Vermell ... com les espurnes?

El vint de gener de dos mil vuit serà per sempre més el segon dia més feliç de la meva vida. Diumenge passat va ser vint de gener de dos mil vuit. Al matí em vaig llevar feliç i content. Els monstres i les bèsties que esperen la nit abans d’un partit per amenaçar-me i atacar, aquella nit ... aquella nit no van gosar aparèixer. Jo dormia plàcidament i ells no van arriscar-se a sortir. Jo tenia tota la força, tota l’eufòria, tot el coratge i tot l’atreviment per sortir victoriós de qualsevol batalla. Les serps amb llengua afilada retrocedien espantades, les escolopendres i els centpeus gegants giraven cua abans d’arribar al llit, els monstres de banyes punxegudes baixaven el cap, i jo dormia tranquil, serè, assossegat i terriblement orgullós del meu poder sobre les maleïdes bèsties. Aquella nit va ser la meva nit.Per esmorzar el pare va anar a comprar croissants. Croissants acabats de fer, cola-cao super ben remenat, el pare llegint el diari, la mare escalfant la llet per l’Amèlia, l’Amèlia dormint, el sol que entrava pel balcó del menjador, jo pensant en el partit de la tarda, imaginant tàctiques infal·libles, inventant jugades impressionants. I l’olor del cafè, i el silenci dels diumenges al matí, cap crit, cap pressa, cap “posa’t les sabates que fem tard” ... Aquell matí va ser el meu matí

... I per la tarda ... el Torneig Social! Quina tarda! La millor jornada de la temporada. Tots els equips donant el màxim, la pista sencera el marcador traient fum, els entrenadors a tope, el públic entregat, ... I tantes jugades boníssimes, tantes curses per la banda, el soroll dels patins, les frenades, els estics quan colpegen la bola, els crits dels entrenadors, el xiulet de l'àrbitre, els ànims del públic, el so tronador de la grada quan marcàvem un gol, ... Va ser una festassa, un festival increïble, una bogeria fantàstica, una explosió d'alegria i bon joc, d'emocions i nerviosisme, d'entusiasme i eufòria. I en mig de tota aquella gresca, l'equip vermell. L'Hugo, el Ramon, el Max, el Pau Pellicer i el Ferran. Esplèndids com sempre. Jugant a tota màquina, corrent amunt i avall, fent meravelles amb l'estic i la bola. I és que són tots tan bons…! L'Hugo és ràpid i hàbil, el Ramon és tècnic i molt elegant, el Max té força i energia, el Pau és increïble, té tocs que semblen màgia i moviments de somni, i el Ferran és ... no sé ... és jugador d'hoquei, oi?, però jugador d'hoquei dels de veritat! I allà tots junts, al mig de la pista, corrent cap a totes bandes, amb la samarreta vermella i a una velocitat de vertigen semblaven espurnes enmig del foc. Això, les espurnes que salten quan menys ho esperes, que donen color i alegria, que et sorprenen per totes bandes, que no s’aturen, que semblen plenes de vida. L’equip vermell són com les espurnes: màgiques, vives i sorprenents. I aquella tarda van estar formidables. Va ser una gran tarda. Va ser la seva tarda. I la meva, també.

I a la nit, al llit, vaig fer memòria d’aquell diumenge inoblidable. Vaig repassar cada segon viscut, cada emoció sentida, cada paraula dita o escoltada, cada persona que vaig tenir a prop meu … Era immensament feliç. Feliç per haver vençut els monstres de la nit, pels croissants acabats de fer, pel sol que entrava pel balcó del menjador, per la desena jornada del Torneig Social, per uns partits memorables, per l’equip vermell, vermell com les espurnes, per tanta felicitat que no em podia contenir … Vint de gener de dos mil vuit: el segon dia més feliç de la meva vida. El dia que vaig trobar l’estic !!!

I el primer dia més feliç de la meva vida va ser quan ...

… espereu un moment … deixeu-me que vagi a veure una vegada més el meu estic!

I també, en la desena jornada, Blaus 3 – Verds 2, Vermells 2 – Taronges 4 i Grocs 3 – Negres 9

Verd ... com l’arc de Sant Martí?

