Tres dies d’Hoquei

Primer dia.Estics i abraçades

La nit abans d’un partit sempre em passa igual. No puc dormir, em poso molt nerviós, tinc molta por... Llavors la mare ve al costat del llit, em porta un got d’aigua, em tapa, diu que tot anirà bé i jo m’adormo. Però la nit de dijous va ser diferent. No era un partit, era un TORNEIG. I jo vaig començar a suar, i a tremolar, i ara tenia calor i ara fred, i m’ofegava i no podia empassar saliva, i li donava voltes a tot, i imaginava el meu estic nou en mans d’un lladre dolentíssim i super-lleig, i veia l’equip contrari com un equip de monstres amb patins que m’arrossegaven fins un penya-segat profund, i patia, i em preguntava si em tocaria la samarreta groga o la verda o si també s’haurien perdut les samarretes, i la mare em va portar aigua, i llet, i em va canviar el pijama perquè estava suat, i em va tapar i em va destapar, i va encendre un llum del passadís, i em va fregar el front amb colònia... I al final, a les quatre de la matinada, es va aixecar el pare i va cridar: Ja està bé de monstres, d’estics i de samarretes. Tothom a dormir! I després passa el que passa. El primer partit el vam perdre, és clar. Tampoc no diré que tota la culpa fos del pare. Tota no, però entre això, l’estic nou que no ha aparegut i els contraris que eren boníssims, la veritat és que no vam poder fer més. Tres a quatre. Un partit igualat. El Pau Pellicer es va deixar la pell, el Marcelo com sempre, infal·lible, l’Iker i el Roger espectaculars, el Marc Serrano un crac, l’Àlex i el Francesc impressionats i el Jordi Busquets de porter. Un equip de somni. I a més a més jo. Jo, que malgrat l’estic vell, vaig fer un partidàs. Però no va poder ser. Els altres eren bons, molt bons: el Ferran, el Sergi, el Francesc, l’Eric i tots aquests. Jo vaig sortir del camp una mica trist, quasi que plorava, però llavors la mare em va fer una abraçada tan gran que semblava que érem nosaltres els que havíem guanyat, que semblava que ens havien donat la copa més gran, que semblava que ens havien proclamat vencedors absoluts, campions del Torneig, campions d’Europa, campions del món, que semblava que era jo el millor jugador del Reus, el millor jugador del Torneig, el millor jugador del món, el millor fill del món... una abraçada tan gran ... Després el pare em va comprar una bossa de Cheetos.

I vam anar a fer un tomb. Al pavelló hi havia tanta gent i tant ambient que semblava com Port Aventura però sense el Dragon Khan ni el Pájaro Loco. Bé, més aviat com el Xiqui Park però sense tobogans ni boles. No, com la Festa Major del poble però sense envelat ni orquestra, ... No sé, era una passada: gent per aquí, gent per allà, samarretes de tots colors, un bar ple de fantes i patates, amb els cambrers més simpàtics del món, una tómbola que sempre tocava i només valia un euro, les grades a tope, els partits super-emocionants, i tots els meus amics donant voltes per tot arreu: ara miràvem un partit, ara corríem pel passadissos, ara demanàvem un euro als pares, ara pujàvem tots a dinar, ... Una festa increïble ... I a la nit estava tan cansat que la mare no va haver de venir ni a portar aigua. Em vaig estirar al llit i abans de tancar els ulls li vaig dir al pare: Pare, quan sigui més gran vull ser com l’Aleix Salvador. I em faran una entrada i jo no ploraré, m’aixecaré de terra i picaré la falta directa més ben picada del món, i faré gol i aniré, molt seriós, a celebrar-ho amb el porter... Bona nit.

Segon dia. Gorres i nenes

El partit contra el Pre-benjamí C era un partit especial. No perquè fossin nenes, no perquè fossin boníssimes, no perquè siguin amigues meves, no perquè l’any passat sempre ens guanyaven, ... Era especial perquè l’entrenador em va dir que sortiria de titular. Quina responsabilitat, quins nervis, quin moment més transcendental, ... Estava completament aclaparat, paralitzat, garratibat, ... L’àrbitre va xiular l’inici del partit i la Mariona va sortir com una exhalació, va arribar fins la porteria i va marcar gol. I jo encara no havia començat a patinar. Va ser un partit difícil, molt difícil. L’Anna Carazo les aturava totes, la Serrano no es cansava mai, la Carranza i la Blanca ens tenien esgotats i l’Helena era un no parar. Vam patir molt, vam suar molt i al final vam guanyar. I quan marxàvem de la pista vaig pensar en l’abraçada que m’havia fet la mare el dia anterior, vaig mirar de reüll les mares de les nenes i vaig sentir una mica d’enveja.

