Taronja ... com la carta als Reis?

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any, que m’he portat xipo-xapo i tot el rotllo aquest, tinc dues llistes: una per les coses que demano a casa i una per les que vull que ens porteu al Reus Deportiu. Però, a més a més de dues llistes, tinc dos problemes. Un problema són els pares i l’altre problema és l’equip Taronja. El problema dels pares és molt greu. Ells, que pensen que tot ho fan bé i que sempre donen ordres i sempre volen tenir raó, m’han ajudat a fer la carta d’aquest any i hem fet una carta horrible. La tenim en un calaix del menjador, li donarem al patge de la plaça Mercadal i segur que us arribarà a palau. Però no l’obriu, si us plau, aquesta carta no val. La que val és la que faré ara. La dels pares és molt cursi, molt lletja i diu moltes mentides. Comença dient que aquest any m’he portat una mica malament i no és veritat. Vale que faig enfadar l’Amèlia i a més a més li dic pica-soques i mandonguilla, vale que només he ajudat a parar la taula quatre o cinc vegades en tot l’any i vale que cada dia, quan em dutxo, deixo la roba bruta per terra i el xampú amb el tap obert. Vale, tot això vale. Però els pares no m’han deixat explicar que un dia vaig recollir tota la cuineta jo sol i jo no havia jugat gens ni mica, que, a vegades, li dono mig entrepà al Felipe perquè ell no porta mai esmorzar i que quan jugo el Torneig Social, si perdem, animo els meus companys i no m’enfado amb l’àrbitre. I això també val. I això és portar-se bé, ¿oi?. Doncs tot això, i moltes altres coses, no les he pogut explicar. I a més a més resulta que m’han fet demanar molt poquetes coses i algunes que ni tan sols les vull. Del barnús amb caputxa res de res i dels regals per cosins i cosines poca cosa, que ells ja saben fer la seva pròpia carta.

I l’altre problema que tinc és l’equip Taronja. Jo havia pensat que ens portéssiu a cada un dels equips del Torneig Social una bandera molt gran amb el nostre color i amb un dibuix d’aquell color. I de color taronja no sé què triar. Una taronja és massa fàcil, oi?, una mandarina?, una carabassa de Halloween?, un sol al capvespre?, un cono dels que tenim per entrenar?, una pastanaga?, un semàfor en àmbar?, una bombona de butà?, una armilla salvavides?, ... No sé què triar, no sé què pot quedar millor. Taronja és el color del Roger, el Francesc, el Nil, l’Àlex I l’Oriol i són tots tan bons i és un equip tan guai que he de triar una cosa xula i no em surt. Vosaltres, Majestats, que teniu tan bones idees, penseu una cosa taronja ben guapa. Penseu que el Francesc, l’Àlex, l’Oriol, el Nil i el Roger són jugadors de categoria, eh?, no en trobareu gaires com ells, fan unes jugades que són una passada, i tenen una tècnica que ni us imagineu. O sigui que ha de ser alguna cosa xula, xula, xula de veritat.

Jo, mentrestant, us explico el que vull. Per casa em demano la Montaña Curvas Locas amb el Rayo Mc Queen, l’Spiderman Webworld Racer però el de motos eh?, el Playmobil Barco Pirata però que floti, una guitarra elèctrica amb endoll per endollar de veritat, el joc de Mono Cazacocos, un joc de bitlles que faci molt soroll quan caiguin, una màquina de fer xuxes i una maleta amb molta plastilina i molts papers de diari per a que em deixin jugar a la taula del menjador.

I pel Torneig Social demano: unes samarretes de sis colors, iguals iguals com les que tenim però una mica més petites. Així, quan vinguin els de l’escola a fer un partit de minihoquei a la mitja part dels nostres partits, si es volen fer una foto amb nosaltres (que segur que volen) quedarà més bonic. També demano unes banquetes amb respatller per a què els delegats no es cansin, unes rodes per les bosses dels porters, uns jerseis de màniga llarga per si, algun dia, el Ton, el Jordi o l’Oriol tenen fred, un equip de música per a que, quan sortim a la pista, soni l’himne del Reus, un marcador electrònic superguapo i amb pantalla plana per poder veure el resultat i la repetició de les jugades més interessants, un munt de cartolines de colors, dels sis colors del Torneig, és clar, per a que els pares puguin fer un mosaic a les grades, i les banderes, recordeu-vos, les banderes dels sis colors, i sobre tot penseu en la taronja. Taronja com la cosa més impressionant que us pugueu imaginar, com el millor que hi hagi en aquest món, com alguna cosa increïble, fantàstica, màgica, … com … com … com … com la carta als Reis, és clar!

I ja, per despedir-me, només donar-vos les gràcies per tot, i jo ja sé que tot tot tot no ho podreu portar, que hi ha coses que se us acaben i que heu de repartir entre molts nens, i que, a vegades, no teniu el que us demano i em deixeu una altra cosa i a mi també m’està bé però, si us plau, el barnús amb caputxa … el barnús amb caputxa … no sé … el barnús amb caputxa … uf … el barnús amb caputxa … com a mínim que sigui de color taronja!

Negre ... com quan tanques els ulls?

Hi ha dues coses en aquesta vida que no puc suportar: les nits abans d’un partit i els calamars a la romana. Les nits abans d’un partit es fan llargues i tenses, apareixen tots els monstres de l’univers, tots els éssers més esgarrifosos i totes les pors i les angoixes més terribles. Els calamars a la romana es fiquen a la boca i comencen a moure’s: aquell arrebossat tou dóna voltes sense parar, els fils com de plàstic s’enganxen a les dents i s’estiren i s’arronsen i el calamar mig cuc es resisteix a ser destruït i engolit. Després hi ha altres coses que em fan patir, que no m’agraden gens o que em posen en problemes. Però per a totes aquestes tinc un antídot infal·lible: tancar els ulls. Tanques els ulls i un altre món es fa present. Si la senyoreta em pregunta set més vuit, tanco els ulls i veig el quinze. Si la mare es desespera perquè no troba la coquillera, tanco els ulls i la veig al costat del pot dels llapis de colors. Si estem comprant sabates per l’Amèlia i m’agafa molt pipí, tanco els ulls i el pipí recula. I és que dins els ulls, que sembla tot negre, hi ha totes les coses que et pots imaginar, tot el que vulguis, tot el desitges, tot el que està lluny o el que està amagat, tot el que no saps o no coneixes, ...

Per això m’agrada tant tancar els ulls, perquè m’ajuda en tot, perquè m’il·lumina i em tranquil·litza. I per això el negre és un color tan guai, perquè ho té tot i sinó s’ho inventa. I per això l’equip negre del Torneig Social és tan guai, perquè ho tenen tot i sinó s’ho inventen. Tenen tècnica, rapidesa i posició en el camp, tenen un joc d’equip que al·lucines i tenen uns jugadors que són tots uns figures. Són l’Àlex, el Marcelo, l’Albert, l’Oriol i l’Eric i són tots molt bons i juguen molt bé perquè es coneixen, i jo un dia vaig veure que abans d’un partit discutien una tàctica, o inventaven una jugada nova, no sé, i així, és clar, quan surten a la pista el públic els aplaudeix molt i la gent els veu jugar i al·lucina. L’Àlex és seriós i disciplinat, jo no el conec gaire però segur que, amb el temps, serem bons amics, perquè m’agrada com juga i perquè sempre em saluda quan ens veiem pels passadissos. El Marcelo és una màquina de l’hoquei. Encara que vulgui jugar malament no pot, tot li surt bé i a vegades fa coses que jo no sabré fer fins que tingui vuit anys o nou. L’Albert és el gran, és el gran de tres germans, vull dir, i tots tres juguen a hoquei i així, és clar, estan tot el dia amb els patins i els estics amunt i avall i això ajuda molt a ser un gran jugador. L’Oriol és un crac i l’Eric no para i es mou superràpid. I quan juguen tots junts, i amb aquella samarreta tan guapa doncs, no sé, semblen un equip de veritat, dels que fan respecte, oi? I no cal que tanquis els ulls per imaginar-te un equip de somni, amb els ulls ben oberts el tens allà al davant. És una sort això d’anar de negre, és una mica d’avantatge, no?, una mica només, no creieu?

