Sant Jordi amb patins

En un país llunyà, llunyà però molt llunyà, vivia un valerós cavaller. Alt i ben plantat, valent i intel·ligent, intrèpid i molt fort ... com ara jo. Habitava un castell amb els seus pares, els reis, i la seva germana, la princesa Amèlia. Els reis eren poderosos, dirigien el reialme amb mà ferma i donaven les ordres i manaven amb la convicció de qui té una gran responsabilitat al seu càrreg. Eren reis coratjosos, inflexibles, seriosos i assenyats. Implacables. I a vegades, perquè no dir-ho, una mica pesats. La princesa Amèlia era una figa-flor integral, cursi i carrinclona com la majoria de princeses. Però bona nena, vale, vale, bona nena, insuportable però bona nena.
El nostre cavaller va decidir, un dia, anar a conquerir altres terres. Es va acomiadar dels seus pares, - la reina, per cert, va plorar moltíssim -, va dir adéu a la seva germana i va marxar de palau amb l’única companyia dels seus fidels patins i empunyant amb valentia el seu estic de fusta.
Patinant patinant va fer cap a un país increïble on regnava un monarca diligent amb una filla preciosa, la princesa Genoveva. Els súbdits eren experts patinadors i els seus governants gent destra i preparada, amb molts coneixements i molta habilitat per a dirigir els seus vassalls. El nostre heroi, allà, s’hi va trobar molt bé i va decidir quedar-s’hi. Va conèixer altres cavallers com ell, hàbils amb els patins i destres en el maneig de l’estic: el noble cavaller Pau, altrament dit Pellicer, versat en el patinatge més elegant i en les més subtils passades, el galant cavaller Albert, que juntament amb el noble Ramon, pertanyien a una de les famílies més importants del regne, el distingit Pol Sanahuja, un lluitador implacable, l’afectuós Max i el cordial Aleix, el generós Oriol, el Senyor de Basterretxea, la poderosa Helena, filla dels ducs de Sivatte, la gentil Blanca, hereva del comtat de Guiamets, ... i així fins a trenta cavallers i cavalleres, experts patinadors i implacables amb l’estic.
En aquell regne els dies transcorrien tranquils, sense altra complicació que les disputes amistoses que se celebraven els diumenges a la tarda. En tan assenyalat dia, els plebeus i plebees, camperols i camperoles, artesans i menestrals, gent sense ofici ni benefici (i alguns molt importants, d’acord, d’acord) omplien de bat a bat la plaça dels Torneigs per a veure les evolucions dels seus herois i aplaudir fins a l’èxtasi les seves habilitats i destreses. Tot era tranquil, serè, d’una quietud bucòlica i una calma infinita ... Fins que un dia ... un dia del mes d’abril ... el 23 d’abril de 2008 per a ser més precisos, la calma es va tornar tempesta, la bonança va esdevenir borrasca, la quietud i la joia es varen convertir en el pitjor dels temporals. Va aparèixer del fons dels abismes, de més enllà de les tenebres, de l’altra banda de l’infern, la més esgarrifosa de les bèsties, la més aterridora de les criatures, el més esfereïdor dels monstres de la nit: un drac gegant, terrible i espantós, traient foc pels queixals i vomitant escuma.
Els aguerrits cavallers, el nostre heroi el primer, no s’ho van pensar dues vegades: van prendre estics i boles i van escometre contra la fera. La lluita va ser sagnant. El cavaller Ferran va ser el primer en atacar: dues boles llençades amb punteria van impactar en el rostre de l’animal. Les nobles i valentes dames de bellísiim nom, deferentment anomenades Les Annes, van arremetre sense pietat, el Senyor de Salvany i el gentil Borja projectaven les boles amb força descomunal, el noble Sergi insistia inclement, l’afectuós Don Hugo envestia amb tenacitat, els magnànims Pau i Marcelo, senyors d’Itàlia i l’Argentina respectivament, preparaven un llançament mortal per a quan la bèstia aixequés les urpes, els cavallers Àlex, Nil i Francesc atacaven per la reraguarda, els nobles Oriols, els cordials Eric i Sergi, el poderós Xavier, el vigorós Roger, el fornit Àlex, l’enèrgica Mariona ... tots lluitaven a l’uníson, esgrimien els seus estics i llançaven boles una darrera una altra, d’una manera incessant, inclement ... fins que el malèfic drac, ferit de mort, exhaust i derrotat, va emetre un darrer crit esgarrifós i va expirar. I de la sang vessada va florir una bandera roig-i-negra, i els nobles cavallers la varen prendre i la van onejar al vent en senyal de gran victòria.
I vet aquí que el Rei d’aquelles terres, en agraïment a tan important gesta, va convocar tots els cavallers i cavalleres, va pujar al punt més alt de l’estrada i els va fer el següent parlament:
- Nobles cavallers del meu reialme, en mostra de gratitud a la vostra colossal proesa, vull que sigueu recompensats en la més alta mesura. Per aquest motiu, us ofereixo gentilment, la mà de la meva filla, la princesa Genoveva.
Els cavallers, aixecant els seus estics a l’aire, van cridar tots a una:
- No volem princeses!, no volem princeses!!
- Així doncs, us ofereixo tots els títols que posseeixo: Senyor de les Grades, Duc dels Vestuaris, Baró de la Taquilla número Sis, ...
- No volem títols!, no volem títols!!
- Si més no accepteu els meus tresors més preuats: la copa de la Generositat, la de Cassa’nuna o la de la Fesaraaixò
- No volem tresors!, no volem tresors!!
- Doncs què voleu, nobles Senyors?, quin bé hi ha més preuat que això que us puc brindar? Què desitgeu? Què ambicioneu? Quina és la vostra voluntat?
- Volem patinar!, volem patinar!!, volem patinar!!!, volem patinaaaaaar!!!!

