Episodi I. Maletes i monstres
La nit abans de marxar no podia dormir. Estava molt nerviós. Tenia molta por. La mare va venir al costat del llit a tranquil·litzar-me. No passarà res, anirem tots junts i segur que és un lloc molt bonic. Jo m’imaginava coses molt i molt estranyes (ja sabeu, la portentosa imaginació dels nens), molt dolentes i molt estrafolàries i estava a punt de confessar que preferiria quedar-me a casa. La mare m’explicà que seria com Reus però més lluny. Però no podia ser com Reus. Reus és molt fàcil. R-E-U-S. Quatre lletres. I allà on anàvem tenia un nom llarguíssim, estranyíssim, ... S-a-n-t-V-i-c-e-n-t-d-e-l-R-a-s-p-e-i-g. Vint lletres! On vas a parar! De cap de les maneres podia ser com Reus. La mare prengué paciència i em va assegurar que allà, a Sant Vicent, no hi hauria llops, ni monstres, ni bruixes dolentes, ni homes amb cap de serp que prenen els nens amb patins i en fan estofat. A més el pare em va prometre que si apareixien lleons, ell i quatre pares més (que tenen molta força) els farien fora. Ja més tranquil em vaig adormir i al matí següent, amb la llum del sol, la cosa pintava molt més bonica.
Vam prendre les maletes. Moltes maletes i molt grosses. El patins, les genolleres, les espinilleres, la coquillera, el pijama, ... i tot el que va afegir la mare: una jaqueta per si fa fred, un banyador per si ens banyem, una gorra per si fa sol, un impermeable per si plou, Autan per si hi ha mosquits, tirites per si em pelo els genolls, Dalsy per si tinc mal de cap, ... El pare diu que les nostres maletes són marca “Per si ...” Ja, ja,... A la mare no li fa cap gràcia. Vam arribar al Reus i l’autobús ja estava allà. Era una passada. Grandíssim, enorme, tot blau, com un coet dels que van a Saturn. Una guapada. Jo ja estava avisat que el viatge seria molt llarg. Com de Reus a Riudoms 20 o 30 vegades, o 200 o 1000, no me'n recordo. Però molt lluny. A mi no se’m va fer gens pesat. I és que allí dalt podies fer de tot. Podies distreure’t per la finestra, podies cantar, podies llegir, podies dormir, podies mirar Piratas del Caribe I ... Fantàstic!
Episodi II. Patins i aliens
Quan vam arribar a Sant Vicent del Raspeig la situació era de calma tensa. Calma perquè no es veien feres ferotges ni monstres ni homes-serp. I tensa perquè el pare va tornar a treure el tema de les maletes.
L’hotel era impressionant: molt gran, amb jardins, camp de futbol, aparcament, menjador a l’aire lliure, ... I les habitacions “ni te cuento”. Suits per a 32 persones, en plan loft però respectant la intimitat, de parets amb colors càlids i vistes als jardins. Espectaculars.
Quan vam arribar al pavelló alguna cosa estranya es respirava en l’ambient. No sabria dir què era però el meu olfacte d’explorador em feia sospitar que algun perill estava ocult. Darrera les taules?, sota les cadires?, dins la nevera de les begudes?, ... Havíem d’estar a l’aguait. El primer partit va ser increïble. Només començar el Ferran va marcar un golàs. El públic ens aplaudia moltíssim. No ens havien vist jugar mai i al·lucinaven. Al·lucinaven amb el nostre joc d’equip, amb les pujades per la banda del Roger, amb les passades mil·limètriques del Pau Pellicer, amb l’estil elegant del Pau Ragnoni. I amb la meva visió de joc, és clar, i amb la meva tècnica depurada. Un èxit. Però, poc a poc, jo anava descobrint que les meves sospites eren certes, que el perill era a prop... La pista cobrava vida, es movia, pujava i baixava amb els seus tentacles enganxats a terra fets a base de petites fustes de diverses mides. Era com un alien disposat a devorar-te si et despistaves. La Mariona queia a terra però s’aixecava molt ràpid, el Marcelo relliscava però no es deixava empassar, ... Amb el Sergi vam patir més. Feia de porter i en una estirada difícil va quedar enganxat a terra. No podia, no podia,... la força d’atracció era massa gran, ... Finalment entre el Josep i el Jordi van poder vèncer la bèstia i el van posar dret. I desprès estava la calor, un altre monstre insospitat. La temperatura pujava i pujava i nosaltres resistíem i resistíem. Naturalment els pares lluitaven al nostre bàndol i tenien sempre a punt les millors armes contra l’atac: l’aigua i les paraules. Si la Blanca defallia, una ampolla plena a punt. Si l’Eric suava, un glopet i tornem-hi. I vinga!, i ànims!, i endavant! i molt bé!. La pista vivent seguia transformant-se i l’ambient es feia irrespirable. Però nosaltres lluitàvem, patinàvem, defensàvem, atacàvem, ... L’Oriol ens organitzava i estava sempre al nostre costat. L’Anna Carranza plorava pensant que els seus pares havien abandonat la lluita. No ploris Anna, només han marxat a buscar provisions i tornaran amb més energia. Ho veus, Anna? I llavors l’Anna va sortir a la pista i no veia ni Pedritos ni Antoñitos ni Alvaritos, va pujar fins la porteria i va xutar amb tota la seva força. I els pares sempre aplaudint, i animant, i amb l’aigua a punt, sobre tot amb l’aigua a punt. La temperatura era ja insofrible i la pista vivent seguia la seva evolució. El Francesc, tant valent, desprès d’haver passat una nit vomitant, encara tenia força per pujar i baixar per la banda i fer unes jugades d’autèntic crac. I l’Helena semblava que havia pres un antídot. No parava, sempre corria, queia i s’aixecava, jo pensava que no es cansava però sí. L’antídot eren els pares i els entrenadors. I l’aigua, sobre tot l’aigua. El pare de l’Anna, en l’últim partit es va espantar molt. Van xiular el final i va anar a buscar la seva filla. I sota l’equipament de portera no hi havia res. Entre la calor i la roba la nena s’havia volatilitzat. Va aixecar el casc i no, l’Anna estava allí, a punt de desfer-se però estava.
