Pares i mares

Diumenges a la tarda, al pavelló del Reus, hi ha tants pares ...
Hi ha pares que arriben els primers i obren les portes i encenen els llums, hi ha mares que sempre fan una mica tard i desprès han de córrer i hi ha pares i mares que no corren mai. Hi ha pares que vénen de molt lluny i es cansen i no es queixen i hi ha pares que viuen molt a prop i es queixen una mica. Hi ha pares que fan les bosses el dia abans i s’obliden els mitjons i hi ha mares que porten uns mitjons de recanvi i te’ls deixen i els hi dones les gràcies. Hi ha pares que et porten de la mà, t’acompanyen al vestuari i t’ajuden a vestir i hi ha mares que et donen la bossa i et diuen “bona sort”. Hi ha mares que seuen a les grades i esperen que sortim i hi ha pares que volten pels passadissos i pregunten, i animem, i surten a la pista i tornen a entrar. Hi ha pares que no es perden una jugada, ni un detall, ni una incidència i hi ha mares que aixequen el cap i diuen “què ha passat?”. Hi ha pares que coneixen el nom de cada un de nosaltres i hi ha mares que es pensen que jo em dic Francesc i que el Sergi és el Pau. Hi ha pares que badallen i tanquen els ulls perquè han sortit de nit, hi ha pares que volien fer la migdiada i no han pogut i hi ha mares que no tenien res a fer i esperen que el temps passi. I desprès hi ha pares que estan més nerviosos que els nens, que compten cada minut que falta per a què comenci el partit i que per res del món es perdrien aquella estona del dia. I també hi ha pares, i mares, que volien fer una paella i no han tingut temps, que havien d’endreçar un armari i l’han deixat a mitges, que són fans de la Fórmula I i no han vist la sortida. I llavors hi ha pares que l’han vist al bar del Reus. Hi ha pares que només tenen ulls pel seu nen, i les seves jugades i les seves virtuts i hi ha mares que es sorprenen quan el porter es treu el casc i apareix el seu fill. Hi ha mares que criden i animen i salten i esbufeguen i hi ha pares que sospiren i canvien la cama de posició a poc a poc. Hi ha pares que quan acabes vénen corrent a veure’t i et fan una abraçada i saluden a tot l’equip i hi ha mares que t’esperen fora i quan surts diuen “anem”. Hi ha pares divertits, pares seriosos, mares disposades, pares cansats, pares que no havia vist mai, mares que sempre estan al Reus, pares molt alts, pares enganxats a una càmera de fotos, mares molt elegants, mares molt sofertes, pares molt despistats, mares molt patidores , ...
... I desprès hi ha els meus pares, és clar, que són com els teus, naturalment, una mica de tot, depenent del moment. Pesats, tranquils, increïbles o insuportables. I allà estan tots, cada diumenge, i te’ls mires i penses:
... quin munt de pares, Déu meu!