Molta febre i molts gols

Una altra nit de dissabte terrible. Ja sabeu que les nits abans d’un partit jo pateixo molt, i imagino coses horripilants i dormo malament, i llavors els pares em consolen i estan per mi, i em parlen i ja s’arregla tot. Però dissabte passat no va ser així. Em vaig enfrontar jo sol a un munt d’éssers terrorífics, vaig lluitar jo sol contra exèrcits d’escarabats peluts, vaig batallar molt dur per vèncer les plantes carnívores que se’m volien empassar junt amb tot el meu equip, i vaig acabar esgotat, és clar. I tot perquè els pares no podien venir a ajudar, tot perquè la mandarina, la pesadilla, la nena fifi, la molestona, la figaflor, la ditxosa germaneta tenia febre. Jo me l’estimo molt l’Amèlia – l’Amèlia és la meva germana i a partir d’ara diuen el pares que només l’anomenaré així: Amèlia, Amèlia, Amèlia - Però hi ha moments i moments, i el dia abans d’un partit no és gaire oportú això de tenir febre, s’ha d’estar per la feina i no perdre el temps amb Dalsys, termòmetres o mocadors amb colònia. Bé, el cas és que tot el cap de setmana vam estar pendents de la pica-soques, perdó, de l’Amèèèèlia, i és clar, el nen, que ja és gran, que s’espavili sol. I desvalgut vaig passar la nit, i abandonat em vaig llevar, i solitari em vaig vestir, i orfe de companyia vaig preparar la bossa. I no vaig anar sol al partit perquè vivim una mica lluny, que sinó ... Vam anar el pare i jo, i al tornar a casa, que ja era negra nit, la mare va murmurar: Com ha anat? Bé, bé, va dir el pare. Com han quedat? No sé, han guanyat, em sembla. Contra qui jugava? Contra els vermells?, va dubtar el pare. I llavors jo, que això de l’hoquei ho visc amb tot els seus detalls vaig començar a explicar:
“Primer van jugar els verds i els vermells. Van començar un xic tard, a les cinc i vuit minuts. L’Oriol portava una samarreta blava de l’Argentina, el primer gol el va fer el Sergi, un geni el Sergi, desprès en va fer quatre més. El Pau Pellicer en va fer un de vaselina i per l’esquadra, el Pau Pellicer és vermell, l’Iker és verd i jugava amb la tranquil·litat que el caracteritza. Jo és que em poso molt nerviós, fins hi tot quan miro els altres. Van guanyar set a un, els verds, vull dir, els vermells tenien el Ferran de porter i el Ferran és una màquina, perquè en sap molt i patina moltes hores. Jo, quan marxava, el vaig veure, i ell encara anava amb patins. Li he de dir al pare que vull patinar més hores, eh pare? El Ton Guarque no tenia fred perquè duia màniga curta. Jo també. També duia màniga curta, vull dir, i tots, menys els porters, és clar. El porter del nostre equip va ser el Borja i nosaltres, els grocs, vam guanyar perquè el Pol és el millor del món. Bé, el millor del món sóc jo, i també el Nil, i el Xavier, i l’Albert, i el Max és veritat, i l’Oriol i l’altre Oriol, i l’Àlex i l’Helena que corre com el vent i quasi que no la veus, i l’Anna fent de portera, ... ui, no sé, som tots tan bons ... És clar, el Reus és el millor equip del món i nosaltres som del Reus, i llavors tots som els millors, oi, mare? Vam guanyar set a un, com el primer partit, o un a set, no sé, és el mateix, oi?, perquè els dos jugàvem a casa. Ens van xiular una falta directa, que és com un penal però més lluny i de costat, i si no marques ve tot l’equip corrent per darrera per rematar la bola i per espantar el porter. El Pol la va llençar i el Francesc la va aturar. Sort que tenien el Francesc de porter perquè sinó haguéssim marcat més gols, i és que el Francesc, de porter, també és el millor del món. Va entrar una pilota a la pista però ningú no es va equivocar i és que estem molt pel partit i no ens distraiem amb altres coses. La pilota era taronja, com l’equip contra el que jugàvem nosaltres. El jersei de la mare de l’Anna Serrano era rosa i la mare del Marcelo duia un xaleco beige, perquè són aquests dies que no saps si fa fred o no en fa. Desprès del nostre partit jugaven els blaus i els negres i a mi em va venir gana. Jo volia patates com el Nil Carranza però el pare em va comprar mig bocata de formatge. Com el Pol, veus? La mare del Pol portava dos bolsos, potser pels entrepans. El partit Blau contra Negre va ser una canya, fins i tot va venir el Pere Tella a veure’l. El Pere és benjamí o més, no sé, i juga superbé perquè mira molts partits i perquè és boníssim, clar. Jo volia seure darrera la porteria amb el Ferran, que també mirava, però el pare em va dir: quan acabis el bocata, i es va acabar abans el partit que el bocata. I allà a les grades vaig veure els gols una mica de lluny, i a més els pares parlen molt i s’aixequen i no paren i jo no em puc concentrar en el joc. Van marcar molts gols, en total deu, sis a quatre, guanyen les nenes una altra vegada. I van marcar tots, o quasi tots: la Blanca, l’Albert, les Annes, l’Oriol, i quan l’Eric estava a punt de fer una superaturada va passar pel mig la mare del Pau Ragnoni amb una nena a coll, i jo no vaig veure l’aturada, i vaig mirar la nena i no la coneixia de res, era nova allà al pavelló, potser era d’un altre equip. I llavors es va acabar el partit i vam marxar, i el pare va ajudar una mica a guardar els bancs i tot això. I ja està.”
Estava extenuat. Jugar a hoquei no em cansa, és això d’explicar els partits que és esgotador. La mare em va dir bona nit i jo li vaig fer una abraçada. Bona nit pare, bona nit mare. I llavors el pare em va manar que li fes bona nit a la meva germana, i vaig anar al seu llit i estava quasi adormida. Bona nit. On eres? Al Reus, és clar. I t’han comprat patates? No. I ganxitos? No, he jugat un partit, saps? Te l’explico?, doncs escolta:
“Mira, el Pol va marcar cinc gols i jo un, el pare del Pau no va fer fotos, el primer partit va ser una passada. I nosaltres jugàvem segons. Els taronges ho van fer superbé, sempre ho fan superbé, el Jordi ens deia que ...”
... i llavors es va adormir.
Bona nit cuc amb potes, bona nit mandonguilla, bona nit col-i-flor … bona nit Amèlia, fins demà.