El pare m’havia promès dos euros per la tómbola i en sortir del vestuari vaig anar disparat per veure què em tocava. Jo no volia el pernil, ni l’ampolla de cava, és clar, ni tan sols un estic. Jo ja tinc un estic nou, no sé on, però en tinc un. Jo volia aquella bola que es penjava i que tenia llum i canviava de color. No havia vist mai una cosa tan guapa. Vaig tancar els ulls, vaig posar la mà dins la capsa i vaig desitjar amb totes les meves forces agafar la papereta de la bola lluminosa. Primer paper: gorra Tecnol, segon paper: visera Passport. Jo no tinc res contra les gorres, ni contra les tómboles ni tan sols contra les mares del Pol i de l’Anna, però un altre any, ... un altre any fan una capsa amb les paperetes de les gorres, una altra capsa amb les esterilles i una altra capsa amb les boles lluminoses, i així cadascú agafa d’allà on vol i tots tan contents. Després també resulta que amb dos euros, què has de fer?. El pare es podria estirar una mica. Dos euros, dos euros, dos euros i prou. Un italià d’aquell equip tan bo: vint euros, dinou regals de no sé què i la bola meravellosa. El Benjamí i el Quim: catorze euros, un pernil per repartir, no sé quins rotllos més i la bola. I jo, dos euros, dos gorres, ... No se’n parli més. Vaig marxar a veure el partit de l’aleví B contra un equip de Madrid i allà, allà a les grades sí que m’ho vaig passar bé. Com juguen, com se la passen, com corren, com es mou el porter, ... I després els infantils ja són com d’una altra galàxia, i els juvenils..., els juvenils ja no es pot ni explicar. A la nit, al llit, quan el pare va venir a fer-me un petó li vaig dir: Saps què, pare? De gran vull ser com el Ton Guarque, i en un partit molt igualat, si els contraris empaten quan queden dos minuts, agafaré la bola, em miraré la porteria contrària, xutaré des de més enllà de la línia de mig camp i marcaré gol, i escoltaré com tota la grada crida amb mi i m’aplaudeix sense parar. Bona nit.

Tercer dia. Premis i adéus

Jo estava tan cansat, tan esgotat que diumenge no hi havia manera de llevar-se. Vaig esmorzar molt poc i molt ràpid i en el partit contra el Pre-benjamí D no podia ni amb la meva ànima ni amb els meus patins. No és una excusa, jo mai no dono excuses quan perdo. Jo faig com diu el pare, com diu la mare, com diu l’entrenador. M’esforço tant com puc, ho faig tan bé com sé, intento millorar però, nois, ... sóc una persona humana. I els humans fem coses bé i coses malament, i a vegades l’encertem i a vegades ens equivoquem, i tenim les nostres virtuts i els nostres defectes, i a vegades guanyem i a vegades perdem. I els del Pre-benjamí D…, els del Pre-benjamí D ho van fer tot bé, i la van encertar sempre, i no es van equivocar gens, i eren superbons, i van guanyar de carrer, ... i ves a saber, a veure si resulta que no eren humans, a veure si resulta que eren ells aquells monstres de l’hoquei que em passaven per sobre en els meus somnis. Però no, al final del partit me’ls vaig mirar bé i no, no eren monstres, eren el Pol, el Nil, el Pau Ragnoni, l’Albert, l’Àlex, el David i el Joel. Eren els meus amics, els de sempre, els que entrenen amb mi, ... però aquell partit van jugar tan bé ...

Quan vam acabar, la Rosi, la mare del Julio del Benjamí B, el que fa tants gols, el que es mou tan ràpid, el que juga amb el Pinyol i tots aquests, doncs això, que la Rosi ens va regalar una chuche i vam sortir tots junts, feliços i contents, a donar voltes pels passadissos i a pujar i baixar per les grades sense parar. I a la primera filera, totes ben col·locades, estaven les nenes del Pre-benjamí C mirant el partit de les grans. Quina passada! Com juguen, com corren, … Quin partit! I quina portera! Guau!