I és que el negre és el meu color, ja sabeu, oi?, el que mai no em falla, el que sempre m’ajuda. La nit de Reis, quan sento els camells a la terrassa i Ses Majestats obrint la porta del menjador, tanco els ulls molt fort i el color negre són regals i regals i ni una mica de carbó, i quan em donen el xarop per a la tos tanco els ulls i el color negre converteix el xarop fastigós en coca-cola sense cafeïna, i quan no he fet els deures de castellà i la senyoreta em mira i pregunta, el color negre fa que els seus ulls es moguin cap a la dreta i de la seva boca surti el nom de Susanna i jo respiro tranquil.
I ara ja només falta que el color negre m’eixampli la gola, ajudi a empènyer a la llengua i faci desaparèixer els calamars a la romana coll avall. I que les nits abans d’un partit els monstres reculin, les serps verinoses marxin molt lluny i les taràntules de mil potes no apareguin per l’habitació. Però això costarà temps, ja ho sé, molt de temps. Els antídots han d’evolucionar i perfeccionar-se.

I mentrestant sobreviuré com pugui als meus pitjors adversaris: els calamars a la romana i les nits abans d’un partit. I per a tots els altres enemics sempre tindré al meu costat la meva poció màgica: el color negre.

Ah!, en la setena jornada Taronges 4 – Negres 1, Verds 2 – Grocs 3, Blaus 6 – Vermells 5. I si algun resultat no us agrada tanqueu els ulls i veureu allò que desitgeu.

Groc … com les llàgrimes més dolces?

No puc dormir. No són els caimans assassins que m’ataquen ni les taràntules amb cent potes que passegen sobre el llit. És una tristesa infinita que no em deixa descansar i un riu de llàgrimes que no s’atura i no em permet tancar els ulls. Estic desolat, abatut i compungit. Estic fet pols. No surto a la foto.
El pare diu que això no és el més important, que el que importa és jugar i entrenar i que els teus companys i entrenadors pensin que ets un bon jugador i una gran persona. La mare diu que l’Oriol Borràs tampoc no surt, ni el Ton Guarque ni el Jordi, i són tots un grandíssims jugadors i unes grans persones. El pare i la mare no volen que plori, però jo no ho puc controlar: són les llàgrimes que neixen de molt endins i s’escapen, i és el cor que prem molt fort i les empeny. Tot semblava tan bonic. Jo ja havia preparat la situació, m’havia rentat les mans, havia respirat profundament i ja tenia pensat l’inici d’aquesta crònica: “Avui us presento ELS GROCS!!! Grocs com el sol que ens il·lumina, com les estrelles que més brillen en el firmament, com un camp de gira-sols a ple estiu, com les llimones més dolces, com la truita d’ou que fa la mare per sopar, ...” No puc continuar, no puc escriure, no ho puc suportar. Som un equip tan bo, tan guapo, tan increïble. El Xavier, l’Aleix, el Pol, el Sergi, el Borja i jo. Un equip total. Un equip que al·lucines. I jo no hi sóc.
La mare diu que potser van fer la foto el dia de la febre i que ja li direm a qui sigui que la torni a fer. El pare diu que, si jo vull, el tiet Jordi, l’expert de la família, em muntarà una web per a mi sol i que li podrem dir com vulguem: elmillorjugadordhoqueipatinsdelmonmundial.com, per exemple. Però el tiet Jordi també em va prometre que em baixaria Piratas del Caribe I i encara no ho ha fet. I mentrestant els meus amics estan allà, a la foto, somrient a la càmera. I els pares insistint que l’important és jugar i passar-s’ho bé, i jo mirant les fotos dels equips i plorant, i ells consolant-me, i l’Amèlia molestant per allà el mig. I llavors, la nena més pesada de tot l’univers interestel·lar ha fet el descobriment més gran de la seva vida: jo també surto a la foto! Mireu la fotografia dels vermells. Veieu un nen saltant per les grades, allà darrere del cartell d’Olympic, al mig a la dreta? ... Aquell sóc jo!
I ara sóc tan feliç ...
... i ja podem tornar a començar.
Avui us presento: els grocs! Amb el Xavier, un noi tranquil que juga com els àngels, l’Aleix, boníssim, increïble, el Pol, una màquina, no para de fer gols i juga que al·lucines, el Sergi, un crak, ràpid i habilidós, el Borja, fantàstic, fabulós, ... i jo .... el de les grades.

I ara estic tan content que ja no puc explicar més coses, me’n vaig al llit a descansar pel partit del proper diumenge (diumenge passat Grocs 1 - Blaus 9, Vermells 4 - Negres 2 i Verds 3 – Taronges 3), i li faré una abraçada a l’Amèlia, i mil petons al pare i la mare i somiaré en un món tot de color groc, amb molts estics i moltes pilotes, i pensaré un nom per la web que em farà el tiet Jordi: elsmillorsjugadorsdhoqueipatinsdelmonmundial.com,o potser, blaugrocnegretaronjaverdvermellsomelsmillors.com, o potser viscaeltorneigsocialdelreusdeportiu.com , o sinó josocelquesaltaperlesgradesisocfeliç.com ... ja ho pensaré un altre dia. Bona nit.

Blaus … com el mar?

M’ha dit el Frederic que tot això del Torneig Social ho estic explicant fatal. El Frederic, quan ens manen una fitxa de Naturals, col·loca el paper recte, fa punta a tots els llapis, els disposa de gran a petit, es neteja les mans a la bata, s’arremanga una mica, tanca els ulls uns segons, respira profundament i comença. I no és que jo porti les mans brutes o que no hagi respirat prou. No. Jo me les rento molt sovint, les mans, i respirar, respiro bastant. És una qüestió de preparatius. S’ha de ser organitzat, polit i endreçat. I ara resulta que tot el que jo he explicat del Torneig Social no s’entén res de res. Diu el Frederic que tot és un batibull total, diu que encara no sap qui són els del meu equip, diu que li ha semblat entendre que hi ha moltes Annes i molts Paus però no sap quants, diu que no té ni idea si els meus amics són alts o baixos, si són rossos o morenos, diu que tot és un embolic enorme i que hauria de posar ordre i començar pel principi. I el principi – diu ell, i segurament té raó – seria presentar-vos a tots els que formem el Torneig Social. I després ja vindran els detalls i les anècdotes. Així que comencem. Som sis equips: Blau, Groc, Negre, Taronja, Verd i Vermell i tenim tres entrenadors. El millor és que obriu la pàgina web del Reus Deportiu, que és una pàgina que fan un senyors superintel·ligents i supermisteriosos des d’un lloc superlluny i superamagat i aquests senyors saben tot el que passa al Reus des de fa molts anys i tot el que passarà d’aquí molts anys i ho apunten en un ordinador i surt així: www.reusdeportiu.com, escoles esportives, hoquei patins i surt una foto. Doncs aquesta foto no val, cliqueu a la dreta (informació hoquei base) i llavors surt una llista d’equips ordenada de grans a petits. Si obriu Primera Catalana surt l’Oriol Borràs. Bé, ara no surt perquè potser s’estan pentinant per fer la foto i penjar-la, però quan surti el veureu. És un dels nostres entrenadors, surt el primer de la llista perquè és el més gran i el més bo. A Juvenil A surten (o s’estan pentinant) el Ton Guarque i el Jordi Llauradó, que són igual de bons però una mica més petits, i al final de la llista estem nosaltres: Torneig Social (blau), Torneig Social (groc), Torneig Social (negre), ... Aquests, aquests ... aquests som nosaltres! No estem col·locats ni per més o menys grans ni per més o menys bons. Tots som superbons i tots som mitjans. Petits no, petits són els de l’escola. I els primers són els blaus, que són les nenes, que són les primeres no perquè siguin millors o perquè siguin nenes. Són les primeres perquè sempre són les primeres. I són sis: la Blanca, l’Anna Carranza, l’Anna Serrano, l’Helena, l’Anna Carazo i la Mariona. Abans també estava la Maria però ara la Maria fa altres coses, coses superxules i superdifícils, coses que un nen de benjamins no sabria ni com començar a fer, ni somiar de començar a fer ... És una canya, la Maria. Com veieu hi ha tres Annes però són fàcil de diferenciar: la Carazo és la portera i es distingeix perquè va vestida de portera, la Serrano és la que corre com el vent i es distingeix perquè té les cames llargues per córrer com el vent i la Carranza és el número set, i porta el número set perquè té set anys, perquè el seu germà porta el número set i perquè el Lluís Teixidó portava el número set, i quan faci vuit anys portarà el número set, naturalment. També està l’Helena que no va saber que era jugadora d’hoquei fins que li van donar un estic. Ella vivia feliç, anava a escola, jugava, saltava, es barallava amb el Gerard, menjava, dormia i feia patinatge artístic. I un dia que portava patins va agafar un estic i va dir: m’encanta! I des de llavors que no ha parat. I desprès està la Blanca que és el cas contrari: ella va saber que era jugadora d’hoquei quan va néixer, o potser abans de néixer ja li havien dit, no sé. I finalment està la Mariona que viu a Castellvell, i allà a Castellvell com estan a la muntanya l’aire és més pur i els nens respiren més, i quan baixen a Reus tenen més força. I per això quan jugo amb la Mariona sempre em guanya, és una qüestió d’altitud. I totes juntes formen un equip boníssim: l’equip Blau, blau pel cel de Reus, pels ulls de dues Annes i una Mariona, perquè blau és el primer color de la cançó. Blau, blau, blau és el vestit que porto, ... perquè blau és el mar, a vegades pacífic i a vegades tempestuós, perquè blau els hi escau bé i perquè blau els hi va tocar i ràpidament es van posar la samarreta i van sortir a la pista.
I la setmana que ve us parlaré dels grocs, del meu equip, de mi mateix ... ??? No sé si ho sabré fer. Ja veurem
Per cert, en la cinquena jornada Negres 1-Verds 4, Vermells 5-Grocs 7 i Blaus 6-Taronges 3 i el Ton i el Jordi duien màniga llarga però es van arremangar.

