Per fi hem començat els partits seriosos, per fi tenim els equips formats, els colors de les samarretes assignats, els horaris establerts, ... Ara la cosa ja està en marxa. Ha començat el TORNEIG SOCIAL. Ara ja em sento un jugador-jugador. I començo a sentir la pressió de la competició, els nervis de la responsabilitat, la màgia de les grades plenes, la por escènica del jugador abans de sortir a la pista, ... I el terror ... El terror de les nits abans d’un partit, les serps que es cargolen per les cames i els braços, les mosques assassines que creixen sense parar, els bitxos fastigosos que avancen amb patins i enlloc d’estic porten destrals afilades, i la suor, i la gola seca, i els llençols que m’ofeguen, ... i els pares amb les seves paraules dolces i la seva paciència infinita. I això que dissabte vaig dormir prou bé. Dins el que cap, és clar. Unes quantes bèsties horroroses, uns monstres que em volien liquidar i ja està... El cas és que el pare no sé com s’ho va fer, però en deu minuts, jo ja tancava els ulls, i a quarts d’onze ja descansava pel partit de diumenge. I quin partit! ... I quin munt de sorpreses! Primera sorpresa: el meu equip. Quin equip m’ha tocat, quina passada! Pol Sanahuja, Aleix, Borja, Sergi, Xavier i jo. Ja està tot dit. Estic tan content. Sé que farem un bon Torneig.
Diumenge jo no vaig estar fi, no tenia el dia. M’havia preparat mentalment per afrontar un xoc difícil contra l’equip Blau, contra l’equip de les nenes. Ho faré bé, ho faré bé, no em passarà com en el 8è Torneig, la Mariona no s’escaparà només xiular l’inici del partit, la tindré controlada, vigilaré les seves passes, la seguiré allà on vagi, m’enganxaré com una lapa, ... i oh sorpresa, la Mariona no va jugar. I llavors, clar, els meus esquemes es van desmuntar i ja no em vaig recuperar en tot el partit. Sort que la resta de l’equip van jugar de fàbula. I a més a més tenim un entrenador que no vegis... I un delegat que al·lucines. Jo, la veritat, primer no les tenia totes. El pare del Marcelo ..., el pare del Sergi, ... aquests ja ho sabem que en saben molt de fer de delegats, però el pare del Pol? ... No sé, no sé. Doncs una altra sorpresa: és una passada, és boníssim, deu venir de família de delegats ... Allà a la banqueta, amb aquell posat, tranquil, dominant la situació, transmetent confiança, ... com si ho hagués fet tota la vida. I després parlava amb la mare de l’Helena, que també debutava com a delegada i també és un crac, eh?... Que si jo deixo les ampolles mig obertes i així no triguem tant quan tenen set , que si m’han dit que en categories superiors els delegats tenen una tovallola per eixugar la suor dels porters, ... Bé, converses de delegats! Nosaltres a jugar i ells a fer la seva feina. I que bé que la fan, quina sort que tenim.
I més sorpreses: vam jugar sense marcador. Vale, som grans, ja sabem comptar, i fins i tot descomptar, i podem memoritzar el resultat mentalment, i a més a més a l’equip tenim l’Aleix que en sap moltíssim, i si em despisto, li pregunto a ell i m’ho diu en un plis, ... però no sé, a mi m’agrada veure els números, i m’agraden els llums vermells, fa com més festa, no?, com més bonic, oi? ... Ara, el que no va ser cap sorpresa per a mi va ser jugar en mitja pista. Tots els nens, i fins i tot els pares, dient: oh, mitja pista, mitja pista, ... Què? Que no t’has menjat mai mig donut quan només en queda un? Que no has vist mai mig partit del Barça, quan juguen a la nit, i al dia següent hi ha cole? Jo és que estic molt acostumat als mitjos. Al cole, al pati, mitja pista, i l’altra mitja pels de quart, cinquè i sisè. I jo mai no m’equivoco de bola, ni marco a la porteria que no toca. Cap problema. I si fem l’aperitiu al bar del Reus... mitja coca-cola, que no en tenen sense cafeïna i tot el rotllo aquest. I si demano jugar a la gameboy... només mitja hora, que si no és bo pels ulls i tot això. I fins i tot estic acostumat a jugar amb mig bionicle (l’altre mig me’l va destrossar la pequeñaja) o amb la meitat de les fitxes del parxís (de fet així s’acaba abans)... I si tenim mitja pista per jugar a hoquei, doncs mitja pista i ja està. Les porteries estaven senceres, no?, i els estics també, i els patins, i fins i tot els nens ... Doncs vinga, a jugar. Canvies el xip i ja està. Que la bola s’escapa per l’esquerra perquè no hi ha banda? Doncs no la tiris a l’esquerra. Que el camp enrera queda com de costat i les altres línies del camp no acabes de situar-les? Doncs no miris a terra, mira els companys, i mira endavant, i mira la porteria que està allà esperant per rebre un gol. Jo és que m’adapto fàcilment a les noves situacions. Em van canviar de lloc, ja no sec amb el Frederic, sabeu? ara estic amb la Susanna i encantat de la vida. Van canviar les cortines de la meva habitació i cap problema. I és que el més important del Torneig no és la mitja pista, o el marcador apagat, o les línies de camp de costat, o la tanca de l’esquerra que no hi és. Què pesats amb els mitjos i els sencers! El més important són els companys, i els entrenadors, i els delegats, i els pares que seuen a la grada, i els germans que s’esperen. Deixa’t estar de mitjos i mitges. El més important és venir els diumenges, aprendre molt, fer uns bons partits, passar-s’ho bé i muntar una festa. I després tornar a casa feliç i content, i a l’hora de sopar, comentar a taula com ha anat el partit, i com hem jugat tots, i què ens ha dit l’entrenador, i què han fet els altres, i recordar aquella jugada tan bona de l’Oriol, o aquella aturada del Nil, o la passada genial del Roger, o el gol de l’Anna ... Com m’agrada jugar a hoquei! Amb mitja pista o amb pista sencera ... És tan guai ...
Per cert mare, ... avui només mig plat de bledes, vale?
