Taronja ... com la carta als Reis?

Estimats Reis d’Orient,

Aquest any, que m’he portat xipo-xapo i tot el rotllo aquest, tinc dues llistes: una per les coses que demano a casa i una per les que vull que ens porteu al Reus Deportiu. Però, a més a més de dues llistes, tinc dos problemes. Un problema són els pares i l’altre problema és l’equip Taronja. El problema dels pares és molt greu. Ells, que pensen que tot ho fan bé i que sempre donen ordres i sempre volen tenir raó, m’han ajudat a fer la carta d’aquest any i hem fet una carta horrible. La tenim en un calaix del menjador, li donarem al patge de la plaça Mercadal i segur que us arribarà a palau. Però no l’obriu, si us plau, aquesta carta no val. La que val és la que faré ara. La dels pares és molt cursi, molt lletja i diu moltes mentides. Comença dient que aquest any m’he portat una mica malament i no és veritat. Vale que faig enfadar l’Amèlia i a més a més li dic pica-soques i mandonguilla, vale que només he ajudat a parar la taula quatre o cinc vegades en tot l’any i vale que cada dia, quan em dutxo, deixo la roba bruta per terra i el xampú amb el tap obert. Vale, tot això vale. Però els pares no m’han deixat explicar que un dia vaig recollir tota la cuineta jo sol i jo no havia jugat gens ni mica, que, a vegades, li dono mig entrepà al Felipe perquè ell no porta mai esmorzar i que quan jugo el Torneig Social, si perdem, animo els meus companys i no m’enfado amb l’àrbitre. I això també val. I això és portar-se bé, ¿oi?. Doncs tot això, i moltes altres coses, no les he pogut explicar. I a més a més resulta que m’han fet demanar molt poquetes coses i algunes que ni tan sols les vull. Del barnús amb caputxa res de res i dels regals per cosins i cosines poca cosa, que ells ja saben fer la seva pròpia carta.

I l’altre problema que tinc és l’equip Taronja. Jo havia pensat que ens portéssiu a cada un dels equips del Torneig Social una bandera molt gran amb el nostre color i amb un dibuix d’aquell color. I de color taronja no sé què triar. Una taronja és massa fàcil, oi?, una mandarina?, una carabassa de Halloween?, un sol al capvespre?, un cono dels que tenim per entrenar?, una pastanaga?, un semàfor en àmbar?, una bombona de butà?, una armilla salvavides?, ... No sé què triar, no sé què pot quedar millor. Taronja és el color del Roger, el Francesc, el Nil, l’Àlex I l’Oriol i són tots tan bons i és un equip tan guai que he de triar una cosa xula i no em surt. Vosaltres, Majestats, que teniu tan bones idees, penseu una cosa taronja ben guapa. Penseu que el Francesc, l’Àlex, l’Oriol, el Nil i el Roger són jugadors de categoria, eh?, no en trobareu gaires com ells, fan unes jugades que són una passada, i tenen una tècnica que ni us imagineu. O sigui que ha de ser alguna cosa xula, xula, xula de veritat.

Jo, mentrestant, us explico el que vull. Per casa em demano la Montaña Curvas Locas amb el Rayo Mc Queen, l’Spiderman Webworld Racer però el de motos eh?, el Playmobil Barco Pirata però que floti, una guitarra elèctrica amb endoll per endollar de veritat, el joc de Mono Cazacocos, un joc de bitlles que faci molt soroll quan caiguin, una màquina de fer xuxes i una maleta amb molta plastilina i molts papers de diari per a que em deixin jugar a la taula del menjador.

I pel Torneig Social demano: unes samarretes de sis colors, iguals iguals com les que tenim però una mica més petites. Així, quan vinguin els de l’escola a fer un partit de minihoquei a la mitja part dels nostres partits, si es volen fer una foto amb nosaltres (que segur que volen) quedarà més bonic. També demano unes banquetes amb respatller per a què els delegats no es cansin, unes rodes per les bosses dels porters, uns jerseis de màniga llarga per si, algun dia, el Ton, el Jordi o l’Oriol tenen fred, un equip de música per a que, quan sortim a la pista, soni l’himne del Reus, un marcador electrònic superguapo i amb pantalla plana per poder veure el resultat i la repetició de les jugades més interessants, un munt de cartolines de colors, dels sis colors del Torneig, és clar, per a que els pares puguin fer un mosaic a les grades, i les banderes, recordeu-vos, les banderes dels sis colors, i sobre tot penseu en la taronja. Taronja com la cosa més impressionant que us pugueu imaginar, com el millor que hi hagi en aquest món, com alguna cosa increïble, fantàstica, màgica, … com … com … com … com la carta als Reis, és clar!

