Més febre … i menys hoquei?

La setmana passada tenia febre. Estava al llit i per això no vaig poder explicar res de la quarta jornada del Torneig Social.
Això de la febre és un fet curiós, s’encomana com els polls i té uns efectes estranyíssims. A l’Amèlia li va donar per suar i per plorar. Al pare li agafa cansament i fred i s’estira al sofà i es tapa amb una manta. A la mare li ve molt de gust la sopa, i fa sopa, i pren sopa i tots a menjar sopa. I a mi, a mi em vénen moltes ganes de jugar a hoquei. Però els pares no s’ho creuen i diumenge passat no l’altre no em van deixar anar al partit. És horrorós, m’he perdut un partit. Què va fer el meu equip?, qui es va posar de porter?, potser el Xavier?, com van jugar l’Aleix, el Roger o la Mariona? I el que és pitjor que tot això: com us explico jo ara com va anar aquella jornada? Jo vaig insistir molt, vaig jurar que em trobava perfectament bé més de mil vegades, vaig córrer pel passadís amunt i avall sense parar per demostrar que estava en plena forma, i fins i tot, quan em posaven el termòmetre, vaig aixecar una mica el braç per a què no pugés la temperatura. Però de res va servir. Em vaig quedar a casa. No jo. Tots ens vam quedar a casa. I és que jo li havia demanat al pare que anés ell i m’expliqués tots els partits. Però el pare tenia feina, sempre té tanta feina... I desprès li vaig demanar a la mare si us plau, ja no per mi, sinó per tots el milions i milions de nens que segueixen el nostre Torneig per internet. Però la mare em va dir que no podia ser, que no passava res si un diumenge no explicava els partits. I que si no ho feia jo ja ho explicaria algú altre, potser la mare de l’Anna. La mare de l’Anna? La mare de l’Anna només escriu coses de grans que no s’entenen gens ni mica i no tenen res a veure amb l’hoquei. No s’hi fixa en les jugades, no sap res de tècnica ni de reglament. Sóc jo qui ha d’estar allà, sóc jo qui ha d’explicar si nosaltres, els grocs, que jugàvem primers, vam fer un partidàs davant els negres que són superbons. Potser vam empatar perquè segur que el Pol va ficar tres o quatre gols, i els negres també tres o quatre: l’Albert, l’Eric, el Marcelo, ... I si el Marcelo no va jugar i llavors ells van marcar menys?, o potser va marcar l’Oriol i llavors ja són quatre a quatre ... No ho sé, no ho sé, no ho sé i em desespero. Qui hi havia? Qui faltava? Qui va fer d’àrbitre i qui d’entrenador? Quina samarreta portaven el Jordi, el Ton i l’Oriol? Màniga curta? Segur, ells són forts i no tenen mai fred. I què van fer els vermells contra els taronges? , dos a zero?, un a tres?, sis a quatre?, quatre a cinc?, vuit a tres!, ... Jo no podia viure amb aquella impaciència, volia trucar algú i que m’expliqués tot, tot, tot. La mare deia que em tranquil·litzés, que ja ho preguntaríem en el proper entrenament i que no venia d’un dia ni de dos ni de tres. Però jo ho volia saber ja, i us ho volia explicar superbé. I la mare no em va deixar trucar l’Helena o el Pau i que em diguessin com havien jugat, i qui havia marcat els gols, i si va entrar una bola a la pista o si va passar alguna cosa especial. La mare pesada amb la febre i insistint amb la sopa, i el pare tapant-me amb la manta. I jo donant-li voltes a la quarta jornada, imaginant uns partits disputadíssims, gols de vaselina i gols de falta, jugades increïbles dins de l’àrea, passades al mil·límetre que són mig gol, aturades de somni, carreres per les bandes ...
I després, a la nit, amb tantes angoixes i tants neguits, només que somiava amb estics i pilotes - tres mil estics i trenta mil pilotes -, amb gols i patins - milers de gols i milions de patins -. I els estics em picaven al cap i la febre pujava i pujava, i les pilotes botaven pel pavelló com crispetes dins un microones, i la mare repartia sopa per les grades i la gent no volia sopa, i el pare tapava els de la banqueta amb una manta i els de la banqueta no tenien fred, i el Ferran no parava de fer gols i el Ramon no parava de córrer, i l’Iker feia el crit de Tarzán i l’Hugo donava voltes i voltes, i els partits no s’acabaven mai i tot era un embolic de nens i sopa, estics i crispetes, ...
I al matí següent la febre havia pujat tant que no vaig anar a escola. I dimarts tampoc, ni dimecres ni dijous. I he passat cinc dies a casa, estirat al sofà, tapat amb una manta i prenent sopa a totes hores. I ara ... Ara necessito l’hoquei com l’aire que respiro. Necessito els amics, l’escola i els entrenaments. Necessito posar-me els patins i agafar l’estic. Necessito el Torneig Social. I en dos o tres dies em posaré al dia, i us explicaré la cinquena jornada de pe a pa, amb tots els resultats, i les alineacions, i les jugades amb tots els seus detalls, i els incidents més destacats, i els comentaris d’algú que en sap d’hoquei. I oblidarem la quarta jornada, amb tots els romanços de la febre i la sopa. I és que sembla que aquesta història l’hagi inventat la mare de l’Anna i no pas un jugador d’hoquei experimentat com jo. Fins aviat.