Al final, la batalla la vam guanyar. Els partits no me’n recordo. Una victòria, un empat i no sé què més. Però el fet és que vam guanyar. I ens van donar quatre copes: una per haver vençut la pista vivent, una altra per haver resistit al monstre de la calor, una altra per no haver-nos queixat gens i la darrera pel nostre joc, és clar, pel millor equip d’hoquei del món mundial.
Vam anar a dormir a les deu o les onze. Quasi que veiem com surt el sol. Un de l’equip va dir que ell una vegada va estar una nit sencera sense dormir. Però no és veritat. Perquè si no dorms et mors i ell encara està viu. Jo em vaig col·locar prop d’un monitor. Tenir el Josep, l’Oriol o el Jordi al costat dóna confiança i mai no saps què pot passar una nit lluny de casa: que si els gegants amb tres ulls, que si els dracs que escupen foc, que si un exèrcit de formigues assassines, que si una pista vivent,... I l’Oriol, el Jordi i el Josep són gent molt preparada i jo, al seu costat, vaig dormir ben tranquil.
Episodi III. Comiats i pirates
La tornada va ser super-ràpida. Una estona cantant, una estona dormint, una aturada a mig camí i Piratas del Caribe I. Piratas del Caribe I és d’aquelles pel·lícules que mai et canses de veure, oi? Sempre hi ha un detall, una conversa, una broma que et torna a sorprendre. La demanaré pel meu aniversari, que és a l’agost, i així la podré veure més sovint, i si voleu us la deixo. Doncs això, un trajecte molt curt. Vaig mirar per la finestra i vaig llegir Alacant i quan vaig tornar a mirar vaig veure un cartell que posava Fira. I desprès, res, un segon, el viatge més curt de la meva vida. Un plis i ja estàvem al Reus Deportiu.
Ara ja m’he dutxat, m’he rentat les dents i estic al llit. Estava molt nerviós. Els pares han vingut al costat del llit a tranquil·litzar-me. No passa res, fill meu, la pista vivent no ha pres forma de serp i s’ha arrossegat fins a casa per agafar-te amb els seus tentacles i devorar-te junt amb els altres nens. Està lluny, molt lluny, i uns homes bons la desmuntaran i la guardaran en capses. I la temperatura no pujarà més i més fins que quedeu tots rostits com pollastres a l’ast. No pateixis, ara obrirem la finestra i entrarà el vent suau que arriba de les muntanyes de Prades. Bona nit. Els pares i les mares són tan guais... Ara estic molt més tranquil, ja no pensaré més en pistes que es mouen o en el monstre de la calor, només tinc al cap aquell gol del Ferran, les passades del Roger, la força de l’Helena, les paraules d’ànim del pare del Pau, els meus entrenadors, l’aigua que em va oferir el germà de l’Anna, ... i les meves pujades per la banda, és clar, i la meva visió de joc, ...
Demà, a l’escola, li explicaré al Frederic. El Frederic seu al meu costat i sempre es fa el xulo i diu que el millor viatge de la seva vida va ser quan va anar amb els seus pares a Disney Califòrnia, al parc de Yelowstone i al Gran Canó del Colorado. Califòrnia, Yelowstone, Colorado, ... psss! ... el Frederic no s’entera de res, el Frederic no sap el què és un viatge guapo, guapo. El Frederic no ha estat mai a Sant Vicent del Raspeig.
