Els porters

Diumenge passat vaig veure la llum. Bé, en realitat vaig veure una llum que s’apagava. De fet tampoc no va ser així, va ser més complicat. Primer veia la llum, després vaig tancar els ulls i la vaig deixar de veure, llavors els vaig obrir i la vaig veure de nou, i finalment, i de manera definitiva, es va apagar i llavors la vaig veure per sempre més. Diumenge passat vaig descobrir que no podré ser, de cap de les maneres, porter d’hoquei.

La mare està molt trista, el pare ho ha acceptat més o menys bé, i per a mi ha resultat un dels tràngols més durs d’aquesta vida. Però ho superaré… suposo que ho superaré …

Diumenge passat, en el Torneig Social, em va tocar col·locar-me les defenses i posar-me de porter. I va ser un desastre, perquè no dir-ho, va ser horrorós. La mare tenia una il·lusió immensa, el pare confiava plenament en mi, jo li vaig posar totes les ganes i tota la força però hi havia un problema, un problema molt greu i amb el que no hi comptàvem … A mi, a vegades, m’agrada tancar els ulls, … I jo he vist porters corrent, saltant, donant voltes a la porteria, driblant un davanter, llençant un penal, estirant-se panxa enlaire, recolzant-se en el travesser … però tancant els ulls? Tancar els ulls i ser porter és definitivament incompatible.

Ja no podré ser mai com el Xavier Bartolí o com l’Albert Morgades. No podré dominar la porteria com la domina l’Anna Escofet ni podré estirar-me a esquerra i dreta com s’estira el Joan Tasias. No podré dirigir la defensa com ho fa l’Eric Soriano ni podré esperar l’atac amb el posat del Sergi Papasseit. No podré moure’m a per l’àrea com es mou el Lúcio Agüero, ni podré aixecar-me i acotxar-me amb la facilitat amb que ho fa el Pol Llaó. No podré allunyar tres llançaments seguits com fa el Joan Casas ni podré col·locar-me a la porteria amb la disposició amb que es col·loca l’Oriol Solé. No podré dominar l’àrea com la domina el Sergi Simó ni estirar-me tot i aturar un penal com l’atura el Mateu Gonzàlez. No podré aguantar un tac i gol permanent amb la serenitat del Joan Carazo ni sortir de l’àrea petita amb la confiança del Pol Benabarre. No podré esperar el davanter amb la seguretat del Jordi Busquets ni inventar una aturada impossible amb l’alegria del Joan Saldaña. No podré endevinar la intenció del contrari com ho fa el Pol Ferrer ni aturar un llançament des de lluny com ho fa el Joel Boqué. No podré situar-me al pal dret i saltar cap a l’esquerra com ho fa el Roger Moreno ni podré allunyar una bola amb la guarda com ho fa el Borja Garcia. I no podré mai, en acabar un partit, treure’m el casc, dirigir-me al mig del camp, saludar l’Anna Carazo i pensar: quina passada de portera! I preguntar-me si ella estarà pensant el mateix de mi.

I és que cada porter, sota el casc, és una persona diferent, i agafa l’estic d’una manera diferent i toca la bola d’una manera diferent i es col·loca a la porteria d’una manera diferent i viu els patits d’una manera diferent i veu l’hoquei d’una manera diferent. I és que cada porter, sota el casc, té una cara, una boca, un nas i uns ulls diferents. Això sí, oberts, sempre oberts.

I si, algun dia, per aquelles coses de la vida, qualsevol d’ells apareix en una pel·lícula, no us la perdeu, si us plau. L’emoció, l’alegria, la diversió, l’angoixa, el suspens, la màgia, la sorpresa o el neguit estan assegurats. I fixeu-vos bé…, fixeu-vos molt bé, perquè segur segur que no serà el protagonista. Però tampoc no serà mai el qui traeix l’heroi o al que li prenen la noia. (O el noi, és clar)

Per a tots els porters i porteres que mireu l’hoquei des d’un altre angle.

I en la darrera jornada del Torneig Social Taronges 1 – Grocs 9, Negres 4 – Blaus 6 i Verds 4 – Vermells 3. I els porters tots increïbles, com sempre. Tots, excepte jo, malauradament.