Més febre … i menys hoquei?

La setmana passada tenia febre. Estava al llit i per això no vaig poder explicar res de la quarta jornada del Torneig Social.
Això de la febre és un fet curiós, s’encomana com els polls i té uns efectes estranyíssims. A l’Amèlia li va donar per suar i per plorar. Al pare li agafa cansament i fred i s’estira al sofà i es tapa amb una manta. A la mare li ve molt de gust la sopa, i fa sopa, i pren sopa i tots a menjar sopa. I a mi, a mi em vénen moltes ganes de jugar a hoquei. Però els pares no s’ho creuen i diumenge passat no l’altre no em van deixar anar al partit. És horrorós, m’he perdut un partit. Què va fer el meu equip?, qui es va posar de porter?, potser el Xavier?, com van jugar l’Aleix, el Roger o la Mariona? I el que és pitjor que tot això: com us explico jo ara com va anar aquella jornada? Jo vaig insistir molt, vaig jurar que em trobava perfectament bé més de mil vegades, vaig córrer pel passadís amunt i avall sense parar per demostrar que estava en plena forma, i fins i tot, quan em posaven el termòmetre, vaig aixecar una mica el braç per a què no pugés la temperatura. Però de res va servir. Em vaig quedar a casa. No jo. Tots ens vam quedar a casa. I és que jo li havia demanat al pare que anés ell i m’expliqués tots els partits. Però el pare tenia feina, sempre té tanta feina... I desprès li vaig demanar a la mare si us plau, ja no per mi, sinó per tots el milions i milions de nens que segueixen el nostre Torneig per internet. Però la mare em va dir que no podia ser, que no passava res si un diumenge no explicava els partits. I que si no ho feia jo ja ho explicaria algú altre, potser la mare de l’Anna. La mare de l’Anna? La mare de l’Anna només escriu coses de grans que no s’entenen gens ni mica i no tenen res a veure amb l’hoquei. No s’hi fixa en les jugades, no sap res de tècnica ni de reglament. Sóc jo qui ha d’estar allà, sóc jo qui ha d’explicar si nosaltres, els grocs, que jugàvem primers, vam fer un partidàs davant els negres que són superbons. Potser vam empatar perquè segur que el Pol va ficar tres o quatre gols, i els negres també tres o quatre: l’Albert, l’Eric, el Marcelo, ... I si el Marcelo no va jugar i llavors ells van marcar menys?, o potser va marcar l’Oriol i llavors ja són quatre a quatre ... No ho sé, no ho sé, no ho sé i em desespero. Qui hi havia? Qui faltava? Qui va fer d’àrbitre i qui d’entrenador? Quina samarreta portaven el Jordi, el Ton i l’Oriol? Màniga curta? Segur, ells són forts i no tenen mai fred. I què van fer els vermells contra els taronges? , dos a zero?, un a tres?, sis a quatre?, quatre a cinc?, vuit a tres!, ... Jo no podia viure amb aquella impaciència, volia trucar algú i que m’expliqués tot, tot, tot. La mare deia que em tranquil·litzés, que ja ho preguntaríem en el proper entrenament i que no venia d’un dia ni de dos ni de tres. Però jo ho volia saber ja, i us ho volia explicar superbé. I la mare no em va deixar trucar l’Helena o el Pau i que em diguessin com havien jugat, i qui havia marcat els gols, i si va entrar una bola a la pista o si va passar alguna cosa especial. La mare pesada amb la febre i insistint amb la sopa, i el pare tapant-me amb la manta. I jo donant-li voltes a la quarta jornada, imaginant uns partits disputadíssims, gols de vaselina i gols de falta, jugades increïbles dins de l’àrea, passades al mil·límetre que són mig gol, aturades de somni, carreres per les bandes ...
I després, a la nit, amb tantes angoixes i tants neguits, només que somiava amb estics i pilotes - tres mil estics i trenta mil pilotes -, amb gols i patins - milers de gols i milions de patins -. I els estics em picaven al cap i la febre pujava i pujava, i les pilotes botaven pel pavelló com crispetes dins un microones, i la mare repartia sopa per les grades i la gent no volia sopa, i el pare tapava els de la banqueta amb una manta i els de la banqueta no tenien fred, i el Ferran no parava de fer gols i el Ramon no parava de córrer, i l’Iker feia el crit de Tarzán i l’Hugo donava voltes i voltes, i els partits no s’acabaven mai i tot era un embolic de nens i sopa, estics i crispetes, ...
I al matí següent la febre havia pujat tant que no vaig anar a escola. I dimarts tampoc, ni dimecres ni dijous. I he passat cinc dies a casa, estirat al sofà, tapat amb una manta i prenent sopa a totes hores. I ara ... Ara necessito l’hoquei com l’aire que respiro. Necessito els amics, l’escola i els entrenaments. Necessito posar-me els patins i agafar l’estic. Necessito el Torneig Social. I en dos o tres dies em posaré al dia, i us explicaré la cinquena jornada de pe a pa, amb tots els resultats, i les alineacions, i les jugades amb tots els seus detalls, i els incidents més destacats, i els comentaris d’algú que en sap d’hoquei. I oblidarem la quarta jornada, amb tots els romanços de la febre i la sopa. I és que sembla que aquesta història l’hagi inventat la mare de l’Anna i no pas un jugador d’hoquei experimentat com jo. Fins aviat.