Després no vam tenir temps per més. El Marcelo pare ens esperava per col·locar-nos els patins i preparar-nos per la desfilada. Quins nervis, tanta gent a les grades, tants jugadors amb patins, tantes copes, tantes medalles, tantes bosses amb regals, … Anaven sortint els equips i la música no s’aturava. Ara Cambrils, ara Voltregà, ara Sevilla, Madrid o Itàlia. Era tan bonic. I després els del Reus: primer els petits, i després Pre-benjamí D, C, B, … I ja ens toca a nosaltres, és el nostre moment de glòria, tothom ens mira, tothom ens aplaudeix, una volta triomfal per la pista, quina passada … Va ser tant emocionant. Jo no volia que s’acabés mai. Repartien premis, sonava l’himne del Reus, sortíem a recollir les copes, i la pista plena de jugadors, tots cridant, tots cantant, tots contents. Que no s’acabi, que no s’acabi, que no s’acabi mai, … que no diguin mai “… i fins l’any que ve”. Però ho van dir. I es va acabar la festa. I em vaig treure els patins i vam tornar cap a casa.

I un cop al llit, cansat i esgotat, va venir la mare, em va tapar i em va portar un got d’aigua. I quan va venir el pare a fer-me un petó li vaig dir: Saps què, pare? De gran ja no vull ser jugador d’hoquei. No. Vull ser com la Mercè, perquè passen els tornejos i ella sempre està allà… Bona nit.

Falten tres dies

Falten tres dies pel Torneig i estic desesperat. No dormo, no menjo, no em concentro en els entrenaments. És horrorós, és terrible, ... és una tragèdia!!! ... He perdut l’estic. L’estic nou, el del meu aniversari, el que encara no havia estrenat, el que guardava pel meu debut estel·lar. La mare diu que ja sortirà, el pare diu que jugui amb el vell, ... Amb el vell? El Torneig més important de la meva vida, jugant com amfitrió, amb les grades plenes de gom a gom i jo amb un estic vell? No pot ser, no pot ser, l’he de trobar. He buscat sota els llits, entre les escombres, darrera la porta del safareig i a tot arreu on es pot guardar un estic i res, ni rastre. El Torneig ja quasi està a punt, els equips de fora deuen estar arribant, les samarretes ja estaran preparades, els àrbitres avisats, els jugadors del Reus entrenant amb força, els del bar col·locant les begudes a la nevera, els que sempre parlen preparant els discursos, els altres traient la pols als trofeus, connectant el marcador, fent les darreres trucades ... Tothom treballant, tothom al seu lloc, tothom quasi a punt i jo ... i jo sense estic. Com ho faré?, com rebré les passades del Roger?, com li passaré la bola al Pau?, com celebraré els gols amb el Sergi? Com li explicaré a la gent que tenia un estic nou i ha desaparegut? Només falten tres dies, tres dies per buscar sense parar, per revisar cada racó de casa, per demanar ajuda a la noia que neteja, per interrogar seriosament la meva germana, ... La meva germana? Segur que ha estat ella. Una vegada em va enterrar un playmobil a les torretes del balcó. He de desenterrar totes les plantes, he de buidar tots els calaixos, he de desmuntar el sofà, he de mirar dins el forn, entre la roba d’esquí, sota els matalassos, a la caixa del pessebre, ... L’he de trobar. I el dia 7 sortir a la pista amb el meu equip, amb la roba planxada i els patins enllustrats, i amb l’estic tan nou que semblarà que brilli. I farem el millor partit de la nostra vida: el Francesc per la dreta, el Marcelo per l’esquerra, o amb la Blanca i amb l’Eric o amb l’Oriol i l’Helena ... I jo repartint el joc, i driblant els contraris, i desmarcant-me i pujant per la banda, i xutant amb aquell estic, nou, lluent, infal·lible, ... Déu meu, el meu estic ... Vaig a buscar-lo. Ens veiem el dia 7 al pavelló del Reus. Ja em reconeixereu. Sóc el que sempre lluita, el que sempre corre, el que fa unes passades mil·limètriques, el que surt a la pista amb el peu dret, el que mai no es cansa, el de l’estic més guapo, ... O potser el del estic fet pols, arreglat amb cinta gris, amb la fusta enfosquida pel temps, ratllat i escapçat, amb les lletres que ja no es llegeixen, ... Déu meu, només tres dies ... L’he de trobar, l’he de trobar, l’he de trobar, ...