Sant Jordi amb patins

En un país llunyà, llunyà però molt llunyà, vivia un valerós cavaller. Alt i ben plantat, valent i intel·ligent, intrèpid i molt fort ... com ara jo. Habitava un castell amb els seus pares, els reis, i la seva germana, la princesa Amèlia. Els reis eren poderosos, dirigien el reialme amb mà ferma i donaven les ordres i manaven amb la convicció de qui té una gran responsabilitat al seu càrreg. Eren reis coratjosos, inflexibles, seriosos i assenyats. Implacables. I a vegades, perquè no dir-ho, una mica pesats. La princesa Amèlia era una figa-flor integral, cursi i carrinclona com la majoria de princeses. Però bona nena, vale, vale, bona nena, insuportable però bona nena.
El nostre cavaller va decidir, un dia, anar a conquerir altres terres. Es va acomiadar dels seus pares, - la reina, per cert, va plorar moltíssim -, va dir adéu a la seva germana i va marxar de palau amb l’única companyia dels seus fidels patins i empunyant amb valentia el seu estic de fusta.
Patinant patinant va fer cap a un país increïble on regnava un monarca diligent amb una filla preciosa, la princesa Genoveva. Els súbdits eren experts patinadors i els seus governants gent destra i preparada, amb molts coneixements i molta habilitat per a dirigir els seus vassalls. El nostre heroi, allà, s’hi va trobar molt bé i va decidir quedar-s’hi. Va conèixer altres cavallers com ell, hàbils amb els patins i destres en el maneig de l’estic: el noble cavaller Pau, altrament dit Pellicer, versat en el patinatge més elegant i en les més subtils passades, el galant cavaller Albert, que juntament amb el noble Ramon, pertanyien a una de les famílies més importants del regne, el distingit Pol Sanahuja, un lluitador implacable, l’afectuós Max i el cordial Aleix, el generós Oriol, el Senyor de Basterretxea, la poderosa Helena, filla dels ducs de Sivatte, la gentil Blanca, hereva del comtat de Guiamets, ... i així fins a trenta cavallers i cavalleres, experts patinadors i implacables amb l’estic.
En aquell regne els dies transcorrien tranquils, sense altra complicació que les disputes amistoses que se celebraven els diumenges a la tarda. En tan assenyalat dia, els plebeus i plebees, camperols i camperoles, artesans i menestrals, gent sense ofici ni benefici (i alguns molt importants, d’acord, d’acord) omplien de bat a bat la plaça dels Torneigs per a veure les evolucions dels seus herois i aplaudir fins a l’èxtasi les seves habilitats i destreses. Tot era tranquil, serè, d’una quietud bucòlica i una calma infinita ... Fins que un dia ... un dia del mes d’abril ... el 23 d’abril de 2008 per a ser més precisos, la calma es va tornar tempesta, la bonança va esdevenir borrasca, la quietud i la joia es varen convertir en el pitjor dels temporals. Va aparèixer del fons dels abismes, de més enllà de les tenebres, de l’altra banda de l’infern, la més esgarrifosa de les bèsties, la més aterridora de les criatures, el més esfereïdor dels monstres de la nit: un drac gegant, terrible i espantós, traient foc pels queixals i vomitant escuma.
Els aguerrits cavallers, el nostre heroi el primer, no s’ho van pensar dues vegades: van prendre estics i boles i van escometre contra la fera. La lluita va ser sagnant. El cavaller Ferran va ser el primer en atacar: dues boles llençades amb punteria van impactar en el rostre de l’animal. Les nobles i valentes dames de bellísiim nom, deferentment anomenades Les Annes, van arremetre sense pietat, el Senyor de Salvany i el gentil Borja projectaven les boles amb força descomunal, el noble Sergi insistia inclement, l’afectuós Don Hugo envestia amb tenacitat, els magnànims Pau i Marcelo, senyors d’Itàlia i l’Argentina respectivament, preparaven un llançament mortal per a quan la bèstia aixequés les urpes, els cavallers Àlex, Nil i Francesc atacaven per la reraguarda, els nobles Oriols, els cordials Eric i Sergi, el poderós Xavier, el vigorós Roger, el fornit Àlex, l’enèrgica Mariona ... tots lluitaven a l’uníson, esgrimien els seus estics i llançaven boles una darrera una altra, d’una manera incessant, inclement ... fins que el malèfic drac, ferit de mort, exhaust i derrotat, va emetre un darrer crit esgarrifós i va expirar. I de la sang vessada va florir una bandera roig-i-negra, i els nobles cavallers la varen prendre i la van onejar al vent en senyal de gran victòria.
I vet aquí que el Rei d’aquelles terres, en agraïment a tan important gesta, va convocar tots els cavallers i cavalleres, va pujar al punt més alt de l’estrada i els va fer el següent parlament:
- Nobles cavallers del meu reialme, en mostra de gratitud a la vostra colossal proesa, vull que sigueu recompensats en la més alta mesura. Per aquest motiu, us ofereixo gentilment, la mà de la meva filla, la princesa Genoveva.
Els cavallers, aixecant els seus estics a l’aire, van cridar tots a una:
- No volem princeses!, no volem princeses!!
- Així doncs, us ofereixo tots els títols que posseeixo: Senyor de les Grades, Duc dels Vestuaris, Baró de la Taquilla número Sis, ...
- No volem títols!, no volem títols!!
- Si més no accepteu els meus tresors més preuats: la copa de la Generositat, la de Cassa’nuna o la de la Fesaraaixò
- No volem tresors!, no volem tresors!!
- Doncs què voleu, nobles Senyors?, quin bé hi ha més preuat que això que us puc brindar? Què desitgeu? Què ambicioneu? Quina és la vostra voluntat?
- Volem patinar!, volem patinar!!, volem patinar!!!, volem patinaaaaaar!!!!

I des del centre de la pista, amb veu ben clara, es va sentir:
- I un conte ben bonic, perquè avui és Sant Jordi.



I en la segona jornada de la segona fase del Torneig Social: Groc 0 - Vermell 3 i Taronja 2 – Verd 1