Bona nit.
La nit abans de marxar no podia dormir. Estava molt nerviós. Tenia molta por. La mare va venir al costat del llit a tranquil·litzar-me. No passarà res, anirem tots junts i segur que és un lloc molt bonic. Jo m’imaginava coses molt i molt estranyes (ja sabeu, la portentosa imaginació dels nens), molt dolentes i molt estrafolàries i estava a punt de confessar que preferiria quedar-me a casa. La mare m’explicà que seria com Reus però més lluny. Però no podia ser com Reus. Reus és molt fàcil. R-E-U-S. Quatre lletres. I allà on anàvem tenia un nom llarguíssim, estranyíssim, ... S-a-n-t-V-i-c-e-n-t-d-e-l-R-a-s-p-e-i-g. Vint lletres! On vas a parar! De cap de les maneres podia ser com Reus. La mare prengué paciència i em va assegurar que allà, a Sant Vicent, no hi hauria llops, ni monstres, ni bruixes dolentes, ni homes amb cap de serp que prenen els nens amb patins i en fan estofat. A més el pare em va prometre que si apareixien lleons, ell i quatre pares més (que tenen molta força) els farien fora. Ja més tranquil em vaig adormir i al matí següent, amb la llum del sol, la cosa pintava molt més bonica.
Vam prendre les maletes. Moltes maletes i molt grosses. El patins, les genolleres, les espinilleres, la coquillera, el pijama, ... i tot el que va afegir la mare: una jaqueta per si fa fred, un banyador per si ens banyem, una gorra per si fa sol, un impermeable per si plou, Autan per si hi ha mosquits, tirites per si em pelo els genolls, Dalsy per si tinc mal de cap, ... El pare diu que les nostres maletes són marca “Per si ...” Ja, ja,... A la mare no li fa cap gràcia. Vam arribar al Reus i l’autobús ja estava allà. Era una passada. Grandíssim, enorme, tot blau, com un coet dels que van a Saturn. Una guapada. Jo ja estava avisat que el viatge seria molt llarg. Com de Reus a Riudoms 20 o 30 vegades, o 200 o 1000, no me'n recordo. Però molt lluny. A mi no se’m va fer gens pesat. I és que allí dalt podies fer de tot. Podies distreure’t per la finestra, podies cantar, podies llegir, podies dormir, podies mirar Piratas del Caribe I ... Fantàstic!
Episodi II. Patins i aliens
Quan vam arribar a Sant Vicent del Raspeig la situació era de calma tensa. Calma perquè no es veien feres ferotges ni monstres ni homes-serp. I tensa perquè el pare va tornar a treure el tema de les maletes.
L’hotel era impressionant: molt gran, amb jardins, camp de futbol, aparcament, menjador a l’aire lliure, ... I les habitacions “ni te cuento”. Suits per a 32 persones, en plan loft però respectant la intimitat, de parets amb colors càlids i vistes als jardins. Espectaculars.
Quan vam arribar al pavelló alguna cosa estranya es respirava en l’ambient. No sabria dir què era però el meu olfacte d’explorador em feia sospitar que algun perill estava ocult. Darrera les taules?, sota les cadires?, dins la nevera de les begudes?, ... Havíem d’estar a l’aguait. El primer partit va ser increïble. Només començar el Ferran va marcar un golàs. El públic ens aplaudia moltíssim. No ens havien vist jugar mai i al·lucinaven. Al·lucinaven amb el nostre joc d’equip, amb les pujades per la banda del Roger, amb les passades mil·limètriques del Pau Pellicer, amb l’estil elegant del Pau Ragnoni. I amb la meva visió de joc, és clar, i amb la meva tècnica depurada. Un èxit. Però, poc a poc, jo anava descobrint que les meves sospites eren certes, que el perill era a prop... La pista cobrava vida, es movia, pujava i baixava amb els seus tentacles enganxats a terra fets a base de petites fustes de diverses mides. Era com un alien disposat a devorar-te si et despistaves. La Mariona queia a terra però s’aixecava molt ràpid, el Marcelo relliscava però no es deixava empassar, ... Amb el Sergi vam patir més. Feia de porter i en una estirada difícil va quedar enganxat a terra. No podia, no podia,... la força d’atracció era massa gran, ... Finalment entre el Josep i el Jordi van poder vèncer la bèstia i el van posar dret. I desprès estava la calor, un altre monstre insospitat. La temperatura pujava i pujava i nosaltres resistíem i resistíem. Naturalment els pares lluitaven al nostre bàndol i tenien sempre a punt les millors armes contra l’atac: l’aigua i les paraules. Si la Blanca defallia, una ampolla plena a punt. Si l’Eric suava, un glopet i tornem-hi. I vinga!, i ànims!, i endavant! i molt bé!. La pista vivent seguia transformant-se i l’ambient es feia irrespirable. Però nosaltres lluitàvem, patinàvem, defensàvem, atacàvem, ... L’Oriol ens organitzava i estava sempre al nostre costat. L’Anna Carranza plorava pensant que els seus pares havien abandonat la lluita. No ploris Anna, només han marxat a buscar provisions i tornaran amb més energia. Ho veus, Anna? I llavors l’Anna va sortir a la pista i no veia ni Pedritos ni Antoñitos ni Alvaritos, va pujar fins la porteria i va xutar amb tota la seva força. I els pares sempre aplaudint, i animant, i amb l’aigua a punt, sobre tot amb l’aigua a punt. La temperatura era ja insofrible i la pista vivent seguia la seva evolució. El Francesc, tant valent, desprès d’haver passat una nit vomitant, encara tenia força per pujar i baixar per la banda i fer unes jugades d’autèntic crac. I l’Helena semblava que havia pres un antídot. No parava, sempre corria, queia i s’aixecava, jo pensava que no es cansava però sí. L’antídot eren els pares i els entrenadors. I l’aigua, sobre tot l’aigua. El pare de l’Anna, en l’últim partit es va espantar molt. Van xiular el final i va anar a buscar la seva filla. I sota l’equipament de portera no hi havia res. Entre la calor i la roba la nena s’havia volatilitzat. Va aixecar el casc i no, l’Anna estava allí, a punt de desfer-se però estava.
