Sóc petit

Sóc petit. Si fos gran sabria fer-me els patits jo sol i potser fins i tot amb els ulls tancats, i arribaria al Reus, saludaria molta gent, entraria al vestuari i en un plis sortiria a la pista.

Si fos gran tindria dos equips, com l’Oriol, un per a jugar i un per a fer d’entrenador. I quan fes de jugador ho faria tan superbé que els meus companys i jo seríem el millor equip del món de la nostra categoria. I quasi quasi del món sencer.

I quan fes d’entrenador organitzaria la pista i col·locaria molts cons i faria fer uns exercicis molt difícils i ensenyaria els nens com fer-ho, i vigilaria, i miraria com ho fan, i si una bola s’escapés, jo, amb un lleuger cop d’estic, la posaria a lloc, i ells seguirien amb l’exercici tranquil·lament. I jugaríem a l’aranya i potser la pararia el Francesc o el Roger, no sé, i a mig joc l’Helena i l’Anna es queixarien i dirien: Uri, uri, hem pillat el Pau i no es vol posar. I jo diria. Pau, pillat. I estaria pillat.

I els diumenges a la tarda muntaria el Torneig Social i faria quatre equips guapos guapos, i faríem partits de veritat, amb marcador, àrbitre i tot això. I jo, amb el Jordi i el Ton, controlaria el crono, i faríem d’entrenadors o d’àrbitres, i dirigiríem el partit i els hi ensenyaríem tàctiques i coses que només saps quan ets gran. I em compraria un jersei a ratlles i si fes calor, me’l trauria i em quedaria en màniga curta com si res.

I vindrien les mares i dirien: Escolta Oriol, avui el meu nen s’ha llevat ... i tal i tal, i jo els hi diria que sí, perquè a les mares, quan parlen del seu nen, sempre se’ls ha de dir que sí. I llavors vindrien els pares i dirien: saps què? Jo penso ... jo vaig fer ... jo sé ... I llavors jo diria molt bé, molt bé, perquè als pares, quan parlen d’ells mateixos, sempre se’ls ha de dir molt bé.

I coneixeria molta gent: grans, petits, mitjans i fins i tot gent important i gent que porta carpetes. I pels passadissos aniria dient: adéu, adéu, què, com va tot?, bona tarda Quim, hola Jaume, adéu, adéu. I jo els saludaria tots, i algun d’ells, alguna vegada, em convidaria a fer un cafè i jo hi aniria. Si tingués temps, és clar.

Perquè si fos gran tindria molta feina, faria moltes coses, aniria a molts llocs, patinaria molt ràpid i baixaria les escales amb els patins sense agafar-me a la barana. I per a fer d’entrenador no em posaria ni espinilleres ni genolleres, perquè ja se sap, no cal posar-se espinilleres ni genolleres si ja ets gran i fas d’entrenador.

Sóc petit. Si fos gran sabria moltes coses, faria moltes coses, aniria a molts llocs, coneixeria molta gent, em saludaria molta gent, prendria cafè, tindria un jersei a ratlles, dominaria l’estic, em faria els patins jo sol, baixaria les escales corrents, organitzaria el Torneig Social superbé, … però arribaria al Reus, em miraria l’entrenador … i no seria l’Oriol … Ja m’està bé ser petit!

Petit, petit, però no tant … De fet, ja em ser fer el nus i la primera llaçada.

Per l’Oriol, perquè sap dir com ningú: tu, pillat! I per moltes altres coses, naturalment.

I en la primera jornada de la Segona Fase del Toneig Social Taronges 3 – Gocs 0 i Verds 3 – Vermells 0.