I des del centre de la pista, amb veu ben clara, es va sentir:
- I un conte ben bonic, perquè avui és Sant Jordi.



I en la segona jornada de la segona fase del Torneig Social: Groc 0 - Vermell 3 i Taronja 2 – Verd 1

A dibuixar!

He tingut una idea genial: guanyaré el concurs de dibuix del 9è Torneig del Reus Deportiu!!

Ho tinc fàcil. Tinc les millors qualitats per a guanyar un concurs d’aquesta mena. Sóc un crac de l’hoquei i des de P5 que no em surto de la ratlla quan pinto. La cosa està xupada.El Frederic diu que guanyarà ell. El Frederic? ... un concurs de dibuix? ... i a més a més d’hoquei? Ho té xungo xungo. El Frederic podria guanyar el concurs de poesia que fem al cole per Sant Jordi. Ja li faig jo la poesia:

...les floretes creixen pel camp

les orenetes volen

els mosquits fan bzzzz

i el meu cor t’enyora ...

Ja, ja. El Frederic no guanyarà mai un concurs de dibuix. El Frederic no sap patinar, no sap com és un estic i a més a més pinta superfluixet per a no gastar els llapis i així els dibuixos queden fatal, però fatal. En canvi jo sóc molt bo dibuixant. Molt bo no: boníssim. I a més a més tinc molt bones idees:

Faré un mapa de Catalunya amb una bandera del Reus Deportiu clavada allà al mig i ... no sé ... potser això ja està una mica vist. Doncs faré el campanar de Sant Pere amb els colors roig-i-negres i un estic a la mà ... però potser es pensaran que m’ho he copiat. Doncs faré un porter a la seva porteria allà superben plantat amb les guardes i el casc ... o això ja ho va fer un dia un nen?... No sé, tinc tantes idees i tan bones que se’m barregen totes i m’he d’organitzar ... Les apuntaré en una llista, triaré la millor, prepararé els llapis de colors, els plastidecors, els retoladors, les ceres, les pintures, la goma i els pinzells ... i a dibuixar, a dibuixar, a dibuixar!! A fer el millor dibuix de la meva vida: guapo, guapíssim, tot ben pintat, aquí roig, aquí negre, genial, sensacional!!!

... però és que hi ha tants nens que dibuixen bé, hi ha tants nens que tenen bones idees, hi ha tants nens que fan dibuixos espectaculars ... I hi ha tants nens i nenes que es presenten al concurs perquè, és clar, hi ha molts premis, i premis molt bons, i el Torneig del Reus Deportiu és molt famós, i tothom es vol presentar, i tothom el vol guanyar ... No sé, no sé ...