Al final, la batalla la vam guanyar. Els partits no me’n recordo. Una victòria, un empat i no sé què més. Però el fet és que vam guanyar. I ens van donar quatre copes: una per haver vençut la pista vivent, una altra per haver resistit al monstre de la calor, una altra per no haver-nos queixat gens i la darrera pel nostre joc, és clar, pel millor equip d’hoquei del món mundial.
Vam anar a dormir a les deu o les onze. Quasi que veiem com surt el sol. Un de l’equip va dir que ell una vegada va estar una nit sencera sense dormir. Però no és veritat. Perquè si no dorms et mors i ell encara està viu. Jo em vaig col·locar prop d’un monitor. Tenir el Josep, l’Oriol o el Jordi al costat dóna confiança i mai no saps què pot passar una nit lluny de casa: que si els gegants amb tres ulls, que si els dracs que escupen foc, que si un exèrcit de formigues assassines, que si una pista vivent,... I l’Oriol, el Jordi i el Josep són gent molt preparada i jo, al seu costat, vaig dormir ben tranquil.
Episodi III. Comiats i pirates
La tornada va ser super-ràpida. Una estona cantant, una estona dormint, una aturada a mig camí i Piratas del Caribe I. Piratas del Caribe I és d’aquelles pel·lícules que mai et canses de veure, oi? Sempre hi ha un detall, una conversa, una broma que et torna a sorprendre. La demanaré pel meu aniversari, que és a l’agost, i així la podré veure més sovint, i si voleu us la deixo. Doncs això, un trajecte molt curt. Vaig mirar per la finestra i vaig llegir Alacant i quan vaig tornar a mirar vaig veure un cartell que posava Fira. I desprès, res, un segon, el viatge més curt de la meva vida. Un plis i ja estàvem al Reus Deportiu.
Ara ja m’he dutxat, m’he rentat les dents i estic al llit. Estava molt nerviós. Els pares han vingut al costat del llit a tranquil·litzar-me. No passa res, fill meu, la pista vivent no ha pres forma de serp i s’ha arrossegat fins a casa per agafar-te amb els seus tentacles i devorar-te junt amb els altres nens. Està lluny, molt lluny, i uns homes bons la desmuntaran i la guardaran en capses. I la temperatura no pujarà més i més fins que quedeu tots rostits com pollastres a l’ast. No pateixis, ara obrirem la finestra i entrarà el vent suau que arriba de les muntanyes de Prades. Bona nit. Els pares i les mares són tan guais... Ara estic molt més tranquil, ja no pensaré més en pistes que es mouen o en el monstre de la calor, només tinc al cap aquell gol del Ferran, les passades del Roger, la força de l’Helena, les paraules d’ànim del pare del Pau, els meus entrenadors, l’aigua que em va oferir el germà de l’Anna, ... i les meves pujades per la banda, és clar, i la meva visió de joc, ...
Demà, a l’escola, li explicaré al Frederic. El Frederic seu al meu costat i sempre es fa el xulo i diu que el millor viatge de la seva vida va ser quan va anar amb els seus pares a Disney Califòrnia, al parc de Yelowstone i al Gran Canó del Colorado. Califòrnia, Yelowstone, Colorado, ... psss! ... el Frederic no s’entera de res, el Frederic no sap el què és un viatge guapo, guapo. El Frederic no ha estat mai a Sant Vicent del Raspeig.
Bona nit.
