Negre ... com quan tanques els ulls?

Hi ha dues coses en aquesta vida que no puc suportar: les nits abans d’un partit i els calamars a la romana. Les nits abans d’un partit es fan llargues i tenses, apareixen tots els monstres de l’univers, tots els éssers més esgarrifosos i totes les pors i les angoixes més terribles. Els calamars a la romana es fiquen a la boca i comencen a moure’s: aquell arrebossat tou dóna voltes sense parar, els fils com de plàstic s’enganxen a les dents i s’estiren i s’arronsen i el calamar mig cuc es resisteix a ser destruït i engolit. Després hi ha altres coses que em fan patir, que no m’agraden gens o que em posen en problemes. Però per a totes aquestes tinc un antídot infal·lible: tancar els ulls. Tanques els ulls i un altre món es fa present. Si la senyoreta em pregunta set més vuit, tanco els ulls i veig el quinze. Si la mare es desespera perquè no troba la coquillera, tanco els ulls i la veig al costat del pot dels llapis de colors. Si estem comprant sabates per l’Amèlia i m’agafa molt pipí, tanco els ulls i el pipí recula. I és que dins els ulls, que sembla tot negre, hi ha totes les coses que et pots imaginar, tot el que vulguis, tot el desitges, tot el que està lluny o el que està amagat, tot el que no saps o no coneixes, ...

Per això m’agrada tant tancar els ulls, perquè m’ajuda en tot, perquè m’il·lumina i em tranquil·litza. I per això el negre és un color tan guai, perquè ho té tot i sinó s’ho inventa. I per això l’equip negre del Torneig Social és tan guai, perquè ho tenen tot i sinó s’ho inventen. Tenen tècnica, rapidesa i posició en el camp, tenen un joc d’equip que al·lucines i tenen uns jugadors que són tots uns figures. Són l’Àlex, el Marcelo, l’Albert, l’Oriol i l’Eric i són tots molt bons i juguen molt bé perquè es coneixen, i jo un dia vaig veure que abans d’un partit discutien una tàctica, o inventaven una jugada nova, no sé, i així, és clar, quan surten a la pista el públic els aplaudeix molt i la gent els veu jugar i al·lucina. L’Àlex és seriós i disciplinat, jo no el conec gaire però segur que, amb el temps, serem bons amics, perquè m’agrada com juga i perquè sempre em saluda quan ens veiem pels passadissos. El Marcelo és una màquina de l’hoquei. Encara que vulgui jugar malament no pot, tot li surt bé i a vegades fa coses que jo no sabré fer fins que tingui vuit anys o nou. L’Albert és el gran, és el gran de tres germans, vull dir, i tots tres juguen a hoquei i així, és clar, estan tot el dia amb els patins i els estics amunt i avall i això ajuda molt a ser un gran jugador. L’Oriol és un crac i l’Eric no para i es mou superràpid. I quan juguen tots junts, i amb aquella samarreta tan guapa doncs, no sé, semblen un equip de veritat, dels que fan respecte, oi? I no cal que tanquis els ulls per imaginar-te un equip de somni, amb els ulls ben oberts el tens allà al davant. És una sort això d’anar de negre, és una mica d’avantatge, no?, una mica només, no creieu?

I és que el negre és el meu color, ja sabeu, oi?, el que mai no em falla, el que sempre m’ajuda. La nit de Reis, quan sento els camells a la terrassa i Ses Majestats obrint la porta del menjador, tanco els ulls molt fort i el color negre són regals i regals i ni una mica de carbó, i quan em donen el xarop per a la tos tanco els ulls i el color negre converteix el xarop fastigós en coca-cola sense cafeïna, i quan no he fet els deures de castellà i la senyoreta em mira i pregunta, el color negre fa que els seus ulls es moguin cap a la dreta i de la seva boca surti el nom de Susanna i jo respiro tranquil.
I ara ja només falta que el color negre m’eixampli la gola, ajudi a empènyer a la llengua i faci desaparèixer els calamars a la romana coll avall. I que les nits abans d’un partit els monstres reculin, les serps verinoses marxin molt lluny i les taràntules de mil potes no apareguin per l’habitació. Però això costarà temps, ja ho sé, molt de temps. Els antídots han d’evolucionar i perfeccionar-se.

I mentrestant sobreviuré com pugui als meus pitjors adversaris: els calamars a la romana i les nits abans d’un partit. I per a tots els altres enemics sempre tindré al meu costat la meva poció màgica: el color negre.

Ah!, en la setena jornada Taronges 4 – Negres 1, Verds 2 – Grocs 3, Blaus 6 – Vermells 5. I si algun resultat no us agrada tanqueu els ulls i veureu allò que desitgeu.