Els porters

Diumenge passat vaig veure la llum. Bé, en realitat vaig veure una llum que s’apagava. De fet tampoc no va ser així, va ser més complicat. Primer veia la llum, després vaig tancar els ulls i la vaig deixar de veure, llavors els vaig obrir i la vaig veure de nou, i finalment, i de manera definitiva, es va apagar i llavors la vaig veure per sempre més. Diumenge passat vaig descobrir que no podré ser, de cap de les maneres, porter d’hoquei.

La mare està molt trista, el pare ho ha acceptat més o menys bé, i per a mi ha resultat un dels tràngols més durs d’aquesta vida. Però ho superaré… suposo que ho superaré …

Diumenge passat, en el Torneig Social, em va tocar col·locar-me les defenses i posar-me de porter. I va ser un desastre, perquè no dir-ho, va ser horrorós. La mare tenia una il·lusió immensa, el pare confiava plenament en mi, jo li vaig posar totes les ganes i tota la força però hi havia un problema, un problema molt greu i amb el que no hi comptàvem … A mi, a vegades, m’agrada tancar els ulls, … I jo he vist porters corrent, saltant, donant voltes a la porteria, driblant un davanter, llençant un penal, estirant-se panxa enlaire, recolzant-se en el travesser … però tancant els ulls? Tancar els ulls i ser porter és definitivament incompatible.

Ja no podré ser mai com el Xavier Bartolí o com l’Albert Morgades. No podré dominar la porteria com la domina l’Anna Escofet ni podré estirar-me a esquerra i dreta com s’estira el Joan Tasias. No podré dirigir la defensa com ho fa l’Eric Soriano ni podré esperar l’atac amb el posat del Sergi Papasseit. No podré moure’m a per l’àrea com es mou el Lúcio Agüero, ni podré aixecar-me i acotxar-me amb la facilitat amb que ho fa el Pol Llaó. No podré allunyar tres llançaments seguits com fa el Joan Casas ni podré col·locar-me a la porteria amb la disposició amb que es col·loca l’Oriol Solé. No podré dominar l’àrea com la domina el Sergi Simó ni estirar-me tot i aturar un penal com l’atura el Mateu Gonzàlez. No podré aguantar un tac i gol permanent amb la serenitat del Joan Carazo ni sortir de l’àrea petita amb la confiança del Pol Benabarre. No podré esperar el davanter amb la seguretat del Jordi Busquets ni inventar una aturada impossible amb l’alegria del Joan Saldaña. No podré endevinar la intenció del contrari com ho fa el Pol Ferrer ni aturar un llançament des de lluny com ho fa el Joel Boqué. No podré situar-me al pal dret i saltar cap a l’esquerra com ho fa el Roger Moreno ni podré allunyar una bola amb la guarda com ho fa el Borja Garcia. I no podré mai, en acabar un partit, treure’m el casc, dirigir-me al mig del camp, saludar l’Anna Carazo i pensar: quina passada de portera! I preguntar-me si ella estarà pensant el mateix de mi.

I és que cada porter, sota el casc, és una persona diferent, i agafa l’estic d’una manera diferent i toca la bola d’una manera diferent i es col·loca a la porteria d’una manera diferent i viu els patits d’una manera diferent i veu l’hoquei d’una manera diferent. I és que cada porter, sota el casc, té una cara, una boca, un nas i uns ulls diferents. Això sí, oberts, sempre oberts.

I si, algun dia, per aquelles coses de la vida, qualsevol d’ells apareix en una pel·lícula, no us la perdeu, si us plau. L’emoció, l’alegria, la diversió, l’angoixa, el suspens, la màgia, la sorpresa o el neguit estan assegurats. I fixeu-vos bé…, fixeu-vos molt bé, perquè segur segur que no serà el protagonista. Però tampoc no serà mai el qui traeix l’heroi o al que li prenen la noia. (O el noi, és clar)

Per a tots els porters i porteres que mireu l’hoquei des d’un altre angle.

I en la darrera jornada del Torneig Social Taronges 1 – Grocs 9, Negres 4 – Blaus 6 i Verds 4 – Vermells 3. I els porters tots increïbles, com sempre. Tots, excepte jo, malauradament.