Molta febre i molts gols

Una altra nit de dissabte terrible. Ja sabeu que les nits abans d’un partit jo pateixo molt, i imagino coses horripilants i dormo malament, i llavors els pares em consolen i estan per mi, i em parlen i ja s’arregla tot. Però dissabte passat no va ser així. Em vaig enfrontar jo sol a un munt d’éssers terrorífics, vaig lluitar jo sol contra exèrcits d’escarabats peluts, vaig batallar molt dur per vèncer les plantes carnívores que se’m volien empassar junt amb tot el meu equip, i vaig acabar esgotat, és clar. I tot perquè els pares no podien venir a ajudar, tot perquè la mandarina, la pesadilla, la nena fifi, la molestona, la figaflor, la ditxosa germaneta tenia febre. Jo me l’estimo molt l’Amèlia – l’Amèlia és la meva germana i a partir d’ara diuen el pares que només l’anomenaré així: Amèlia, Amèlia, Amèlia - Però hi ha moments i moments, i el dia abans d’un partit no és gaire oportú això de tenir febre, s’ha d’estar per la feina i no perdre el temps amb Dalsys, termòmetres o mocadors amb colònia. Bé, el cas és que tot el cap de setmana vam estar pendents de la pica-soques, perdó, de l’Amèèèèlia, i és clar, el nen, que ja és gran, que s’espavili sol. I desvalgut vaig passar la nit, i abandonat em vaig llevar, i solitari em vaig vestir, i orfe de companyia vaig preparar la bossa. I no vaig anar sol al partit perquè vivim una mica lluny, que sinó ... Vam anar el pare i jo, i al tornar a casa, que ja era negra nit, la mare va murmurar: Com ha anat? Bé, bé, va dir el pare. Com han quedat? No sé, han guanyat, em sembla. Contra qui jugava? Contra els vermells?, va dubtar el pare. I llavors jo, que això de l’hoquei ho visc amb tot els seus detalls vaig començar a explicar:
“Primer van jugar els verds i els vermells. Van començar un xic tard, a les cinc i vuit minuts. L’Oriol portava una samarreta blava de l’Argentina, el primer gol el va fer el Sergi, un geni el Sergi, desprès en va fer quatre més. El Pau Pellicer en va fer un de vaselina i per l’esquadra, el Pau Pellicer és vermell, l’Iker és verd i jugava amb la tranquil·litat que el caracteritza. Jo és que em poso molt nerviós, fins hi tot quan miro els altres. Van guanyar set a un, els verds, vull dir, els vermells tenien el Ferran de porter i el Ferran és una màquina, perquè en sap molt i patina moltes hores. Jo, quan marxava, el vaig veure, i ell encara anava amb patins. Li he de dir al pare que vull patinar més hores, eh pare? El Ton Guarque no tenia fred perquè duia màniga curta. Jo també. També duia màniga curta, vull dir, i tots, menys els porters, és clar. El porter del nostre equip va ser el Borja i nosaltres, els grocs, vam guanyar perquè el Pol és el millor del món. Bé, el millor del món sóc jo, i també el Nil, i el Xavier, i l’Albert, i el Max és veritat, i l’Oriol i l’altre Oriol, i l’Àlex i l’Helena que corre com el vent i quasi que no la veus, i l’Anna fent de portera, ... ui, no sé, som tots tan bons ... És clar, el Reus és el millor equip del món i nosaltres som del Reus, i llavors tots som els millors, oi, mare? Vam guanyar set a un, com el primer partit, o un a set, no sé, és el mateix, oi?, perquè els dos jugàvem a casa. Ens van xiular una falta directa, que és com un penal però més lluny i de costat, i si no marques ve tot l’equip corrent per darrera per rematar la bola i per espantar el porter. El Pol la va llençar i el Francesc la va aturar. Sort que tenien el Francesc de porter perquè sinó haguéssim marcat més gols, i és que el Francesc, de porter, també és el millor del món. Va entrar una pilota a la pista però ningú no es va equivocar i és que estem molt pel partit i no ens distraiem amb altres coses. La pilota era taronja, com l’equip contra el que jugàvem nosaltres. El jersei de la mare de l’Anna Serrano era rosa i la mare del Marcelo duia un xaleco beige, perquè són aquests dies que no saps si fa fred o no en fa. Desprès del nostre partit jugaven els blaus i els negres i a mi em va venir gana. Jo volia patates com el Nil Carranza però el pare em va comprar mig bocata de formatge. Com el Pol, veus? La mare del Pol portava dos bolsos, potser pels entrepans. El partit Blau contra Negre va ser una canya, fins i tot va venir el Pere Tella a veure’l. El Pere és benjamí o més, no sé, i juga superbé perquè mira molts partits i perquè és boníssim, clar. Jo volia seure darrera la porteria amb el Ferran, que també mirava, però el pare em va dir: quan acabis el bocata, i es va acabar abans el partit que el bocata. I allà a les grades vaig veure els gols una mica de lluny, i a més els pares parlen molt i s’aixequen i no paren i jo no em puc concentrar en el joc. Van marcar molts gols, en total deu, sis a quatre, guanyen les nenes una altra vegada. I van marcar tots, o quasi tots: la Blanca, l’Albert, les Annes, l’Oriol, i quan l’Eric estava a punt de fer una superaturada va passar pel mig la mare del Pau Ragnoni amb una nena a coll, i jo no vaig veure l’aturada, i vaig mirar la nena i no la coneixia de res, era nova allà al pavelló, potser era d’un altre equip. I llavors es va acabar el partit i vam marxar, i el pare va ajudar una mica a guardar els bancs i tot això. I ja està.”
Estava extenuat. Jugar a hoquei no em cansa, és això d’explicar els partits que és esgotador. La mare em va dir bona nit i jo li vaig fer una abraçada. Bona nit pare, bona nit mare. I llavors el pare em va manar que li fes bona nit a la meva germana, i vaig anar al seu llit i estava quasi adormida. Bona nit. On eres? Al Reus, és clar. I t’han comprat patates? No. I ganxitos? No, he jugat un partit, saps? Te l’explico?, doncs escolta:
“Mira, el Pol va marcar cinc gols i jo un, el pare del Pau no va fer fotos, el primer partit va ser una passada. I nosaltres jugàvem segons. Els taronges ho van fer superbé, sempre ho fan superbé, el Jordi ens deia que ...”
... i llavors es va adormir.
Bona nit cuc amb potes, bona nit mandonguilla, bona nit col-i-flor … bona nit Amèlia, fins demà.

Pares i mares

Diumenges a la tarda, al pavelló del Reus, hi ha tants pares ...
Hi ha pares que arriben els primers i obren les portes i encenen els llums, hi ha mares que sempre fan una mica tard i desprès han de córrer i hi ha pares i mares que no corren mai. Hi ha pares que vénen de molt lluny i es cansen i no es queixen i hi ha pares que viuen molt a prop i es queixen una mica. Hi ha pares que fan les bosses el dia abans i s’obliden els mitjons i hi ha mares que porten uns mitjons de recanvi i te’ls deixen i els hi dones les gràcies. Hi ha pares que et porten de la mà, t’acompanyen al vestuari i t’ajuden a vestir i hi ha mares que et donen la bossa i et diuen “bona sort”. Hi ha mares que seuen a les grades i esperen que sortim i hi ha pares que volten pels passadissos i pregunten, i animem, i surten a la pista i tornen a entrar. Hi ha pares que no es perden una jugada, ni un detall, ni una incidència i hi ha mares que aixequen el cap i diuen “què ha passat?”. Hi ha pares que coneixen el nom de cada un de nosaltres i hi ha mares que es pensen que jo em dic Francesc i que el Sergi és el Pau. Hi ha pares que badallen i tanquen els ulls perquè han sortit de nit, hi ha pares que volien fer la migdiada i no han pogut i hi ha mares que no tenien res a fer i esperen que el temps passi. I desprès hi ha pares que estan més nerviosos que els nens, que compten cada minut que falta per a què comenci el partit i que per res del món es perdrien aquella estona del dia. I també hi ha pares, i mares, que volien fer una paella i no han tingut temps, que havien d’endreçar un armari i l’han deixat a mitges, que són fans de la Fórmula I i no han vist la sortida. I llavors hi ha pares que l’han vist al bar del Reus. Hi ha pares que només tenen ulls pel seu nen, i les seves jugades i les seves virtuts i hi ha mares que es sorprenen quan el porter es treu el casc i apareix el seu fill. Hi ha mares que criden i animen i salten i esbufeguen i hi ha pares que sospiren i canvien la cama de posició a poc a poc. Hi ha pares que quan acabes vénen corrent a veure’t i et fan una abraçada i saluden a tot l’equip i hi ha mares que t’esperen fora i quan surts diuen “anem”. Hi ha pares divertits, pares seriosos, mares disposades, pares cansats, pares que no havia vist mai, mares que sempre estan al Reus, pares molt alts, pares enganxats a una càmera de fotos, mares molt elegants, mares molt sofertes, pares molt despistats, mares molt patidores , ...
... I desprès hi ha els meus pares, és clar, que són com els teus, naturalment, una mica de tot, depenent del moment. Pesats, tranquils, increïbles o insuportables. I allà estan tots, cada diumenge, i te’ls mires i penses:
... quin munt de pares, Déu meu!

Un munt de sorpreses!

Per fi hem començat els partits seriosos, per fi tenim els equips formats, els colors de les samarretes assignats, els horaris establerts, ... Ara la cosa ja està en marxa. Ha començat el TORNEIG SOCIAL. Ara ja em sento un jugador-jugador. I començo a sentir la pressió de la competició, els nervis de la responsabilitat, la màgia de les grades plenes, la por escènica del jugador abans de sortir a la pista, ... I el terror ... El terror de les nits abans d’un partit, les serps que es cargolen per les cames i els braços, les mosques assassines que creixen sense parar, els bitxos fastigosos que avancen amb patins i enlloc d’estic porten destrals afilades, i la suor, i la gola seca, i els llençols que m’ofeguen, ... i els pares amb les seves paraules dolces i la seva paciència infinita. I això que dissabte vaig dormir prou bé. Dins el que cap, és clar. Unes quantes bèsties horroroses, uns monstres que em volien liquidar i ja està... El cas és que el pare no sé com s’ho va fer, però en deu minuts, jo ja tancava els ulls, i a quarts d’onze ja descansava pel partit de diumenge. I quin partit! ... I quin munt de sorpreses! Primera sorpresa: el meu equip. Quin equip m’ha tocat, quina passada! Pol Sanahuja, Aleix, Borja, Sergi, Xavier i jo. Ja està tot dit. Estic tan content. Sé que farem un bon Torneig.

