Groc … com les llàgrimes més dolces?

No puc dormir. No són els caimans assassins que m’ataquen ni les taràntules amb cent potes que passegen sobre el llit. És una tristesa infinita que no em deixa descansar i un riu de llàgrimes que no s’atura i no em permet tancar els ulls. Estic desolat, abatut i compungit. Estic fet pols. No surto a la foto.
El pare diu que això no és el més important, que el que importa és jugar i entrenar i que els teus companys i entrenadors pensin que ets un bon jugador i una gran persona. La mare diu que l’Oriol Borràs tampoc no surt, ni el Ton Guarque ni el Jordi, i són tots un grandíssims jugadors i unes grans persones. El pare i la mare no volen que plori, però jo no ho puc controlar: són les llàgrimes que neixen de molt endins i s’escapen, i és el cor que prem molt fort i les empeny. Tot semblava tan bonic. Jo ja havia preparat la situació, m’havia rentat les mans, havia respirat profundament i ja tenia pensat l’inici d’aquesta crònica: “Avui us presento ELS GROCS!!! Grocs com el sol que ens il·lumina, com les estrelles que més brillen en el firmament, com un camp de gira-sols a ple estiu, com les llimones més dolces, com la truita d’ou que fa la mare per sopar, ...” No puc continuar, no puc escriure, no ho puc suportar. Som un equip tan bo, tan guapo, tan increïble. El Xavier, l’Aleix, el Pol, el Sergi, el Borja i jo. Un equip total. Un equip que al·lucines. I jo no hi sóc.
La mare diu que potser van fer la foto el dia de la febre i que ja li direm a qui sigui que la torni a fer. El pare diu que, si jo vull, el tiet Jordi, l’expert de la família, em muntarà una web per a mi sol i que li podrem dir com vulguem: elmillorjugadordhoqueipatinsdelmonmundial.com, per exemple. Però el tiet Jordi també em va prometre que em baixaria Piratas del Caribe I i encara no ho ha fet. I mentrestant els meus amics estan allà, a la foto, somrient a la càmera. I els pares insistint que l’important és jugar i passar-s’ho bé, i jo mirant les fotos dels equips i plorant, i ells consolant-me, i l’Amèlia molestant per allà el mig. I llavors, la nena més pesada de tot l’univers interestel·lar ha fet el descobriment més gran de la seva vida: jo també surto a la foto! Mireu la fotografia dels vermells. Veieu un nen saltant per les grades, allà darrere del cartell d’Olympic, al mig a la dreta? ... Aquell sóc jo!
I ara sóc tan feliç ...
... i ja podem tornar a començar.
Avui us presento: els grocs! Amb el Xavier, un noi tranquil que juga com els àngels, l’Aleix, boníssim, increïble, el Pol, una màquina, no para de fer gols i juga que al·lucines, el Sergi, un crak, ràpid i habilidós, el Borja, fantàstic, fabulós, ... i jo .... el de les grades.

I ara estic tan content que ja no puc explicar més coses, me’n vaig al llit a descansar pel partit del proper diumenge (diumenge passat Grocs 1 - Blaus 9, Vermells 4 - Negres 2 i Verds 3 – Taronges 3), i li faré una abraçada a l’Amèlia, i mil petons al pare i la mare i somiaré en un món tot de color groc, amb molts estics i moltes pilotes, i pensaré un nom per la web que em farà el tiet Jordi: elsmillorsjugadorsdhoqueipatinsdelmonmundial.com,o potser, blaugrocnegretaronjaverdvermellsomelsmillors.com, o potser viscaeltorneigsocialdelreusdeportiu.com , o sinó josocelquesaltaperlesgradesisocfeliç.com ... ja ho pensaré un altre dia. Bona nit.