divendres, de novembre 30, 2007

Groc … com les llàgrimes més dolces?


No puc dormir. No són els caimans assassins que m’ataquen ni les taràntules amb cent potes que passegen sobre el llit. És una tristesa infinita que no em deixa descansar i un riu de llàgrimes que no s’atura i no em permet tancar els ulls. Estic desolat, abatut i compungit. Estic fet pols. No surto a la foto.
El pare diu que això no és el més important, que el que importa és jugar i entrenar i que els teus companys i entrenadors pensin que ets un bon jugador i una gran persona. La mare diu que l’Oriol Borràs tampoc no surt, ni el Ton Guarque ni el Jordi, i són tots un grandíssims jugadors i unes grans persones. El pare i la mare no volen que plori, però jo no ho puc controlar: són les llàgrimes que neixen de molt endins i s’escapen, i és el cor que prem molt fort i les empeny. Tot semblava tan bonic. Jo ja havia preparat la situació, m’havia rentat les mans, havia respirat profundament i ja tenia pensat l’inici d’aquesta crònica: “Avui us presento ELS GROCS!!! Grocs com el sol que ens il·lumina, com les estrelles que més brillen en el firmament, com un camp de gira-sols a ple estiu, com les llimones més dolces, com la truita d’ou que fa la mare per sopar, ...” No puc continuar, no puc escriure, no ho puc suportar. Som un equip tan bo, tan guapo, tan increïble. El Xavier, l’Aleix, el Pol, el Sergi, el Borja i jo. Un equip total. Un equip que al·lucines. I jo no hi sóc.
La mare diu que potser van fer la foto el dia de la febre i que ja li direm a qui sigui que la torni a fer. El pare diu que, si jo vull, el tiet Jordi, l’expert de la família, em muntarà una web per a mi sol i que li podrem dir com vulguem: elmillorjugadordhoqueipatinsdelmonmundial.com, per exemple. Però el tiet Jordi també em va prometre que em baixaria Piratas del Caribe I i encara no ho ha fet. I mentrestant els meus amics estan allà, a la foto, somrient a la càmera. I els pares insistint que l’important és jugar i passar-s’ho bé, i jo mirant les fotos dels equips i plorant, i ells consolant-me, i l’Amèlia molestant per allà el mig. I llavors, la nena més pesada de tot l’univers interestel·lar ha fet el descobriment més gran de la seva vida: jo també surto a la foto! Mireu la fotografia dels vermells. Veieu un nen saltant per les grades, allà darrere del cartell d’Olympic, al mig a la dreta? ... Aquell sóc jo!
I ara sóc tan feliç ...
... i ja podem tornar a començar.
Avui us presento: els grocs! Amb el Xavier, un noi tranquil que juga com els àngels, l’Aleix, boníssim, increïble, el Pol, una màquina, no para de fer gols i juga que al·lucines, el Sergi, un crak, ràpid i habilidós, el Borja, fantàstic, fabulós, ... i jo .... el de les grades.
I ara estic tan content que ja no puc explicar més coses, me’n vaig al llit a descansar pel partit del proper diumenge (diumenge passat Grocs 1 - Blaus 9, Vermells 4 - Negres 2 i Verds 3 – Taronges 3), i li faré una abraçada a l’Amèlia, i mil petons al pare i la mare i somiaré en un món tot de color groc, amb molts estics i moltes pilotes, i pensaré un nom per la web que em farà el tiet Jordi: elsmillorsjugadorsdhoqueipatinsdelmonmundial.com,o potser, blaugrocnegretaronjaverdvermellsomelsmillors.com, o potser viscaeltorneigsocialdelreusdeportiu.com , o sinó josocelquesaltaperlesgradesisocfeliç.com ... ja ho pensaré un altre dia. Bona nit.

dimarts, de novembre 27, 2007

Blaus … com el mar?


