Han tornat. Són molts. Moltíssims. Terriblement lletjos i horrorosament dolents. Estan a l’aguait esperant per atacar. Són els monstres que passegen de nit. Els ha crescut el cap i han canviat de color. Les orelles són més llargues i les urpes més punxegudes, les dents més esmolades i la cua més recargolada. Són peluts, malcarats i llefiscosos. Fastigosament llefiscosos. No fan soroll, són silenciosos. Alguna vegada pots sentir com parpellegen, com empassen saliva o com se’ls remouen els budells. Tenen gana. Volen empassar-se molts nens amb patins, molts i molts nens amb patins, moltíssims, tants com calgui, ... tots!!! S’amaguen dins l’armari o darrera la llibreria, sota el llit o entre la porta i la paret. I esperen … esperen amb paciència … amb molta paciència ... Fins el dia assenyalat, fins dissabte a la nit, fins el dia abans del partit. I de sobte ... ataquen!. Surten cridant de sota la catifa, d’entre mig de les joguines, de dins la paperera. Ensenyen les dents i escupen foc, aixequen les potes i remenen la cua. I fan el seu aterridor crit de guerra: aaaajjjjkkk!!! Pugen per les parets i es pengen del sostre, es cargolen dalt del llum i rodegen el llit. Salten per sobre la taula i estiren els llençols. I mosseguen, i pessiguen, i esgarrapen … I són molts. I molt dolents. I molt molt lletjos ....
Però nosaltres som més. Més forts i més valents. I naturalment, molt, però que molt més guapos. Ara ja no som sis equips, ara som quatre exèrcits. Valerosos, arriscats, intrèpids, forçuts, vigorosos, fornits, atrevits, decidits i amb molta molta empenta. Ens hauríeu de veure. Verds, Grocs, Taronges i Vermells. Trenta-un nens i nenes patinant al mateix temps. Ningú no ens pot espantar, ningú no ens pot aturar. Estem ben preparats, en forma i plens d’energia. I ens acompanyen els quatre delegats: les mares del Pol i l’Helena i els pares del Ferran i l’Anna. Els millors delegats per a la millor tropa. Valents, fidels, coratjosos i diligents. Sempre al nostre costat, disposats a tot, fins les darreres conseqüències, fins a l’extenuació. Transporten les provisions, se’n fan càrrec de la indumentària, distribueixen l’avituallament. I no es queixen, sempre protegint-nos i salvaguardant-nos. I després, els tres entrenadors, els tres millors caps que mai podries somiar. L’Oriol, el Ton i el Jordi. Bregats en mil batalles, per a ells quatre mostres panxuts i pilosos són una futilesa. Ens ensenyaran les millors tàctiques per combatre’ls, ens explicaran la tècnica per doblegar-los, i ens dirigiran amb valentia i elegància per a fer de nosaltres el millor exèrcit esclafa-monstres del món. I com a comandant general, inventant l’estratègia, ideant les maniobres, distribuint posicions i emplaçaments: l’Alejandro. Serem invencibles. Ho sé. Arribarem allà on calgui, assolirem les fites més altes, la glòria més extraordinària. Destruirem els monstres, enderrocarem les seves fortaleses, devastarem el seu territori, demolirem els seus amagatalls, desmantellarem els seus arsenals, abatrem els seus escortes, els estirarem de la cua i triomfarem. Faltaria més. Serem els vencedors absoluts. Seguríssim. I desapareixeran de la faç de la terra per sempre i sempre més, per a tota l’eternitat, tots i cada un dels monstres que passegen de nit, que entren a les habitacions dels nens i que esperen la nit abans d’un partit per atacar i menjar-se’ls.
I jo, per si fos cas, posaré el cap sota el coixí, m’arronsaré tant com pugui i pregaré per a que es faci clar d’una maleïda vegada.
I al dia següent, més tranquil, prendré els patins i l’estic i aniré a jugar a hoquei.
Però nosaltres som més. Més forts i més valents. I naturalment, molt, però que molt més guapos. Ara ja no som sis equips, ara som quatre exèrcits. Valerosos, arriscats, intrèpids, forçuts, vigorosos, fornits, atrevits, decidits i amb molta molta empenta. Ens hauríeu de veure. Verds, Grocs, Taronges i Vermells. Trenta-un nens i nenes patinant al mateix temps. Ningú no ens pot espantar, ningú no ens pot aturar. Estem ben preparats, en forma i plens d’energia. I ens acompanyen els quatre delegats: les mares del Pol i l’Helena i els pares del Ferran i l’Anna. Els millors delegats per a la millor tropa. Valents, fidels, coratjosos i diligents. Sempre al nostre costat, disposats a tot, fins les darreres conseqüències, fins a l’extenuació. Transporten les provisions, se’n fan càrrec de la indumentària, distribueixen l’avituallament. I no es queixen, sempre protegint-nos i salvaguardant-nos. I després, els tres entrenadors, els tres millors caps que mai podries somiar. L’Oriol, el Ton i el Jordi. Bregats en mil batalles, per a ells quatre mostres panxuts i pilosos són una futilesa. Ens ensenyaran les millors tàctiques per combatre’ls, ens explicaran la tècnica per doblegar-los, i ens dirigiran amb valentia i elegància per a fer de nosaltres el millor exèrcit esclafa-monstres del món. I com a comandant general, inventant l’estratègia, ideant les maniobres, distribuint posicions i emplaçaments: l’Alejandro. Serem invencibles. Ho sé. Arribarem allà on calgui, assolirem les fites més altes, la glòria més extraordinària. Destruirem els monstres, enderrocarem les seves fortaleses, devastarem el seu territori, demolirem els seus amagatalls, desmantellarem els seus arsenals, abatrem els seus escortes, els estirarem de la cua i triomfarem. Faltaria més. Serem els vencedors absoluts. Seguríssim. I desapareixeran de la faç de la terra per sempre i sempre més, per a tota l’eternitat, tots i cada un dels monstres que passegen de nit, que entren a les habitacions dels nens i que esperen la nit abans d’un partit per atacar i menjar-se’ls.
I jo, per si fos cas, posaré el cap sota el coixí, m’arronsaré tant com pugui i pregaré per a que es faci clar d’una maleïda vegada.
I al dia següent, més tranquil, prendré els patins i l’estic i aniré a jugar a hoquei.
1 comentari:
M'en alegro que hagis tornat de les vacances. Em refereixo a tu i no als monstres!. Segur que aquest diumenge fareu un gran partit tots plegats!
Publica un comentari a l'entrada