Diumenge jo no vaig estar fi, no tenia el dia. M’havia preparat mentalment per afrontar un xoc difícil contra l’equip Blau, contra l’equip de les nenes. Ho faré bé, ho faré bé, no em passarà com en el 8è Torneig, la Mariona no s’escaparà només xiular l’inici del partit, la tindré controlada, vigilaré les seves passes, la seguiré allà on vagi, m’enganxaré com una lapa, ... i oh sorpresa, la Mariona no va jugar. I llavors, clar, els meus esquemes es van desmuntar i ja no em vaig recuperar en tot el partit. Sort que la resta de l’equip van jugar de fàbula. I a més a més tenim un entrenador que no vegis... I un delegat que al·lucines. Jo, la veritat, primer no les tenia totes. El pare del Marcelo ..., el pare del Sergi, ... aquests ja ho sabem que en saben molt de fer de delegats, però el pare del Pol? ... No sé, no sé. Doncs una altra sorpresa: és una passada, és boníssim, deu venir de família de delegats ... Allà a la banqueta, amb aquell posat, tranquil, dominant la situació, transmetent confiança, ... com si ho hagués fet tota la vida. I després parlava amb la mare de l’Helena, que també debutava com a delegada i també és un crac, eh?... Que si jo deixo les ampolles mig obertes i així no triguem tant quan tenen set , que si m’han dit que en categories superiors els delegats tenen una tovallola per eixugar la suor dels porters, ... Bé, converses de delegats! Nosaltres a jugar i ells a fer la seva feina. I que bé que la fan, quina sort que tenim.

I més sorpreses: vam jugar sense marcador. Vale, som grans, ja sabem comptar, i fins i tot descomptar, i podem memoritzar el resultat mentalment, i a més a més a l’equip tenim l’Aleix que en sap moltíssim, i si em despisto, li pregunto a ell i m’ho diu en un plis, ... però no sé, a mi m’agrada veure els números, i m’agraden els llums vermells, fa com més festa, no?, com més bonic, oi? ... Ara, el que no va ser cap sorpresa per a mi va ser jugar en mitja pista. Tots els nens, i fins i tot els pares, dient: oh, mitja pista, mitja pista, ... Què? Que no t’has menjat mai mig donut quan només en queda un? Que no has vist mai mig partit del Barça, quan juguen a la nit, i al dia següent hi ha cole? Jo és que estic molt acostumat als mitjos. Al cole, al pati, mitja pista, i l’altra mitja pels de quart, cinquè i sisè. I jo mai no m’equivoco de bola, ni marco a la porteria que no toca. Cap problema. I si fem l’aperitiu al bar del Reus... mitja coca-cola, que no en tenen sense cafeïna i tot el rotllo aquest. I si demano jugar a la gameboy... només mitja hora, que si no és bo pels ulls i tot això. I fins i tot estic acostumat a jugar amb mig bionicle (l’altre mig me’l va destrossar la pequeñaja) o amb la meitat de les fitxes del parxís (de fet així s’acaba abans)... I si tenim mitja pista per jugar a hoquei, doncs mitja pista i ja està. Les porteries estaven senceres, no?, i els estics també, i els patins, i fins i tot els nens ... Doncs vinga, a jugar. Canvies el xip i ja està. Que la bola s’escapa per l’esquerra perquè no hi ha banda? Doncs no la tiris a l’esquerra. Que el camp enrera queda com de costat i les altres línies del camp no acabes de situar-les? Doncs no miris a terra, mira els companys, i mira endavant, i mira la porteria que està allà esperant per rebre un gol. Jo és que m’adapto fàcilment a les noves situacions. Em van canviar de lloc, ja no sec amb el Frederic, sabeu? ara estic amb la Susanna i encantat de la vida. Van canviar les cortines de la meva habitació i cap problema. I és que el més important del Torneig no és la mitja pista, o el marcador apagat, o les línies de camp de costat, o la tanca de l’esquerra que no hi és. Què pesats amb els mitjos i els sencers! El més important són els companys, i els entrenadors, i els delegats, i els pares que seuen a la grada, i els germans que s’esperen. Deixa’t estar de mitjos i mitges. El més important és venir els diumenges, aprendre molt, fer uns bons partits, passar-s’ho bé i muntar una festa. I després tornar a casa feliç i content, i a l’hora de sopar, comentar a taula com ha anat el partit, i com hem jugat tots, i què ens ha dit l’entrenador, i què han fet els altres, i recordar aquella jugada tan bona de l’Oriol, o aquella aturada del Nil, o la passada genial del Roger, o el gol de l’Anna ... Com m’agrada jugar a hoquei! Amb mitja pista o amb pista sencera ... És tan guai ...
Per cert mare, ... avui només mig plat de bledes, vale?

Entrenar i estudiar

Definitivament de gran seré jugador d’hoquei i explorador. Jugador d’hoquei perquè en tinc les condicions i les ganes, i explorador perquè m’agrada portar sorra a les sabates. És així. La mare no ho entén i segueix buidant, cada tarda, les sabates a la brossa, i fins i tot, a vegades, les espolsa i les renta. Ella no és conscient que portar sorra a les sabates forma part del meu aprenentatge com a explorador. Però, sovint els pares, que són tan intel·ligents, no entenen petites coses i se’ls ha de perdonar i se’ls ha d’estimar tal com són. Jo ja sé que per a ser explorador he d’estudiar molt i he de treure bones notes. Sé que em serà imprescindible multiplicar per dues xifres, saber tots els instruments de la família vent-metall i dir “how many brothers and sisters do you have?” amb l’accent correcte. Això ja ho sé, i ja m’esforço i ja ho aprenc. Però també sé que necessito la sorra a les sabates. I cada dia me la poso, i cada dia la mare me la treu. I sembla que no tingui un final, però el final arribarà. El Frederic vol ser notari, no?. Com el seu pare, és clar. I porta mocassins ben enllustrats. I quan s’embruten, es passa la màniga de la bata i tornen a lluir. I quan arriba a casa, la seva mare no agafa els mocassins i els embruta de pols o els hi tira melmelada. No. La seva mare ja ho ha entès. Un notari ha de portar mocassins brillants i un explorador ha de portar sorra a les sabates. Així és el món, i així és com ha de ser. I perquè encara no és una batalla perduda jo ho intento cada dia, tantes vegades com calgui. Jo faig i ella desfà, ... com en tantes altres coses. Però l’estimo ... Ui, i tant que l’estimo! I el dia que, al matí, quan em poso les bambes, noto una pedreta prop del dit gros, la miro dolçament i penso: mare, em sembla que ens comencem a entendre, i li faig un petó molt gran. I jo continuo estudiant per a ser el millor explorador de la història. Ara mates, socials, o educació física. Tot m’agrada, de tot en trauré profit. Ho sé. I ja em veig al Serenguetti, a les selves de Birmània o a Sant Vicent del Raspeig explorant sense parar i dient les taules de multiplicar, i distingint entre el so del clarinet o del fagot i preguntant a la gent “how many brothers and sisters do you have?,... i agraint profundament al meus professors tot el que m’han ensenyat.
I desprès, a les tardes, a patinar, a patinar, a patinar. Amb l’Iker, amb el Ferran o amb l’Anna Carranza. A entrenar moltíssim i a aprendre més i més. Per ser jugadors de veritat. Perquè tots volem ser jugadors d’hoquei ... i una altra cosa, és clar. I per això estudiem tant, i per això entrenem amb força: per ser grans conductors de camions, veterinaris o buscadors de perles marines i per a jugar a l’hoquei com els àngels. Cada vegada que aprens una cosa estàs una mica més a prop d’allò que seràs i cada vegada que fas una carrera per la pista t’assembles més al Jordi Llauradó, a l’Oriol Borràs, o al Ton Guarque, ... als bons, vull dir, als que en saben molt i ens ho ensenyen. Estudiant i entrenant, estudiant i entrenant, ... cada matí i cada tarda, un dia rere un altre. I jo feliç, amb les meves taules de multiplicar, els climes d’Europa o les ges i les jotes. I amb els meus patins negres i l’estic i la bola. L’estic vell, sí, el nou s’ha convertit en un altre dels grans misteris de la Humanitat: com les piràmides d’Egipte, o la Piedra Filosofal de Harry Potter. Però sempre content, estudiant i entrenant, estudiant i entrenant,... Amb moltes ganes, ... i amb una mica de sorra a les sabates, si pot ser.