M’ha dit el Frederic que tot això del Torneig Social ho estic explicant fatal. El Frederic, quan ens manen una fitxa de Naturals, col·loca el paper recte, fa punta a tots els llapis, els disposa de gran a petit, es neteja les mans a la bata, s’arremanga una mica, tanca els ulls uns segons, respira profundament i comença. I no és que jo porti les mans brutes o que no hagi respirat prou. No. Jo me les rento molt sovint, les mans, i respirar, respiro bastant. És una qüestió de preparatius. S’ha de ser organitzat, polit i endreçat. I ara resulta que tot el que jo he explicat del Torneig Social no s’entén res de res. Diu el Frederic que tot és un batibull total, diu que encara no sap qui són els del meu equip, diu que li ha semblat entendre que hi ha moltes Annes i molts Paus però no sap quants, diu que no té ni idea si els meus amics són alts o baixos, si són rossos o morenos, diu que tot és un embolic enorme i que hauria de posar ordre i començar pel principi. I el principi – diu ell, i segurament té raó – seria presentar-vos a tots els que formem el Torneig Social. I després ja vindran els detalls i les anècdotes. Així que comencem. Som sis equips: Blau, Groc, Negre, Taronja, Verd i Vermell i tenim tres entrenadors. El millor és que obriu la pàgina web del Reus Deportiu, que és una pàgina que fan un senyors superintel·ligents i supermisteriosos des d’un lloc superlluny i superamagat i aquests senyors saben tot el que passa al Reus des de fa molts anys i tot el que passarà d’aquí molts anys i ho apunten en un ordinador i surt així: www.reusdeportiu.com, escoles esportives, hoquei patins i surt una foto. Doncs aquesta foto no val, cliqueu a la dreta (informació hoquei base) i llavors surt una llista d’equips ordenada de grans a petits. Si obriu Primera Catalana surt l’Oriol Borràs. Bé, ara no surt perquè potser s’estan pentinant per fer la foto i penjar-la, però quan surti el veureu. És un dels nostres entrenadors, surt el primer de la llista perquè és el més gran i el més bo. A Juvenil A surten (o s’estan pentinant) el Ton Guarque i el Jordi Llauradó, que són igual de bons però una mica més petits, i al final de la llista estem nosaltres: Torneig Social (blau), Torneig Social (groc), Torneig Social (negre), ... Aquests, aquests ... aquests som nosaltres! No estem col·locats ni per més o menys grans ni per més o menys bons. Tots som superbons i tots som mitjans. Petits no, petits són els de l’escola. I els primers són els blaus, que són les nenes, que són les primeres no perquè siguin millors o perquè siguin nenes. Són les primeres perquè sempre són les primeres. I són sis: la Blanca, l’Anna Carranza, l’Anna Serrano, l’Helena, l’Anna Carazo i la Mariona. Abans també estava la Maria però ara la Maria fa altres coses, coses superxules i superdifícils, coses que un nen de benjamins no sabria ni com començar a fer, ni somiar de començar a fer ... És una canya, la Maria. Com veieu hi ha tres Annes però són fàcil de diferenciar: la Carazo és la portera i es distingeix perquè va vestida de portera, la Serrano és la que corre com el vent i es distingeix perquè té les cames llargues per córrer com el vent i la Carranza és el número set, i porta el número set perquè té set anys, perquè el seu germà porta el número set i perquè el Lluís Teixidó portava el número set, i quan faci vuit anys portarà el número set, naturalment. També està l’Helena que no va saber que era jugadora d’hoquei fins que li van donar un estic. Ella vivia feliç, anava a escola, jugava, saltava, es barallava amb el Gerard, menjava, dormia i feia patinatge artístic. I un dia que portava patins va agafar un estic i va dir: m’encanta! I des de llavors que no ha parat. I desprès està la Blanca que és el cas contrari: ella va saber que era jugadora d’hoquei quan va néixer, o potser abans de néixer ja li havien dit, no sé. I finalment està la Mariona que viu a Castellvell, i allà a Castellvell com estan a la muntanya l’aire és més pur i els nens respiren més, i quan baixen a Reus tenen més força. I per això quan jugo amb la Mariona sempre em guanya, és una qüestió d’altitud. I totes juntes formen un equip boníssim: l’equip Blau, blau pel cel de Reus, pels ulls de dues Annes i una Mariona, perquè blau és el primer color de la cançó. Blau, blau, blau és el vestit que porto, ... perquè blau és el mar, a vegades pacífic i a vegades tempestuós, perquè blau els hi escau bé i perquè blau els hi va tocar i ràpidament es van posar la samarreta i van sortir a la pista.
I la setmana que ve us parlaré dels grocs, del meu equip, de mi mateix ... ??? No sé si ho sabré fer. Ja veurem
Per cert, en la cinquena jornada Negres 1-Verds 4, Vermells 5-Grocs 7 i Blaus 6-Taronges 3 i el Ton i el Jordi duien màniga llarga però es van arremangar.

dimarts, de novembre 20, 2007

Més febre … i menys hoquei?


