat al càmping on vaig anar amb els pares. Ell parlava una mica estrany però ens vam fer amics i anàvem sols als gronxadors. Ell m’explicava coses de la seva ciutat, que és molt gran i està en una illa, i només pots marxar en avió o en vaixell. Jo li explicava coses de Reus, del meu cole i les meves senyoretes, i del Frederic perquè li feia gràcia el nom. No només parlàvem, també fèiem altres coses. Un dia vam perseguir un esquirol i vam descobrir el seu cau. Des d’aquell dia l’animal no va tornar a aparèixer. Un altre dia vam pescar un cranc de color negre, vam fer una tanca amb pedres de riu, i vam deixar anar el cranc. El bitxo va pujar la tanca, la va baixar i es va amagar sota terra. No teníem sort amb les bèsties, ...
Una tarda, quan estàvem dalt d’una alzina surera, jo li vaig preguntar de quin equip era i em vaig imaginar la resposta: “del Barça, és clar “... o potser “del Madrid, tu què et penses?” ... o si més no de l’Espanyol, del Noia o de la Penya. Però no. Va dir una cosa que en aquell moment em va semblar la més estranya del món: del Drac Palma voleibol Portol. Anda ja! Això no és un equip. Però llavors el Biel em va començar a explicar que ell jugava a volei amb l’escoleta del club, i que la seva germana també jugava. I anaven tres tardes a entrenar i tenien un entrenador que en sabia molt i era una canya. I tenia un equip superbó. I cada dissabte feien partits i els pares els anaven a veure. I allà al club hi havia una piscina o dos, no me’n recordo. I la seva mare anava al gimnàs. I quan s’acabava l’entrenament, a vegades s’esperaven per veure els del primer equip, que són quasi els millors del món i havien guanyat la lliga i no sé què més. I ell tenia una bufanda del seu equip i anava amb el seu pare a veure els partits. I allà, al club, tenia molts amics, i coneixia molta gent. I li encantava arribar a les tardes, amb la seva bossa i saludar al senyor de l’entrada que li deia: Què Biel, avui vens sol?, i entrava al vestuari i trobava els seus companys. I em va dir que el club tenia una web però jo no me la sé i, a vegades, el primer equip sortia a les notícies de la tele. I va dir que hi havia molts nens jugant a volei, i moltes categories, i que es podien apuntar a jugar tants com volguessin. I que hi havia uns senyors o unes senyores que manaven, uns que organitzaven, uns que netejaven, uns que discutien i uns que tenien la clau i tancaven a la nit. I al Biel, el que li agradava més del món era el seu club i jugar a volei, clar. I, a vegades, feia enfadar la seva germana i tenia una amic al cole que es deia Pep i jugava a futbol. I no podia suportar el bròquil ni els xampinyons (tan bons que són els xampinyons ...). I li encantava explicar els partits que feia, i parlar del seu equip, i de les tàctiques i de les coses noves que aprenia. I per les nits somiava amb boles i xarxes i amb llançaments i jugades, i el dia abans d’un partit dormia malament perquè es posava nerviós i tenia malsons.
I llavors ell em va preguntar de quin equip era jo i jo em vaig fer un embolic al cap, se’m va fer un nus a la gola, la llengua es va paralitzar i no vaig poder contestar.
I aquella nit li vaig donar moltes voltes, i al dia següent, desprès d’esmorzar vaig anar corrent a buscar-lo.
Ei, Biel, t’he de dir de quin equip sóc jo. Sóc del millor equip del món, del millor equip del MEU món: del Reus Deportiu d’hoquei, és clar. I li vaig regalar una enganxina amb l’escut.
En la dotzena jornada del Torneig Social: Taronges 2 – Negres 3, Verds 3 – Grocs 4 i Blaus 6 – Vermells 9. I també: Drac Palma 3 – Jusan Canarias 0. Me n’alegro pel Biel.
2 comentaris:
Això no és un comentari
Hola! m'encanta que hagis fet aquest blog! Jo també soc jugador d'hoquei del Reus com tu i segueixo sempre els relats que publiques. Si us plau, no et facis soci d'quest club de volei! El Reus es el millor i tu també. Tu ets el millor del món mundial i com expliques aquestes coses, que a mi també em passen, m'encanta.
Publica un comentari a l'entrada