Tres dies d’Hoquei

Primer dia.Estics i abraçades

La nit abans d’un partit sempre em passa igual. No puc dormir, em poso molt nerviós, tinc molta por... Llavors la mare ve al costat del llit, em porta un got d’aigua, em tapa, diu que tot anirà bé i jo m’adormo. Però la nit de dijous va ser diferent. No era un partit, era un TORNEIG. I jo vaig començar a suar, i a tremolar, i ara tenia calor i ara fred, i m’ofegava i no podia empassar saliva, i li donava voltes a tot, i imaginava el meu estic nou en mans d’un lladre dolentíssim i super-lleig, i veia l’equip contrari com un equip de monstres amb patins que m’arrossegaven fins un penya-segat profund, i patia, i em preguntava si em tocaria la samarreta groga o la verda o si també s’haurien perdut les samarretes, i la mare em va portar aigua, i llet, i em va canviar el pijama perquè estava suat, i em va tapar i em va destapar, i va encendre un llum del passadís, i em va fregar el front amb colònia... I al final, a les quatre de la matinada, es va aixecar el pare i va cridar: Ja està bé de monstres, d’estics i de samarretes. Tothom a dormir! I després passa el que passa. El primer partit el vam perdre, és clar. Tampoc no diré que tota la culpa fos del pare. Tota no, però entre això, l’estic nou que no ha aparegut i els contraris que eren boníssims, la veritat és que no vam poder fer més. Tres a quatre. Un partit igualat. El Pau Pellicer es va deixar la pell, el Marcelo com sempre, infal·lible, l’Iker i el Roger espectaculars, el Marc Serrano un crac, l’Àlex i el Francesc impressionats i el Jordi Busquets de porter. Un equip de somni. I a més a més jo. Jo, que malgrat l’estic vell, vaig fer un partidàs. Però no va poder ser. Els altres eren bons, molt bons: el Ferran, el Sergi, el Francesc, l’Eric i tots aquests. Jo vaig sortir del camp una mica trist, quasi que plorava, però llavors la mare em va fer una abraçada tan gran que semblava que érem nosaltres els que havíem guanyat, que semblava que ens havien donat la copa més gran, que semblava que ens havien proclamat vencedors absoluts, campions del Torneig, campions d’Europa, campions del món, que semblava que era jo el millor jugador del Reus, el millor jugador del Torneig, el millor jugador del món, el millor fill del món... una abraçada tan gran ... Després el pare em va comprar una bossa de Cheetos.

I vam anar a fer un tomb. Al pavelló hi havia tanta gent i tant ambient que semblava com Port Aventura però sense el Dragon Khan ni el Pájaro Loco. Bé, més aviat com el Xiqui Park però sense tobogans ni boles. No, com la Festa Major del poble però sense envelat ni orquestra, ... No sé, era una passada: gent per aquí, gent per allà, samarretes de tots colors, un bar ple de fantes i patates, amb els cambrers més simpàtics del món, una tómbola que sempre tocava i només valia un euro, les grades a tope, els partits super-emocionants, i tots els meus amics donant voltes per tot arreu: ara miràvem un partit, ara corríem pel passadissos, ara demanàvem un euro als pares, ara pujàvem tots a dinar, ... Una festa increïble ... I a la nit estava tan cansat que la mare no va haver de venir ni a portar aigua. Em vaig estirar al llit i abans de tancar els ulls li vaig dir al pare: Pare, quan sigui més gran vull ser com l’Aleix Salvador. I em faran una entrada i jo no ploraré, m’aixecaré de terra i picaré la falta directa més ben picada del món, i faré gol i aniré, molt seriós, a celebrar-ho amb el porter... Bona nit.

Segon dia. Gorres i nenes

El partit contra el Pre-benjamí C era un partit especial. No perquè fossin nenes, no perquè fossin boníssimes, no perquè siguin amigues meves, no perquè l’any passat sempre ens guanyaven, ... Era especial perquè l’entrenador em va dir que sortiria de titular. Quina responsabilitat, quins nervis, quin moment més transcendental, ... Estava completament aclaparat, paralitzat, garratibat, ... L’àrbitre va xiular l’inici del partit i la Mariona va sortir com una exhalació, va arribar fins la porteria i va marcar gol. I jo encara no havia començat a patinar. Va ser un partit difícil, molt difícil. L’Anna Carazo les aturava totes, la Serrano no es cansava mai, la Carranza i la Blanca ens tenien esgotats i l’Helena era un no parar. Vam patir molt, vam suar molt i al final vam guanyar. I quan marxàvem de la pista vaig pensar en l’abraçada que m’havia fet la mare el dia anterior, vaig mirar de reüll les mares de les nenes i vaig sentir una mica d’enveja.

El pare m’havia promès dos euros per la tómbola i en sortir del vestuari vaig anar disparat per veure què em tocava. Jo no volia el pernil, ni l’ampolla de cava, és clar, ni tan sols un estic. Jo ja tinc un estic nou, no sé on, però en tinc un. Jo volia aquella bola que es penjava i que tenia llum i canviava de color. No havia vist mai una cosa tan guapa. Vaig tancar els ulls, vaig posar la mà dins la capsa i vaig desitjar amb totes les meves forces agafar la papereta de la bola lluminosa. Primer paper: gorra Tecnol, segon paper: visera Passport. Jo no tinc res contra les gorres, ni contra les tómboles ni tan sols contra les mares del Pol i de l’Anna, però un altre any, ... un altre any fan una capsa amb les paperetes de les gorres, una altra capsa amb les esterilles i una altra capsa amb les boles lluminoses, i així cadascú agafa d’allà on vol i tots tan contents. Després també resulta que amb dos euros, què has de fer?. El pare es podria estirar una mica. Dos euros, dos euros, dos euros i prou. Un italià d’aquell equip tan bo: vint euros, dinou regals de no sé què i la bola meravellosa. El Benjamí i el Quim: catorze euros, un pernil per repartir, no sé quins rotllos més i la bola. I jo, dos euros, dos gorres, ... No se’n parli més. Vaig marxar a veure el partit de l’aleví B contra un equip de Madrid i allà, allà a les grades sí que m’ho vaig passar bé. Com juguen, com se la passen, com corren, com es mou el porter, ... I després els infantils ja són com d’una altra galàxia, i els juvenils..., els juvenils ja no es pot ni explicar. A la nit, al llit, quan el pare va venir a fer-me un petó li vaig dir: Saps què, pare? De gran vull ser com el Ton Guarque, i en un partit molt igualat, si els contraris empaten quan queden dos minuts, agafaré la bola, em miraré la porteria contrària, xutaré des de més enllà de la línia de mig camp i marcaré gol, i escoltaré com tota la grada crida amb mi i m’aplaudeix sense parar. Bona nit.

Tercer dia. Premis i adéus

Jo estava tan cansat, tan esgotat que diumenge no hi havia manera de llevar-se. Vaig esmorzar molt poc i molt ràpid i en el partit contra el Pre-benjamí D no podia ni amb la meva ànima ni amb els meus patins. No és una excusa, jo mai no dono excuses quan perdo. Jo faig com diu el pare, com diu la mare, com diu l’entrenador. M’esforço tant com puc, ho faig tan bé com sé, intento millorar però, nois, ... sóc una persona humana. I els humans fem coses bé i coses malament, i a vegades l’encertem i a vegades ens equivoquem, i tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, i a vegades guanyem i a vegades perdem. I els del Pre-benjamí D…, els del Pre-benjamí D ho van fer tot bé, i la van encertar sempre, i no es van equivocar gens, i eren superbons, i van guanyar de carrer, ... i ves a saber, a veure si resulta que no eren humans, a veure si resulta que eren ells aquells monstres de l’hoquei que em passaven per sobre en els meus somnis. Però no, al final del partit me’ls vaig mirar bé i no, no eren monstres, eren el Pol, el Nil, el Pau Ragnoni, l’Albert, l’Àlex, el David i el Joel. Eren els meus amics, els de sempre, els que entrenen amb mi, ... però aquell partit van jugar tan bé ...

Quan vam acabar, la Rosi, la mare del Julio del Benjamí B, el que fa tants gols, el que es mou tan ràpid, el que juga amb el Pinyol i tots aquests, doncs això, que la Rosi ens va regalar una chuche i vam sortir tots junts, feliços i contents, a donar voltes pels passadissos i a pujar i baixar per les grades sense parar. I a la primera filera, totes ben col·locades, estaven les nenes del Pre-benjamí C mirant el partit de les grans. Quina passada! Com juguen, com corren, … Quin partit! I quina portera! Guau!