El Reus

Ser del Reus d’hoquei és com ser del Drac Palma de volei però en Reus i en hoquei. Una cosa estranya. Jo ja sé que tots els que llegiu aquestes cròniques i tots els que entreu a la web on escric aquestes cròniques sou del Reus i estareu pensant: No diguis això, on vas a parar?, el Reus té una història, el Reus és molt gran, és quasi centenari, anem segons a la lliga, tenim no sé quants nens patinant, no sé quants nens nedant, no sé quants pares i mares al gimnàs, no sé quantes seccions, no sé quants metres quadrats, ... Jo també ho pensava tot això. Estava convençut que el Reus era el millor i més important club del món mundial. Però no és així. Hem viscut enganyats.
Més enllà de Reus hi ha Riudoms, i encara més enllà, Sant Vicent del Raspeig. I més enllà, però per mar, hi ha Mallorca. I a Mallorca hi ha un nen que es diu Biel i té nou anys i porta ulleres i creu que el millor equip del món mundial és el Drac Palma Voleibol Portol. I n’està convençut. I quasi em va convèncer a mi. Ens vam conèixer l’estiu passat al càmping on vaig anar amb els pares. Ell parlava una mica estrany però ens vam fer amics i anàvem sols als gronxadors. Ell m’explicava coses de la seva ciutat, que és molt gran i està en una illa, i només pots marxar en avió o en vaixell. Jo li explicava coses de Reus, del meu cole i les meves senyoretes, i del Frederic perquè li feia gràcia el nom. No només parlàvem, també fèiem altres coses. Un dia vam perseguir un esquirol i vam descobrir el seu cau. Des d’aquell dia l’animal no va tornar a aparèixer. Un altre dia vam pescar un cranc de color negre, vam fer una tanca amb pedres de riu, i vam deixar anar el cranc. El bitxo va pujar la tanca, la va baixar i es va amagar sota terra. No teníem sort amb les bèsties, ...
Una tarda, quan estàvem dalt d’una alzina surera, jo li vaig preguntar de quin equip era i em vaig imaginar la resposta: “del Barça, és clar “... o potser “del Madrid, tu què et penses?” ... o si més no de l’Espanyol, del Noia o de la Penya. Però no. Va dir una cosa que en aquell moment em va semblar la més estranya del món: del Drac Palma voleibol Portol. Anda ja! Això no és un equip. Però llavors el Biel em va començar a explicar que ell jugava a volei amb l’escoleta del club, i que la seva germana també jugava. I anaven tres tardes a entrenar i tenien un entrenador que en sabia molt i era una canya. I tenia un equip superbó. I cada dissabte feien partits i els pares els anaven a veure. I allà al club hi havia una piscina o dos, no me’n recordo. I la seva mare anava al gimnàs. I quan s’acabava l’entrenament, a vegades s’esperaven per veure els del primer equip, que són quasi els millors del món i havien guanyat la lliga i no sé què més. I ell tenia una bufanda del seu equip i anava amb el seu pare a veure els partits. I allà, al club, tenia molts amics, i coneixia molta gent. I li encantava arribar a les tardes, amb la seva bossa i saludar al senyor de l’entrada que li deia: Què Biel, avui vens sol?, i entrava al vestuari i trobava els seus companys. I em va dir que el club tenia una web però jo no me la sé i, a vegades, el primer equip sortia a les notícies de la tele. I va dir que hi havia molts nens jugant a volei, i moltes categories, i que es podien apuntar a jugar tants com volguessin. I que hi havia uns senyors o unes senyores que manaven, uns que organitzaven, uns que netejaven, uns que discutien i uns que tenien la clau i tancaven a la nit. I al Biel, el que li agradava més del món era el seu club i jugar a volei, clar. I, a vegades, feia enfadar la seva germana i tenia una amic al cole que es deia Pep i jugava a futbol. I no podia suportar el bròquil ni els xampinyons (tan bons que són els xampinyons ...). I li encantava explicar els partits que feia, i parlar del seu equip, i de les tàctiques i de les coses noves que aprenia. I per les nits somiava amb boles i xarxes i amb llançaments i jugades, i el dia abans d’un partit dormia malament perquè es posava nerviós i tenia malsons.
I llavors ell em va preguntar de quin equip era jo i jo em vaig fer un embolic al cap, se’m va fer un nus a la gola, la llengua es va paralitzar i no vaig poder contestar.
I aquella nit li vaig donar moltes voltes, i al dia següent, desprès d’esmorzar vaig anar corrent a buscar-lo.
Ei, Biel, t’he de dir de quin equip sóc jo. Sóc del millor equip del món, del millor equip del MEU món: del Reus Deportiu d’hoquei, és clar. I li vaig regalar una enganxina amb l’escut.
En la dotzena jornada del Torneig Social: Taronges 2 – Negres 3, Verds 3 – Grocs 4 i Blaus 6 – Vermells 9. I també: Drac Palma 3 – Jusan Canarias 0. Me n’alegro pel Biel.

