Blaus … com el mar?

M’ha dit el Frederic que tot això del Torneig Social ho estic explicant fatal. El Frederic, quan ens manen una fitxa de Naturals, col·loca el paper recte, fa punta a tots els llapis, els disposa de gran a petit, es neteja les mans a la bata, s’arremanga una mica, tanca els ulls uns segons, respira profundament i comença. I no és que jo porti les mans brutes o que no hagi respirat prou. No. Jo me les rento molt sovint, les mans, i respirar, respiro bastant. És una qüestió de preparatius. S’ha de ser organitzat, polit i endreçat. I ara resulta que tot el que jo he explicat del Torneig Social no s’entén res de res. Diu el Frederic que tot és un batibull total, diu que encara no sap qui són els del meu equip, diu que li ha semblat entendre que hi ha moltes Annes i molts Paus però no sap quants, diu que no té ni idea si els meus amics són alts o baixos, si són rossos o morenos, diu que tot és un embolic enorme i que hauria de posar ordre i començar pel principi. I el principi – diu ell, i segurament té raó – seria presentar-vos a tots els que formem el Torneig Social. I després ja vindran els detalls i les anècdotes. Així que comencem. Som sis equips: Blau, Groc, Negre, Taronja, Verd i Vermell i tenim tres entrenadors. El millor és que obriu la pàgina web del Reus Deportiu, que és una pàgina que fan un senyors superintel·ligents i supermisteriosos des d’un lloc superlluny i superamagat i aquests senyors saben tot el que passa al Reus des de fa molts anys i tot el que passarà d’aquí molts anys i ho apunten en un ordinador i surt així: www.reusdeportiu.com, escoles esportives, hoquei patins i surt una foto. Doncs aquesta foto no val, cliqueu a la dreta (informació hoquei base) i llavors surt una llista d’equips ordenada de grans a petits. Si obriu Primera Catalana surt l’Oriol Borràs. Bé, ara no surt perquè potser s’estan pentinant per fer la foto i penjar-la, però quan surti el veureu. És un dels nostres entrenadors, surt el primer de la llista perquè és el més gran i el més bo. A Juvenil A surten (o s’estan pentinant) el Ton Guarque i el Jordi Llauradó, que són igual de bons però una mica més petits, i al final de la llista estem nosaltres: Torneig Social (blau), Torneig Social (groc), Torneig Social (negre), ... Aquests, aquests ... aquests som nosaltres! No estem col·locats ni per més o menys grans ni per més o menys bons. Tots som superbons i tots som mitjans. Petits no, petits són els de l’escola. I els primers són els blaus, que són les nenes, que són les primeres no perquè siguin millors o perquè siguin nenes. Són les primeres perquè sempre són les primeres. I són sis: la Blanca, l’Anna Carranza, l’Anna Serrano, l’Helena, l’Anna Carazo i la Mariona. Abans també estava la Maria però ara la Maria fa altres coses, coses superxules i superdifícils, coses que un nen de benjamins no sabria ni com començar a fer, ni somiar de començar a fer ... És una canya, la Maria. Com veieu hi ha tres Annes però són fàcil de diferenciar: la Carazo és la portera i es distingeix perquè va vestida de portera, la Serrano és la que corre com el vent i es distingeix perquè té les cames llargues per córrer com el vent i la Carranza és el número set, i porta el número set perquè té set anys, perquè el seu germà porta el número set i perquè el Lluís Teixidó portava el número set, i quan faci vuit anys portarà el número set, naturalment. També està l’Helena que no va saber que era jugadora d’hoquei fins que li van donar un estic. Ella vivia feliç, anava a escola, jugava, saltava, es barallava amb el Gerard, menjava, dormia i feia patinatge artístic. I un dia que portava patins va agafar un estic i va dir: m’encanta! I des de llavors que no ha parat. I desprès està la Blanca que és el cas contrari: ella va saber que era jugadora d’hoquei quan va néixer, o potser abans de néixer ja li havien dit, no sé. I finalment està la Mariona que viu a Castellvell, i allà a Castellvell com estan a la muntanya l’aire és més pur i els nens respiren més, i quan baixen a Reus tenen més força. I per això quan jugo amb la Mariona sempre em guanya, és una qüestió d’altitud. I totes juntes formen un equip boníssim: l’equip Blau, blau pel cel de Reus, pels ulls de dues Annes i una Mariona, perquè blau és el primer color de la cançó. Blau, blau, blau és el vestit que porto, ... perquè blau és el mar, a vegades pacífic i a vegades tempestuós, perquè blau els hi escau bé i perquè blau els hi va tocar i ràpidament es van posar la samarreta i van sortir a la pista.
I la setmana que ve us parlaré dels grocs, del meu equip, de mi mateix ... ??? No sé si ho sabré fer. Ja veurem
Per cert, en la cinquena jornada Negres 1-Verds 4, Vermells 5-Grocs 7 i Blaus 6-Taronges 3 i el Ton i el Jordi duien màniga llarga però es van arremangar.