La setmana passada tenia febre. Estava al llit i per això no vaig poder explicar res de la quarta jornada del Torneig Social.
Això de la febre és un fet curiós, s’encomana com els polls i té uns efectes estranyíssims. A l’Amèlia li va donar per suar i per plorar. Al pare li agafa cansament i fred i s’estira al sofà i es tapa amb una manta. A la mare li ve molt de gust la sopa, i fa sopa, i pren sopa i tots a menjar sopa. I a mi, a mi em vénen moltes ganes de jugar a hoquei. Però els pares no s’ho creuen i diumenge passat no l’altre no em van deixar anar al partit. És horrorós, m’he perdut un partit. Què va fer el meu equip?, qui es va posar de porter?, potser el Xavier?, com van jugar l’Aleix, el Roger o la Mariona? I el que és pitjor que tot això: com us explico jo ara com va anar aquella jornada? Jo vaig insistir molt, vaig jurar que em trobava perfectament bé més de mil vegades, vaig córrer pel passadís amunt i avall sense parar per demostrar que estava en plena forma, i fins i tot, quan em posaven el termòmetre, vaig aixecar una mica el braç per a què no pugés la temperatura. Però de res va servir. Em vaig quedar a casa. No jo. Tots ens vam quedar a casa. I és que jo li havia demanat al pare que anés ell i m’expliqués tots els partits. Però el pare tenia feina, sempre té tanta feina... I desprès li vaig demanar a la mare si us plau, ja no per mi, sinó per tots el milions i milions de nens que segueixen el nostre Torneig per internet. Però la mare em va dir que no podia ser, que no passava res si un diumenge no explicava els partits. I que si no ho feia jo ja ho explicaria algú altre, potser la mare de l’Anna. La mare de l’Anna? La mare de l’Anna només escriu coses de grans que no s’entenen gens ni mica i no tenen res a veure amb l’hoquei. No s’hi fixa en les jugades, no sap res de tècnica ni de reglament. Sóc jo qui ha d’estar allà, sóc jo qui ha d’explicar si nosaltres, els grocs, que jugàvem primers, vam fer un partidàs davant els negres que són superbons. Potser vam empatar perquè segur que el Pol va ficar tres o quatre gols, i els negres també tres o quatre: l’Albert, l’Eric, el Marcelo, ... I si el Marcelo no va jugar i llavors ells van marcar menys?, o potser va marcar l’Oriol i llavors ja són quatre a quatre ... No ho sé, no ho sé, no ho sé i em desespero. Qui hi havia? Qui faltava? Qui va fer d’àrbitre i qui d’entrenador? Quina samarreta portaven el Jordi, el Ton i l’Oriol? Màniga curta? Segur, ells són forts i no tenen mai fred. I què van fer els vermells contra els taronges? , dos a zero?, un a tres?, sis a quatre?, quatre a cinc?, vuit a tres!, ... Jo no podia viure amb aquella impaciència, volia trucar algú i que m’expliqués tot, tot, tot. La mare deia que em tranquil·litzés, que ja ho preguntaríem en el proper entrenament i que no venia d’un dia ni de dos ni de tres. Però jo ho volia saber ja, i us ho volia explicar superbé. I la mare no em va deixar trucar l’Helena o el Pau i que em diguessin com havien jugat, i qui havia marcat els gols, i si va entrar una bola a la pista o si va passar alguna cosa especial. La mare pesada amb la febre i insistint amb la sopa, i el pare tapant-me amb la manta. I jo donant-li voltes a la quarta jornada, imaginant uns partits disputadíssims, gols de vaselina i gols de falta, jugades increïbles dins de l’àrea, passades al mil·límetre que són mig gol, aturades de somni, carreres per les bandes ...
I després, a la nit, amb tantes angoixes i tants neguits, només que somiava amb estics i pilotes - tres mil estics i trenta mil pilotes -, amb gols i patins - milers de gols i milions de patins -. I els estics em picaven al cap i la febre pujava i pujava, i les pilotes botaven pel pavelló com crispetes dins un microones, i la mare repartia sopa per les grades i la gent no volia sopa, i el pare tapava els de la banqueta amb una manta i els de la banqueta no tenien fred, i el Ferran no parava de fer gols i el Ramon no parava de córrer, i l’Iker feia el crit de Tarzán i l’Hugo donava voltes i voltes, i els partits no s’acabaven mai i tot era un embolic de nens i sopa, estics i crispetes, ...
I al matí següent la febre havia pujat tant que no vaig anar a escola. I dimarts tampoc, ni dimecres ni dijous. I he passat cinc dies a casa, estirat al sofà, tapat amb una manta i prenent sopa a totes hores. I ara ... Ara necessito l’hoquei com l’aire que respiro. Necessito els amics, l’escola i els entrenaments. Necessito posar-me els patins i agafar l’estic. Necessito el Torneig Social. I en dos o tres dies em posaré al dia, i us explicaré la cinquena jornada de pe a pa, amb tots els resultats, i les alineacions, i les jugades amb tots els seus detalls, i els incidents més destacats, i els comentaris d’algú que en sap d’hoquei. I oblidarem la quarta jornada, amb tots els romanços de la febre i la sopa. I és que sembla que aquesta història l’hagi inventat la mare de l’Anna i no pas un jugador d’hoquei experimentat com jo. Fins aviat.

