Falten tres dies

Falten tres dies pel Torneig i estic desesperat. No dormo, no menjo, no em concentro en els entrenaments. És horrorós, és terrible, ... és una tragèdia!!! ... He perdut l’estic. L’estic nou, el del meu aniversari, el que encara no havia estrenat, el que guardava pel meu debut estel·lar. La mare diu que ja sortirà, el pare diu que jugui amb el vell, ... Amb el vell? El Torneig més important de la meva vida, jugant com amfitrió, amb les grades plenes de gom a gom i jo amb un estic vell? No pot ser, no pot ser, l’he de trobar. He buscat sota els llits, entre les escombres, darrera la porta del safareig i a tot arreu on es pot guardar un estic i res, ni rastre. El Torneig ja quasi està a punt, els equips de fora deuen estar arribant, les samarretes ja estaran preparades, els àrbitres avisats, els jugadors del Reus entrenant amb força, els del bar col·locant les begudes a la nevera, els que sempre parlen preparant els discursos, els altres traient la pols als trofeus, connectant el marcador, fent les darreres trucades ... Tothom treballant, tothom al seu lloc, tothom quasi a punt i jo ... i jo sense estic. Com ho faré?, com rebré les passades del Roger?, com li passaré la bola al Pau?, com celebraré els gols amb el Sergi? Com li explicaré a la gent que tenia un estic nou i ha desaparegut? Només falten tres dies, tres dies per buscar sense parar, per revisar cada racó de casa, per demanar ajuda a la noia que neteja, per interrogar seriosament la meva germana, ... La meva germana? Segur que ha estat ella. Una vegada em va enterrar un playmobil a les torretes del balcó. He de desenterrar totes les plantes, he de buidar tots els calaixos, he de desmuntar el sofà, he de mirar dins el forn, entre la roba d’esquí, sota els matalassos, a la caixa del pessebre, ... L’he de trobar. I el dia 7 sortir a la pista amb el meu equip, amb la roba planxada i els patins enllustrats, i amb l’estic tan nou que semblarà que brilli. I farem el millor partit de la nostra vida: el Francesc per la dreta, el Marcelo per l’esquerra, o amb la Blanca i amb l’Eric o amb l’Oriol i l’Helena ... I jo repartint el joc, i driblant els contraris, i desmarcant-me i pujant per la banda, i xutant amb aquell estic, nou, lluent, infal·lible, ... Déu meu, el meu estic ... Vaig a buscar-lo. Ens veiem el dia 7 al pavelló del Reus. Ja em reconeixereu. Sóc el que sempre lluita, el que sempre corre, el que fa unes passades mil·limètriques, el que surt a la pista amb el peu dret, el que mai no es cansa, el de l’estic més guapo, ... O potser el del estic fet pols, arreglat amb cinta gris, amb la fusta enfosquida pel temps, ratllat i escapçat, amb les lletres que ja no es llegeixen, ... Déu meu, només tres dies ... L’he de trobar, l’he de trobar, l’he de trobar, ...