A vegades la mare m’explica coses difícils i jo les entenc perfectament bé. Un dia, desprès de trobar-nos el veí del primer primera, em va explicar que el més important de les persones és el que tenen dins i no pas el que veiem des de fora. El veí del primer primera és el Sr Avel·lí i i té noranta anys o més. És baixet i molt prim, té la pell blanca i arrugada i camina poc a poc i encongit. Des que la mare em va explicar això del dins i el fora, quan veig el Senyor Avel·lí jo li dic bon dia i ell em pregunta, què, noi, com va això del joquei? (el Senyor Avel·lí diu joquei amb jota). Després ell em dóna la mà delicada i tremolosa i llavors jo li premo amb força, perquè sé que, per dins, el Senyor Avel·lí és fort i musculós, és alt i ben plantat i si fos jugador d’hoquei - o de joquei - seria un defensa impressionant o un porter valerós.
I ara, per explicar-vos qui són i com són els de l’equip Verd del Torneig Social he de fixar-me bé en tot el que es veu per fora i tot el que es veu per dins, naturalment. I per fora són quatre nens amb samarreta verda: l’Iker, el Sergi, el Pau i el Roger. Són nens que juguen a hoquei, és clar, i juguen de pel·lícula. I són nens que patinen molt bé, i super-ràpid, i tomben i giren i dominen l’estic i la bola. I són nens que fiquen molts gols perquè són molt bons, i el Roger atura moltes boles perquè és molt bon porter. I els veus per fora i són un equip tot verd, molt guai ... I mires dins i són nens que dormen destapats, que mengen macarrons, que fan els Pastorets i fan de Llucifer i ho claven, que corren pel carrer i la mare es desespera, que abracen a l’Aita, que juguen a la Wii, que tenen mal de panxa, que fan deures d’anglès, que toquen el contrabaix, que tenen molts amics que no patinen, que s’enfaden i es queixen, que somien i riuen, que et sorprenen, que viatgen fins a Itàlia a veure els seus parents, que tenen son i gana, que pugen les escales de dos en dos i baixen per la barana, que ajuden a parar taula, que esquien i que neden, que es llencen al sofà i es treuen les sabates, ... i tantes altres coses que mai no acabaries! I per això, si per fora són verds per dins són tantes coses que el verd es queda curt, que el verd és més que verd: és verd fosc i verd clar, verd llimona i verd pistatxo, verd herba i verd esmaragda, verd groc i verd blau, verd tirant a marró i verd amb taques taronges, i verd-lila i verd-rosa, verd-vermell i verd-gris, ... És un verd especial, ple de tons i matisos, és un verd molt complert, diferent, peculiar, multicolor, un verd ... com l’arc de Sant Martí.
I així, amb la teoria del dins i el fora, quan miro les persones veig moltes més coses i m’adono de detalls que abans em passaven per alt. I ara sé que el Senyor Avel·lí, tan prim i delicat, per dins és fort i valent. I aquella infermera del CAP, que jo pensava antipàtica i enfadada, és en realitat divertida i alegre. I els Reis d’Orient, que jo imaginava amb un punt de malícia perquè porten carbó i barnussos amb caputxa, en veritat són fantàstics i s’esforcen en deixar-te els millors regals del món i marxen al seu país amb els camells carregats de carbó, barnussos i objectes inservibles. I així doncs, el qui creieu molt trist, per dintre sempre riu, i el que veieu molt gras per dins és un secall, i el qui trobàveu lleig per dins és ben bonic ...
I jo em pregunto ara: i si mirem algú i el veiem simpàtic i bonic?, preciosa o molt simpàtica?, delicat o divertit?, bona persona i encantador o encantadora?, ... No us preocupeu, no us imagineu el què no és, no us amoïneu pel què puguin tenir dins, no dubteu del seu interior. Hi ha persones que amaguen un secret. Hi ha persones reversibles!

I en la novena jornada Grocs 3 – Negres 9, Vermells 2 – Taronges 8 i Blaus 3 – Verds 2. O si mireu més endins, un munt de nens i nenes, de tots colors, patinat, jugant, rient, aprenent del seus entrenadors, marcant gols i fent grans aturades, escoltant, xerrant, cridant, fent esport, passant-s’ho bé... i tot en mitja pista que des que la miro més endins la veig pista sencera.