Les aventures només existeixen a les pel·lícules i a la imaginació dels nens. I jo no faig pel·lícules i, a més a més, el dia vint d’agost vaig fer vuit anys. I quan tens vuit anys comencen a posar-te deures, i com no els has fet et poses nerviós, i si et poses nerviós pateixes, i si pateixes perquè no has fet una feina és perquè ja no ets un nen. Jo, fins ara, havia passat mil i una aventura; que si els monstres, que si els dracs, que si els partits contra l’equip vermell… S’ha acabat. El dia vint, de cop, em vaig fer gran i a partir d’ara faré els deures cada tarda, tindré l’habitació super-endreçada, seuré a taula i em posaran un ganivet dels que sí tallen, em faré els patins jo sol, i potser seuré al sofà i miraré el diari… potser, no sé, … I llavors les aventures… les aventures les viuré mirant les pel·lis… I ja no hi haurà monstres de la nit, ni dracs que escupen foc, ni exèrcits de formigues assassines. Quan tens vuit anys les coses són el que són i no són el que et penses que són. Quan tens vuit anys les coses deixen de ser divertides, em sembla.
Un dia, al pati, el Manel, el Felipe i jo vam descobrir un cau d’aranyes verinoses. Després d’insistir molt amb una branca i un pal de xupa-xup, l’aranya monstruosa va sortir i va començar a perseguir-nos. Nosaltres corríem moltíssim (jo corria més que ningú, és clar) però l’aranya quasi que ens enxampa. A mesura que s’acostava es feia més i més gran, li creixien les potes i li sortia més pèl. Vam donar més de sis voltes al pati a tota màquina, i l’aranya estava a punt d’atrapar-nos… Aixecava les potes del davant, xisclava, udolava, obria la boca i podíem veure aquells terribles ullals afilats i aquella llengua llefiscosa… I llavors… Llavors va arribar la Susanna amb les seves ridícules bambes de la Hello Kitty, va esclafar l’aranya i va dir: Què són aquests crits per una formigueta de no res? … No era una formigueta de no res… Era una aranya verinosa i peluda disposada a menjar-se tants nens de set anys com li cabessin a la seva fastigosa boca. Però la Susanna veia les coses d’una altra manera. La Susanna havia fet els vuit anys el catorze de gener. I a mi, ara, comença a passar-me el mateix. Començo a veure les coses com si fos gran. Ja no us podré explicar les fantàstiques aventures amb el meu equip d’hoquei, ni les lluites amb els monstres que passegen de nit, ni les angoixes de la carta als Reis, ni les trifulgues amb l’Amèlia, la germana més figa-flor, mandonguilla i pica-soques del món mundial, … I és que ja no hi haurà aventures, ni angoixes ni trifulgues. He fet vuit anys i aviat la meva vida deixarà de tenir interès. Aniré a escola, estudiaré molt, entrenaré seriosament, tindré un equip de veritat, faré deures, em tallaré el pollastre arrebossat jo sol, … i segurament… no sé… segurament, a l’hora de pati, seuré sota un arbre amb el Felipe i el Manel, i parlarem de les taules de multiplicar, de la respiració dels amfibis o de coses molt serioses i molt molt avorrides… I és clar, tot això, a vosaltres, no us interessa gens ni mica i no cal que us ho expliqui, oi? I és que així és la vida: fas vuit anys i s’han acabat les aventures.
O sigui que adéu a tots. El curs que ve ja no m’enrotllaré amb les meves històries de pa sucat amb oli. Jo pensava que la meva vida seria una gran aventura, com la de Jack Sparrow a Piratas del Caribe, que passarien coses extraordinàries, que descobriria mons desconeguts, que lluitaria contra éssers esgarrifosos, i que al final sempre guanyaria jo, és clar. Però no. Piratas del Caribe és una pel·li i jo sóc un nen de veritat, visc a Reus i el dia vint d’agost vaig fer vuit anys… M’he fet gran i m’he d’acomiadar de tots els que llegiu, de tant en tant, les meves ximpleries. Dels meus amics no m’acomiado, no. Els meus amics els seguiré veient al cole o als entrenaments, és clar. Però a tota la resta: adéu. Yolanda, Alícia, Andreu, Mercè, Leonardo, Cori, Pau, Montse, Nines, Isabel, Joan Carles, Cristina, Anna, Paco, Mari Carmen, Lourdes, Xavi, Marcelo, Mònica, Emilio, Rosi i tots vosaltres, adéu… adéu Francesc, adéu Marga, adéu Jack Sparrow...
... i si algun dia descobriu un cau d’aranyes verinoses, estigueu a l’aguait. Si surten, es tornen gegants, peludes i fastigoses, us miren, obren la boca comencen a perseguir-vos… apreteu a córrer, sí. Però abans, aviseu-me, si us plau. La cosa està clara: o teniu menys de vuit anys o resulta que potser sigui cert que la vida està plena de grans aventures.
Adéu a tots. Ha estat un plaer.
