Vermell ... com les espurnes?

El vint de gener de dos mil vuit serà per sempre més el segon dia més feliç de la meva vida. Diumenge passat va ser vint de gener de dos mil vuit. Al matí em vaig llevar feliç i content. Els monstres i les bèsties que esperen la nit abans d’un partit per amenaçar-me i atacar, aquella nit ... aquella nit no van gosar aparèixer. Jo dormia plàcidament i ells no van arriscar-se a sortir. Jo tenia tota la força, tota l’eufòria, tot el coratge i tot l’atreviment per sortir victoriós de qualsevol batalla. Les serps amb llengua afilada retrocedien espantades, les escolopendres i els centpeus gegants giraven cua abans d’arribar al llit, els monstres de banyes punxegudes baixaven el cap, i jo dormia tranquil, serè, assossegat i terriblement orgullós del meu poder sobre les maleïdes bèsties. Aquella nit va ser la meva nit.Per esmorzar el pare va anar a comprar croissants. Croissants acabats de fer, cola-cao super ben remenat, el pare llegint el diari, la mare escalfant la llet per l’Amèlia, l’Amèlia dormint, el sol que entrava pel balcó del menjador, jo pensant en el partit de la tarda, imaginant tàctiques infal·libles, inventant jugades impressionants. I l’olor del cafè, i el silenci dels diumenges al matí, cap crit, cap pressa, cap “posa’t les sabates que fem tard” ... Aquell matí va ser el meu matí

... I per la tarda ... el Torneig Social! Quina tarda! La millor jornada de la temporada. Tots els equips donant el màxim, la pista sencera el marcador traient fum, els entrenadors a tope, el públic entregat, ... I tantes jugades boníssimes, tantes curses per la banda, el soroll dels patins, les frenades, els estics quan colpegen la bola, els crits dels entrenadors, el xiulet de l'àrbitre, els ànims del públic, el so tronador de la grada quan marcàvem un gol, ... Va ser una festassa, un festival increïble, una bogeria fantàstica, una explosió d'alegria i bon joc, d'emocions i nerviosisme, d'entusiasme i eufòria. I en mig de tota aquella gresca, l'equip vermell. L'Hugo, el Ramon, el Max, el Pau Pellicer i el Ferran. Esplèndids com sempre. Jugant a tota màquina, corrent amunt i avall, fent meravelles amb l'estic i la bola. I és que són tots tan bons…! L'Hugo és ràpid i hàbil, el Ramon és tècnic i molt elegant, el Max té força i energia, el Pau és increïble, té tocs que semblen màgia i moviments de somni, i el Ferran és ... no sé ... és jugador d'hoquei, oi?, però jugador d'hoquei dels de veritat! I allà tots junts, al mig de la pista, corrent cap a totes bandes, amb la samarreta vermella i a una velocitat de vertigen semblaven espurnes enmig del foc. Això, les espurnes que salten quan menys ho esperes, que donen color i alegria, que et sorprenen per totes bandes, que no s’aturen, que semblen plenes de vida. L’equip vermell són com les espurnes: màgiques, vives i sorprenents. I aquella tarda van estar formidables. Va ser una gran tarda. Va ser la seva tarda. I la meva, també.

I a la nit, al llit, vaig fer memòria d’aquell diumenge inoblidable. Vaig repassar cada segon viscut, cada emoció sentida, cada paraula dita o escoltada, cada persona que vaig tenir a prop meu … Era immensament feliç. Feliç per haver vençut els monstres de la nit, pels croissants acabats de fer, pel sol que entrava pel balcó del menjador, per la desena jornada del Torneig Social, per uns partits memorables, per l’equip vermell, vermell com les espurnes, per tanta felicitat que no em podia contenir … Vint de gener de dos mil vuit: el segon dia més feliç de la meva vida. El dia que vaig trobar l’estic !!!

I el primer dia més feliç de la meva vida va ser quan ...

… espereu un moment … deixeu-me que vagi a veure una vegada més el meu estic!

I també, en la desena jornada, Blaus 3 – Verds 2, Vermells 2 – Taronges 4 i Grocs 3 – Negres 9