I ja, per despedir-me, només donar-vos les gràcies per tot, i jo ja sé que tot tot tot no ho podreu portar, que hi ha coses que se us acaben i que heu de repartir entre molts nens, i que, a vegades, no teniu el que us demano i em deixeu una altra cosa i a mi també m’està bé però, si us plau, el barnús amb caputxa … el barnús amb caputxa … no sé … el barnús amb caputxa … uf … el barnús amb caputxa … com a mínim que sigui de color taronja!

Negre ... com quan tanques els ulls?

Hi ha dues coses en aquesta vida que no puc suportar: les nits abans d’un partit i els calamars a la romana. Les nits abans d’un partit es fan llargues i tenses, apareixen tots els monstres de l’univers, tots els éssers més esgarrifosos i totes les pors i les angoixes més terribles. Els calamars a la romana es fiquen a la boca i comencen a moure’s: aquell arrebossat tou dóna voltes sense parar, els fils com de plàstic s’enganxen a les dents i s’estiren i s’arronsen i el calamar mig cuc es resisteix a ser destruït i engolit. Després hi ha altres coses que em fan patir, que no m’agraden gens o que em posen en problemes. Però per a totes aquestes tinc un antídot infal·lible: tancar els ulls. Tanques els ulls i un altre món es fa present. Si la senyoreta em pregunta set més vuit, tanco els ulls i veig el quinze. Si la mare es desespera perquè no troba la coquillera, tanco els ulls i la veig al costat del pot dels llapis de colors. Si estem comprant sabates per l’Amèlia i m’agafa molt pipí, tanco els ulls i el pipí recula. I és que dins els ulls, que sembla tot negre, hi ha totes les coses que et pots imaginar, tot el que vulguis, tot el desitges, tot el que està lluny o el que està amagat, tot el que no saps o no coneixes, ...

Per això m’agrada tant tancar els ulls, perquè m’ajuda en tot, perquè m’il·lumina i em tranquil·litza. I per això el negre és un color tan guai, perquè ho té tot i sinó s’ho inventa. I per això l’equip negre del Torneig Social és tan guai, perquè ho tenen tot i sinó s’ho inventen. Tenen tècnica, rapidesa i posició en el camp, tenen un joc d’equip que al·lucines i tenen uns jugadors que són tots uns figures. Són l’Àlex, el Marcelo, l’Albert, l’Oriol i l’Eric i són tots molt bons i juguen molt bé perquè es coneixen, i jo un dia vaig veure que abans d’un partit discutien una tàctica, o inventaven una jugada nova, no sé, i així, és clar, quan surten a la pista el públic els aplaudeix molt i la gent els veu jugar i al·lucina. L’Àlex és seriós i disciplinat, jo no el conec gaire però segur que, amb el temps, serem bons amics, perquè m’agrada com juga i perquè sempre em saluda quan ens veiem pels passadissos. El Marcelo és una màquina de l’hoquei. Encara que vulgui jugar malament no pot, tot li surt bé i a vegades fa coses que jo no sabré fer fins que tingui vuit anys o nou. L’Albert és el gran, és el gran de tres germans, vull dir, i tots tres juguen a hoquei i així, és clar, estan tot el dia amb els patins i els estics amunt i avall i això ajuda molt a ser un gran jugador. L’Oriol és un crac i l’Eric no para i es mou superràpid. I quan juguen tots junts, i amb aquella samarreta tan guapa doncs, no sé, semblen un equip de veritat, dels que fan respecte, oi? I no cal que tanquis els ulls per imaginar-te un equip de somni, amb els ulls ben oberts el tens allà al davant. És una sort això d’anar de negre, és una mica d’avantatge, no?, una mica només, no creieu?

I és que el negre és el meu color, ja sabeu, oi?, el que mai no em falla, el que sempre m’ajuda. La nit de Reis, quan sento els camells a la terrassa i Ses Majestats obrint la porta del menjador, tanco els ulls molt fort i el color negre són regals i regals i ni una mica de carbó, i quan em donen el xarop per a la tos tanco els ulls i el color negre converteix el xarop fastigós en coca-cola sense cafeïna, i quan no he fet els deures de castellà i la senyoreta em mira i pregunta, el color negre fa que els seus ulls es moguin cap a la dreta i de la seva boca surti el nom de Susanna i jo respiro tranquil.
I ara ja només falta que el color negre m’eixampli la gola, ajudi a empènyer a la llengua i faci desaparèixer els calamars a la romana coll avall. I que les nits abans d’un partit els monstres reculin, les serps verinoses marxin molt lluny i les taràntules de mil potes no apareguin per l’habitació. Però això costarà temps, ja ho sé, molt de temps. Els antídots han d’evolucionar i perfeccionar-se.

I mentrestant sobreviuré com pugui als meus pitjors adversaris: els calamars a la romana i les nits abans d’un partit. I per a tots els altres enemics sempre tindré al meu costat la meva poció màgica: el color negre.

Ah!, en la setena jornada Taronges 4 – Negres 1, Verds 2 – Grocs 3, Blaus 6 – Vermells 5. I si algun resultat no us agrada tanqueu els ulls i veureu allò que desitgeu.