dimarts, de novembre 06, 2007

Molta febre i molts gols


Una altra nit de dissabte terrible. Ja sabeu que les nits abans d’un partit jo pateixo molt, i imagino coses horripilants i dormo malament, i llavors els pares em consolen i estan per mi, i em parlen i ja s’arregla tot. Però dissabte passat no va ser així. Em vaig enfrontar jo sol a un munt d’éssers terrorífics, vaig lluitar jo sol contra exèrcits d’escarabats peluts, vaig batallar molt dur per vèncer les plantes carnívores que se’m volien empassar junt amb tot el meu equip, i vaig acabar esgotat, és clar. I tot perquè els pares no podien venir a ajudar, tot perquè la mandarina, la pesadilla, la nena fifi, la molestona, la figaflor, la ditxosa germaneta tenia febre. Jo me l’estimo molt l’Amèlia – l’Amèlia és la meva germana i a partir d’ara diuen el pares que només l’anomenaré així: Amèlia, Amèlia, Amèlia - Però hi ha moments i moments, i el dia abans d’un partit no és gaire oportú això de tenir febre, s’ha d’estar per la feina i no perdre el temps amb Dalsys, termòmetres o mocadors amb colònia. Bé, el cas és que tot el cap de setmana vam estar pendents de la pica-soques, perdó, de l’Amèèèèlia, i és clar, el nen, que ja és gran, que s’espavili sol. I desvalgut vaig passar la nit, i abandonat em vaig llevar, i solitari em vaig vestir, i orfe de companyia vaig preparar la bossa. I no vaig anar sol al partit perquè vivim una mica lluny, que sinó ... Vam anar el pare i jo, i al tornar a casa, que ja era negra nit, la mare va murmurar: Com ha anat? Bé, bé, va dir el pare. Com han quedat? No sé, han guanyat, em sembla. Contra qui jugava? Contra els vermells?, va dubtar el pare. I llavors jo, que això de l’hoquei ho visc amb tot els seus detalls vaig començar a explicar:
“Primer van jugar els verds i els vermells. Van començar un xic tard, a les cinc i vuit minuts. L’Oriol portava una samarreta blava de l’Argentina, el primer gol el va fer el Sergi, un geni el Sergi, desprès en va fer quatre més. El Pau Pellicer en va fer un de vaselina i per l’esquadra, el Pau Pellicer és vermell, l’Iker és verd i jugava amb la tranquil·litat que el caracteritza. Jo és que em poso molt nerviós, fins hi tot quan miro els altres. Van guanyar set a un, els verds, vull dir, els vermells tenien el Ferran de porter i el Ferran és una màquina, perquè en sap molt i patina moltes hores. Jo, quan marxava, el vaig veure, i ell encara anava amb patins. Li he de dir al pare que vull patinar més hores, eh pare? El Ton Guarque no tenia fred perquè duia màniga curta. Jo també. També duia màniga curta, vull dir, i tots, menys els porters, és clar. El porter del nostre equip va ser el Borja i nosaltres, els grocs, vam guanyar perquè el Pol és el millor del món. Bé, el millor del món sóc jo, i també el Nil, i el Xavier, i l’Albert, i el Max és veritat, i l’Oriol i l’altre Oriol, i l’Àlex i l’Helena que corre com el vent i quasi que no la veus, i l’Anna fent de portera, ... ui, no sé, som tots tan bons ... És clar, el Reus