Entrenar i estudiar

Definitivament de gran seré jugador d’hoquei i explorador. Jugador d’hoquei perquè en tinc les condicions i les ganes, i explorador perquè m’agrada portar sorra a les sabates. És així. La mare no ho entén i segueix buidant, cada tarda, les sabates a la brossa, i fins i tot, a vegades, les espolsa i les renta. Ella no és conscient que portar sorra a les sabates forma part del meu aprenentatge com a explorador. Però, sovint els pares, que són tan intel·ligents, no entenen petites coses i se’ls ha de perdonar i se’ls ha d’estimar tal com són. Jo ja sé que per a ser explorador he d’estudiar molt i he de treure bones notes. Sé que em serà imprescindible multiplicar per dues xifres, saber tots els instruments de la família vent-metall i dir “how many brothers and sisters do you have?” amb l’accent correcte. Això ja ho sé, i ja m’esforço i ja ho aprenc. Però també sé que necessito la sorra a les sabates. I cada dia me la poso, i cada dia la mare me la treu. I sembla que no tingui un final, però el final arribarà. El Frederic vol ser notari, no?. Com el seu pare, és clar. I porta mocassins ben enllustrats. I quan s’embruten, es passa la màniga de la bata i tornen a lluir. I quan arriba a casa, la seva mare no agafa els mocassins i els embruta de pols o els hi tira melmelada. No. La seva mare ja ho ha entès. Un notari ha de portar mocassins brillants i un explorador ha de portar sorra a les sabates. Així és el món, i així és com ha de ser. I perquè encara no és una batalla perduda jo ho intento cada dia, tantes vegades com calgui. Jo faig i ella desfà, ... com en tantes altres coses. Però l’estimo ... Ui, i tant que l’estimo! I el dia que, al matí, quan em poso les bambes, noto una pedreta prop del dit gros, la miro dolçament i penso: mare, em sembla que ens comencem a entendre, i li faig un petó molt gran. I jo continuo estudiant per a ser el millor explorador de la història. Ara mates, socials, o educació física. Tot m’agrada, de tot en trauré profit. Ho sé. I ja em veig al Serenguetti, a les selves de Birmània o a Sant Vicent del Raspeig explorant sense parar i dient les taules de multiplicar, i distingint entre el so del clarinet o del fagot i preguntant a la gent “how many brothers and sisters do you have?,... i agraint profundament al meus professors tot el que m’han ensenyat.
I desprès, a les tardes, a patinar, a patinar, a patinar. Amb l’Iker, amb el Ferran o amb l’Anna Carranza. A entrenar moltíssim i a aprendre més i més. Per ser jugadors de veritat. Perquè tots volem ser jugadors d’hoquei ... i una altra cosa, és clar. I per això estudiem tant, i per això entrenem amb força: per ser grans conductors de camions, veterinaris o buscadors de perles marines i per a jugar a l’hoquei com els àngels. Cada vegada que aprens una cosa estàs una mica més a prop d’allò que seràs i cada vegada que fas una carrera per la pista t’assembles més al Jordi Llauradó, a l’Oriol Borràs, o al Ton Guarque, ... als bons, vull dir, als que en saben molt i ens ho ensenyen. Estudiant i entrenant, estudiant i entrenant, ... cada matí i cada tarda, un dia rere un altre. I jo feliç, amb les meves taules de multiplicar, els climes d’Europa o les ges i les jotes. I amb els meus patins negres i l’estic i la bola. L’estic vell, sí, el nou s’ha convertit en un altre dels grans misteris de la Humanitat: com les piràmides d’Egipte, o la Piedra Filosofal de Harry Potter. Però sempre content, estudiant i entrenant, estudiant i entrenant,... Amb moltes ganes, ... i amb una mica de sorra a les sabates, si pot ser.