L’hoquei

El Frederic treu molt bones notes i els nens que treuen molt bones notes són un mirall per la resta i sempre tenen raó i sempre els hem de creure. I el Frederic diu que m’estic tornat boig, que se me’n va l’olla i que m’he begut l’enteniment. Diu que és exagerat i ridícul això del segon dia més important de la meva vida, diu que hi ha infinitat de coses més importants que trobar un estic i diu que com m’he pogut oblidar del dia que vaig néixer, el dia que vaig començar a caminar o el dia que vaig aprendre a escriure el meu nom amb totes les lletres. I potser té raó. Segur que té raó. I per això ara he decidit refer la meva llista de dies importants. He de pujar cap a les primeres posicions la primera papilla, la primera dent, el dia que ens van explicar la “s” o la “t”, o el dia que vaig cantar-li Moltes felicitats a la nostra veïna i la nostra veïna va plorar. I he de baixar cap el final de la llista el dia que van sortir els cucs de seda dels ous que guardava feia un any, el dia que la senyoreta em va fer anar a la classe del costat a ensenyar la tapa de l’àlbum perquè m’havia quedat superbé, o el dia que va venir el Manel a casa i vam aconseguir col·locar a les fosques 72 peces de dòmino seguides, vam empènyer la primera, van caure totes perfectament bé, i llavors l’última va tocar un interruptor i es va encendre un llum.
Ara ja sé fer llistes per ordre d’importància i per això ara faré la llista de les coses més importants de la meva vida.
Jo abans pensava que el més important de la meva vida era l’hoquei. Perquè és un esport superxulo, perquè sembla difícil per la història dels patins i l’estic però no ho és. Perquè un cop has après a patinar és molt divertit, i a més a més tens un equip i jugues amb altres nens, i llavors has d’anar a entrenar amb ells, i els entrenaments són molt guapos perquè aprens moltes coses noves i t’ho passes genial. Jo l’any passat no sabia llençar de cullera però l’altre dia el Ton Guarque em va ensenyar i ara quasi que ho domino. I és que quan tens quatre anys només saps patinar cap endavant, i després aprens a fer la moto i la moto-canyon, i després a patinar cap enrera, i llavors t’ensenyen coses més difícils i tàctiques pels partits, i aprens a fer quadro, que és quan els quatre jugadors - sense comptar el porter - es col·loquen fent un quadrat, i t’ensenyen el camp enrera o el bulling, que és quan el porter atura la bola i aixeca el guant, i moltes altres coses, clar. I quan vaig pel carrer penso en el partit del diumenge, i quan estic a classe a vegades m’imagino jugades superxules, i quan vaig al Reus m’agrada veure els entrenaments dels grans i al·lucino quan els veig patinar. I jo algun dia també patinaré com el Jordi Saldanya o xutaré com l’Albert Poy. I mentrestant m’agrada patinar, i m’agrada el soroll dels patins, i m’agrada mirar com la bola roda per la pista i com arriba fins l’estic, i m’agrada quan els porters s’estiren i quan aguanten molta estona el davanter abans d’estirar-se, i m’agraden els minuts abans de sortir a la pista i m’agrada tornar al vestuari i desfer-me les botes i guardar els patins a la bossa i tornar a casa i anar a dormir i somiar en l’hoquei. I per tot això abans pensava que l’hoquei era el més important de la meva vida, però no. He de fer una llista seriosa i responsable i en una llista seriosa i responsable el més important és la pau al món. I el segon més important és l’amor de la família. I el tercer, el català i el castellà perquè són fonamentals per tantes i tantes coses que he d’aprendre. I després l’anglès, potser. I l’amistat, i la companyonia, i la solidaritat entre els homes, … I l’hoquei? … L’hoquei serà la vintena o dinovena cosa en ordre d’importància … O potser la catorzena … o l’onzena … o la vuitena … o la sisena … o la tercera … o la segona ...
Què dimonis!
L’hoquei és la primera cosa més important de la meva vida. La primera, la primera i la primera!
… i és que es poden fer llistes serioses i responsables i llistes fetes des de la il·lusió i l’entusiasme. I els nens que no traiem molt bones notes però li posem passió i estima a les coses també podem ser un mirall per la resta, i a vegades també tenim raó, i a vegades també se’ns ha de creure … I les nostres llistes també són necessàries, i són igual de bones i són molt valuoses.
I a la meva llista de coses importants l’hoquei ha d’estar el primer. Segur. I segon els pares, quan no estan enfadats, i tercer l’hora del pati i els meus amics del cole, i quart la meva col·lecció de cromos de Pokémon, i cinquè un secret que em va explicar el Manel i no puc dir perquè els secrets no es diuen, i sisè el mas dels meus avis quan és estiu i puc córrer per fora, i …

... i la pau, l’amor i la solidaritat també estaran, és clar, però una mica camuflats entre patins i cucs de seda.

I en l’onzena jornada del Torneig Social, Negres 1 – Vermells 4, Taronges 1 – Verds 4 i Blaus un munt – Grocs un entusiasme infinit.