Després no vam tenir temps per més. El Marcelo pare ens esperava per col·locar-nos els patins i preparar-nos per la desfilada. Quins nervis, tanta gent a les grades, tants jugadors amb patins, tantes copes, tantes medalles, tantes bosses amb regals, … Anaven sortint els equips i la música no s’aturava. Ara Cambrils, ara Voltregà, ara Sevilla, Madrid o Itàlia. Era tan bonic. I després els del Reus: primer els petits, i després Pre-benjamí D, C, B, … I ja ens toca a nosaltres, és el nostre moment de glòria, tothom ens mira, tothom ens aplaudeix, una volta triomfal per la pista, quina passada … Va ser tant emocionant. Jo no volia que s’acabés mai. Repartien premis, sonava l’himne del Reus, sortíem a recollir les copes, i la pista plena de jugadors, tots cridant, tots cantant, tots contents. Que no s’acabi, que no s’acabi, que no s’acabi mai, … que no diguin mai “… i fins l’any que ve”. Però ho van dir. I es va acabar la festa. I em vaig treure els patins i vam tornar cap a casa.

I un cop al llit, cansat i esgotat, va venir la mare, em va tapar i em va portar un got d’aigua. I quan va venir el pare a fer-me un petó li vaig dir: Saps què, pare? De gran ja no vull ser jugador d’hoquei. No. Vull ser com la Mercè, perquè passen els tornejos i ella sempre està allà… Bona nit.

Falten tres dies

Falten tres dies pel Torneig i estic desesperat. No dormo, no menjo, no em concentro en els entrenaments. És horrorós, és terrible, ... és una tragèdia!!! ... He perdut l’estic. L’estic nou, el del meu aniversari, el que encara no havia estrenat, el que guardava pel meu debut estel·lar. La mare diu que ja sortirà, el pare diu que jugui amb el vell, ... Amb el vell? El Torneig més important de la meva vida, jugant com amfitrió, amb les grades plenes de gom a gom i jo amb un estic vell? No pot ser, no pot ser, l’he de trobar. He buscat sota els llits, entre les escombres, darrera la porta del safareig i a tot arreu on es pot guardar un estic i res, ni rastre. El Torneig ja quasi està a punt, els equips de fora deuen estar arribant, les samarretes ja estaran preparades, els àrbitres avisats, els jugadors del Reus entrenant amb força, els del bar col·locant les begudes a la nevera, els que sempre parlen preparant els discursos, els altres traient la pols als trofeus, connectant el marcador, fent les darreres trucades ... Tothom treballant, tothom al seu lloc, tothom quasi a punt i jo ... i jo sense estic. Com ho faré?, com rebré les passades del Roger?, com li passaré la bola al Pau?, com celebraré els gols amb el Sergi? Com li explicaré a la gent que tenia un estic nou i ha desaparegut? Només falten tres dies, tres dies per buscar sense parar, per revisar cada racó de casa, per demanar ajuda a la noia que neteja, per interrogar seriosament la meva germana, ... La meva germana? Segur que ha estat ella. Una vegada em va enterrar un playmobil a les torretes del balcó. He de desenterrar totes les plantes, he de buidar tots els calaixos, he de desmuntar el sofà, he de mirar dins el forn, entre la roba d’esquí, sota els matalassos, a la caixa del pessebre, ... L’he de trobar. I el dia 7 sortir a la pista amb el meu equip, amb la roba planxada i els patins enllustrats, i amb l’estic tan nou que semblarà que brilli. I farem el millor partit de la nostra vida: el Francesc per la dreta, el Marcelo per l’esquerra, o amb la Blanca i amb l’Eric o amb l’Oriol i l’Helena ... I jo repartint el joc, i driblant els contraris, i desmarcant-me i pujant per la banda, i xutant amb aquell estic, nou, lluent, infal·lible, ... Déu meu, el meu estic ... Vaig a buscar-lo. Ens veiem el dia 7 al pavelló del Reus. Ja em reconeixereu. Sóc el que sempre lluita, el que sempre corre, el que fa unes passades mil·limètriques, el que surt a la pista amb el peu dret, el que mai no es cansa, el de l’estic més guapo, ... O potser el del estic fet pols, arreglat amb cinta gris, amb la fusta enfosquida pel temps, ratllat i escapçat, amb les lletres que ja no es llegeixen, ... Déu meu, només tres dies ... L’he de trobar, l’he de trobar, l’he de trobar, ...

Falten nou dies

Quan jo vaig néixer, el Torneig del Reus Deportiu tenia un any. Ara en farà vuit. Jo en vaig fer set l’altre dia. Quan jo vaig néixer tenia zero anys. I quan va néixer la meva germana jo en tenia quatre i ella zero, és clar. La mare ho explica molt bé. Tothom fa anys, fins i tot les coses fan anys. El que passa és que a vegades els comptem i a vegades no. La meva bici té tres anys i hi ha un gerro a casa que té cent set anys i no es pot tocar. En canvi no sabem quants anys tenen les culleretes de postra o la tieta Agnès. Tot depèn de si vas començar a comptar el primer dia o potser no hi vas pensar, o si et vas despistar a mig comptar, o si has nascut el vint-i-nou de febrer i llavors ja és un embolic total. Per sort, quan va néixer el Torneig del Reus Deportiu, a més de fer-ho tot molt bonic i molt ben preparat, i pensar en les samarretes, en els àrbitres i en tot això, també algú va pensar de començar a comptar i així ara sabem que se celebrarà el 8è Torneig. Jo ja m’estic preparant. No us ho havia dit però jo sóc jugador d’hoquei del Reus Deportiu. Fa temps ja us vaig explicar la nostra aventura a Raspeig … Quin viatge! … Encara ho recordo … Al final, pel meu aniversari no em van regalar Piratas del Caribe I. Diu la mare que el tiet Jordi me la baixarà d’internet. Però, en canvi, em van regalar un estic. Nou. Xulíssim. Amb funda. Pel Torneig l’estreno. Jo no vaig fer festa d’aniversari. Estem al poble i venir fins aquí queda una mica lluny. El Frederic sí que en va fer de festa. Jo vaig néixer el 20 d’agost i ell el vint-i-dos. Quan el Frederic va néixer jo ja tenia dos dies. Us enrecordeu del Frederic? És un company del cole, sí, el que seu al meu costat. És bon noi, no juga a hoquei però és bon noi. Doncs això, que ell sí que va fer festa d’aniversari però no vaig poder anar. Era a Begur. I Begur està molt lluny. La mare em va fer trucar-lo per donar-li les gràcies i felicitar-lo. I ell em va explicar que els seus pares li havien regalat un cavall. Un cavall de veritat! Pobre Frederic. Els seus pares tenen cada cosa … Què has de fer amb un cavall?, com jugues amb un cavall?, el poses de davanter centre?, el guardes dins una funda? … No sé, ja s’arreglarà, diu que quan torni m’ensenyarà una foto.

Ara encara estic de vacances però intento mantenir-me en forma: vaig en bici, pujo als arbres, persegueixo la meva germana, … Falten nou dies per a què comenci el Torneig i els del Reus hem de fer un bon paper. Com sempre, és clar. Vénen equips de tot arreu: de Terrassa, de Vilanova, de Madrid, de Sevilla..., fins i tot d’Itàlia. Una passada! Ja us ho explicaré, però vosaltres estigueu alerta. Recordeu: DIES 7, 8 i 9 DE SETEMBRE … 8è TORNEIG INTERNACIONAL D’HOQUEI BASE DEL REUS DEPORTIU. No us ho podeu perdre … Serà una festa!!!