és el millor equip del món i nosaltres som del Reus, i llavors tots som els millors, oi, mare? Vam guanyar set a un, com el primer partit, o un a set, no sé, és el mateix, oi?, perquè els dos jugàvem a casa. Ens van xiular una falta directa, que és com un penal però més lluny i de costat, i si no marques ve tot l’equip corrent per darrera per rematar la bola i per espantar el porter. El Pol la va llençar i el Francesc la va aturar. Sort que tenien el Francesc de porter perquè sinó haguéssim marcat més gols, i és que el Francesc, de porter, també és el millor del món. Va entrar una pilota a la pista però ningú no es va equivocar i és que estem molt pel partit i no ens distraiem amb altres coses. La pilota era taronja, com l’equip contra el que jugàvem nosaltres. El jersei de la mare de l’Anna Serrano era rosa i la mare del Marcelo duia un xaleco beige, perquè són aquests dies que no saps si fa fred o no en fa. Desprès del nostre partit jugaven els blaus i els negres i a mi em va venir gana. Jo volia patates com el Nil Carranza però el pare em va comprar mig bocata de formatge. Com el Pol, veus? La mare del Pol portava dos bolsos, potser pels entrepans. El partit Blau contra Negre va ser una canya, fins i tot va venir el Pere Tella a veure’l. El Pere és benjamí o més, no sé, i juga superbé perquè mira molts partits i perquè és boníssim, clar. Jo volia seure darrera la porteria amb el Ferran, que també mirava, però el pare em va dir: quan acabis el bocata, i es va acabar abans el partit que el bocata. I allà a les grades vaig veure els gols una mica de lluny, i a més els pares parlen molt i s’aixequen i no paren i jo no em puc concentrar en el joc. Van marcar molts gols, en total deu, sis a quatre, guanyen les nenes una altra vegada. I van marcar tots, o quasi tots: la Blanca, l’Albert, les Annes, l’Oriol, i quan l’Eric estava a punt de fer una superaturada va passar pel mig la mare del Pau Ragnoni amb una nena a coll, i jo no vaig veure l’aturada, i vaig mirar la nena i no la coneixia de res, era nova allà al pavelló, potser era d’un altre equip. I llavors es va acabar el partit i vam marxar, i el pare va ajudar una mica a guardar els bancs i tot això. I ja està.”
Estava extenuat. Jugar a hoquei no em cansa, és això d’explicar els partits que és esgotador. La mare em va dir bona nit i jo li vaig fer una abraçada. Bona nit pare, bona nit mare. I llavors el pare em va manar que li fes bona nit a la meva germana, i vaig anar al seu llit i estava quasi adormida. Bona nit. On eres? Al Reus, és clar. I t’han comprat patates? No. I ganxitos? No, he jugat un partit, saps? Te l’explico?, doncs escolta:
“Mira, el Pol va marcar cinc gols i jo un, el pare del Pau no va fer fotos, el primer partit va ser una passada. I nosaltres jugàvem segons. Els taronges ho van fer superbé, sempre ho fan superbé, el Jordi ens deia que ...”
... i llavors es va adormir.
Bona nit cuc amb potes, bona nit mandonguilla, bona nit col-i-flor … bona nit Amèlia, fins demà.