Vale, vale, jo ho intento. Ho intentaré amb totes les meves forces, dibuixaré tan bé com pugui, ho pintaré superbé sense sortir-me ni una miqueta de la ratlla, presentaré el dibuix i ... a esperar.

I sinó em seleccionen diu el Frederic que canviant el bzzzz per un bzz bzz la poesia de la primavera no està tan malament!

Bona sort a tots i totes!

Sóc petit

Sóc petit. Si fos gran sabria fer-me els patits jo sol i potser fins i tot amb els ulls tancats, i arribaria al Reus, saludaria molta gent, entraria al vestuari i en un plis sortiria a la pista.

Si fos gran tindria dos equips, com l’Oriol, un per a jugar i un per a fer d’entrenador. I quan fes de jugador ho faria tan superbé que els meus companys i jo seríem el millor equip del món de la nostra categoria. I quasi quasi del món sencer.

I quan fes d’entrenador organitzaria la pista i col·locaria molts cons i faria fer uns exercicis molt difícils i ensenyaria els nens com fer-ho, i vigilaria, i miraria com ho fan, i si una bola s’escapés, jo, amb un lleuger cop d’estic, la posaria a lloc, i ells seguirien amb l’exercici tranquil·lament. I jugaríem a l’aranya i potser la pararia el Francesc o el Roger, no sé, i a mig joc l’Helena i l’Anna es queixarien i dirien: Uri, uri, hem pillat el Pau i no es vol posar. I jo diria. Pau, pillat. I estaria pillat.

I els diumenges a la tarda muntaria el Torneig Social i faria quatre equips guapos guapos, i faríem partits de veritat, amb marcador, àrbitre i tot això. I jo, amb el Jordi i el Ton, controlaria el crono, i faríem d’entrenadors o d’àrbitres, i dirigiríem el partit i els hi ensenyaríem tàctiques i coses que només saps quan ets gran. I em compraria un jersei a ratlles i si fes calor, me’l trauria i em quedaria en màniga curta com si res.

I vindrien les mares i dirien: Escolta Oriol, avui el meu nen s’ha llevat ... i tal i tal, i jo els hi diria que sí, perquè a les mares, quan parlen del seu nen, sempre se’ls ha de dir que sí. I llavors vindrien els pares i dirien: saps què? Jo penso ... jo vaig fer ... jo sé ... I llavors jo diria molt bé, molt bé, perquè als pares, quan parlen d’ells mateixos, sempre se’ls ha de dir molt bé.

I coneixeria molta gent: grans, petits, mitjans i fins i tot gent important i gent que porta carpetes. I pels passadissos aniria dient: adéu, adéu, què, com va tot?, bona tarda Quim, hola Jaume, adéu, adéu. I jo els saludaria tots, i algun d’ells, alguna vegada, em convidaria a fer un cafè i jo hi aniria. Si tingués temps, és clar.

Perquè si fos gran tindria molta feina, faria moltes coses, aniria a molts llocs, patinaria molt ràpid i baixaria les escales amb els patins sense agafar-me a la barana. I per a fer d’entrenador no em posaria ni espinilleres ni genolleres, perquè ja se sap, no cal posar-se espinilleres ni genolleres si ja ets gran i fas d’entrenador.

Sóc petit. Si fos gran sabria moltes coses, faria moltes coses, aniria a molts llocs, coneixeria molta gent, em saludaria molta gent, prendria cafè, tindria un jersei a ratlles, dominaria l’estic, em faria els patins jo sol, baixaria les escales corrents, organitzaria el Torneig Social superbé, … però arribaria al Reus, em miraria l’entrenador … i no seria l’Oriol … Ja m’està bé ser petit!

Petit, petit, però no tant … De fet, ja em ser fer el nus i la primera llaçada.

Per l’Oriol, perquè sap dir com ningú: tu, pillat! I per moltes altres coses, naturalment.

I en la primera jornada de la Segona Fase del Toneig Social Taronges 3 – Gocs 0 i Verds 3 – Vermells 0.