Raspeig

Episodi I. Maletes i monstres

La nit abans de marxar no podia dormir. Estava molt nerviós. Tenia molta por. La mare va venir al costat del llit a tranquil·litzar-me. No passarà res, anirem tots junts i segur que és un lloc molt bonic. Jo m’imaginava coses molt i molt estranyes (ja sabeu, la portentosa imaginació dels nens), molt dolentes i molt estrafolàries i estava a punt de confessar que preferiria quedar-me a casa. La mare m’explicà que seria com Reus però més lluny. Però no podia ser com Reus. Reus és molt fàcil. R-E-U-S. Quatre lletres. I allà on anàvem tenia un nom llarguíssim, estranyíssim, ... S-a-n-t-V-i-c-e-n-t-d-e-l-R-a-s-p-e-i-g. Vint lletres! On vas a parar! De cap de les maneres podia ser com Reus. La mare prengué paciència i em va assegurar que allà, a Sant Vicent, no hi hauria llops, ni monstres, ni bruixes dolentes, ni homes amb cap de serp que prenen els nens amb patins i en fan estofat. A més el pare em va prometre que si apareixien lleons, ell i quatre pares més (que tenen molta força) els farien fora. Ja més tranquil em vaig adormir i al matí següent, amb la llum del sol, la cosa pintava molt més bonica.
Vam prendre les maletes. Moltes maletes i molt grosses. El patins, les genolleres, les espinilleres, la coquillera, el pijama, ... i tot el que va afegir la mare: una jaqueta per si fa fred, un banyador per si ens banyem, una gorra per si fa sol, un impermeable per si plou, Autan per si hi ha mosquits, tirites per si em pelo els genolls, Dalsy per si tinc mal de cap, ... El pare diu que les nostres maletes són marca “Per si ...” Ja, ja,... A la mare no li fa cap gràcia. Vam arribar al Reus i l’autobús ja estava allà. Era una passada. Grandíssim, enorme, tot blau, com un coet dels que van a Saturn. Una guapada. Jo ja estava avisat que el viatge seria molt llarg. Com de Reus a Riudoms 20 o 30 vegades, o 200 o 1000, no me'n recordo. Però molt lluny. A mi no se’m va fer gens pesat. I és que allí dalt podies fer de tot. Podies distreure’t per la finestra, podies cantar, podies llegir, podies dormir, podies mirar Piratas del Caribe I ... Fantàstic!


Episodi II. Patins i aliens

Quan vam arribar a Sant Vicent del Raspeig la situació era de calma tensa. Calma perquè no es veien feres ferotges ni monstres ni homes-serp. I tensa perquè el pare va tornar a treure el tema de les maletes.
L’hotel era impressionant: molt gran, amb jardins, camp de futbol, aparcament, menjador a l’aire lliure, ... I les habitacions “ni te cuento”. Suits per a 32 persones, en plan loft però respectant la intimitat, de parets amb colors càlids i vistes als jardins. Espectaculars.
Quan vam arribar al pavelló alguna cosa estranya es respirava en l’ambient. No sabria dir què era però el meu olfacte d’explorador em feia sospitar que algun perill estava ocult. Darrera les taules?, sota les cadires?, dins la nevera de les begudes?, ... Havíem d’estar a l’aguait. El primer partit va ser increïble. Només començar el Ferran va marcar un golàs. El públic ens aplaudia moltíssim. No ens havien vist jugar mai i al·lucinaven. Al·lucinaven amb el nostre joc d’equip, amb les pujades per la banda del Roger, amb les passades mil·limètriques del Pau Pellicer, amb l’estil elegant del Pau Ragnoni. I amb la meva visió de joc, és clar, i amb la meva tècnica depurada. Un èxit. Però, poc a poc, jo anava descobrint que les meves sospites eren certes, que el perill era a prop... La pista cobrava vida, es movia, pujava i baixava amb els seus tentacles enganxats a terra fets a base de petites fustes de diverses mides. Era com un alien disposat a devorar-te si et despistaves. La Mariona queia a terra però s’aixecava molt ràpid, el Marcelo relliscava però no es deixava empassar, ... Amb el Sergi vam patir més. Feia de porter i en una estirada difícil va quedar enganxat a terra. No podia, no podia,... la força d’atracció era massa gran, ... Finalment entre el Josep i el Jordi van poder vèncer la bèstia i el van posar dret. I desprès estava la calor, un altre monstre insospitat. La temperatura pujava i pujava i nosaltres resistíem i resistíem. Naturalment els pares lluitaven al nostre bàndol i tenien sempre a punt les millors armes contra l’atac: l’aigua i les paraules. Si la Blanca defallia, una ampolla plena a punt. Si l’Eric suava, un glopet i tornem-hi. I vinga!, i ànims!, i endavant! i molt bé!. La pista vivent seguia transformant-se i l’ambient es feia irrespirable. Però nosaltres lluitàvem, patinàvem, defensàvem, atacàvem, ... L’Oriol ens organitzava i estava sempre al nostre costat. L’Anna Carranza plorava pensant que els seus pares havien abandonat la lluita. No ploris Anna, només han marxat a buscar provisions i tornaran amb més energia. Ho veus, Anna? I llavors l’Anna va sortir a la pista i no veia ni Pedritos ni Antoñitos ni Alvaritos, va pujar fins la porteria i va xutar amb tota la seva força. I els pares sempre aplaudint, i animant, i amb l’aigua a punt, sobre tot amb l’aigua a punt. La temperatura era ja insofrible i la pista vivent seguia la seva evolució. El Francesc, tant valent, desprès d’haver passat una nit vomitant, encara tenia força per pujar i baixar per la banda i fer unes jugades d’autèntic crac. I l’Helena semblava que havia pres un antídot. No parava, sempre corria, queia i s’aixecava, jo pensava que no es cansava però sí. L’antídot eren els pares i els entrenadors. I l’aigua, sobre tot l’aigua. El pare de l’Anna, en l’últim partit es va espantar molt. Van xiular el final i va anar a buscar la seva filla. I sota l’equipament de portera no hi havia res. Entre la calor i la roba la nena s’havia volatilitzat. Va aixecar el casc i no, l’Anna estava allí, a punt de desfer-se però estava.
Al final, la batalla la vam guanyar. Els partits no me’n recordo. Una victòria, un empat i no sé què més. Però el fet és que vam guanyar. I ens van donar quatre copes: una per haver vençut la pista vivent, una altra per haver resistit al monstre de la calor, una altra per no haver-nos queixat gens i la darrera pel nostre joc, és clar, pel millor equip d’hoquei del món mundial.

Vam anar a dormir a les deu o les onze. Quasi que veiem com surt el sol. Un de l’equip va dir que ell una vegada va estar una nit sencera sense dormir. Però no és veritat. Perquè si no dorms et mors i ell encara està viu. Jo em vaig col·locar prop d’un monitor. Tenir el Josep, l’Oriol o el Jordi al costat dóna confiança i mai no saps què pot passar una nit lluny de casa: que si els gegants amb tres ulls, que si els dracs que escupen foc, que si un exèrcit de formigues assassines, que si una pista vivent,... I l’Oriol, el Jordi i el Josep són gent molt preparada i jo, al seu costat, vaig dormir ben tranquil.


Episodi III. Comiats i pirates

La tornada va ser super-ràpida. Una estona cantant, una estona dormint, una aturada a mig camí i Piratas del Caribe I. Piratas del Caribe I és d’aquelles pel·lícules que mai et canses de veure, oi? Sempre hi ha un detall, una conversa, una broma que et torna a sorprendre. La demanaré pel meu aniversari, que és a l’agost, i així la podré veure més sovint, i si voleu us la deixo. Doncs això, un trajecte molt curt. Vaig mirar per la finestra i vaig llegir Alacant i quan vaig tornar a mirar vaig veure un cartell que posava Fira. I desprès, res, un segon, el viatge més curt de la meva vida. Un plis i ja estàvem al Reus Deportiu.

Ara ja m’he dutxat, m’he rentat les dents i estic al llit. Estava molt nerviós. Els pares han vingut al costat del llit a tranquil·litzar-me. No passa res, fill meu, la pista vivent no ha pres forma de serp i s’ha arrossegat fins a casa per agafar-te amb els seus tentacles i devorar-te junt amb els altres nens. Està lluny, molt lluny, i uns homes bons la desmuntaran i la guardaran en capses. I la temperatura no pujarà més i més fins que quedeu tots rostits com pollastres a l’ast. No pateixis, ara obrirem la finestra i entrarà el vent suau que arriba de les muntanyes de Prades. Bona nit. Els pares i les mares són tan guais... Ara estic molt més tranquil, ja no pensaré més en pistes que es mouen o en el monstre de la calor, només tinc al cap aquell gol del Ferran, les passades del Roger, la força de l’Helena, les paraules d’ànim del pare del Pau, els meus entrenadors, l’aigua que em va oferir el germà de l’Anna, ... i les meves pujades per la banda, és clar, i la meva visió de joc, ...

Demà, a l’escola, li explicaré al Frederic. El Frederic seu al meu costat i sempre es fa el xulo i diu que el millor viatge de la seva vida va ser quan va anar amb els seus pares a Disney Califòrnia, al parc de Yelowstone i al Gran Canó del Colorado. Califòrnia, Yelowstone, Colorado, ... psss! ... el Frederic no s’entera de res, el Frederic no sap el què és un viatge guapo, guapo. El Frederic no ha estat mai a Sant Vicent del Raspeig.

Bona nit.